L’insult

Tinc la sensació que entre la legió d’opinadors que escriu a internet s’ha instituit la tendència a l’insult. De les opinions sovint se’n generen polèmiques i controvèrsies, i amb freqüència es cau en el recurs de la desqualificació, l’exabrupte. L’insult. És un fet que no es dóna tant en la premsa escrita, però sí en els forums de debat a la xarxa, als blogs d’opinió o als diaris digitals.

Hi ha opinadors que es mouen molt bé en la dinàmica de l’insult i l’agressió verbal escrita. Desqualifiquen amb una facilitat enorme persones significades, a les quals segurament no s’atrevirien a insultar ni per telèfon ni en persona. Però el semi-anonimat sota el qual s’opera a internet facilita aquesta descàrrega primària d’odi visceral que quasi sempre hi ha sempre darrera de l’insult.

El més curiós és comprovar com certs individus, absolutament proclius a l’insult, llueixen una finíssima epidermis quan són ells els insultats. Hi ha casos d’això que dic en què els insultadors de pell fina son escriptors, suposadament, de primer nivell.

A mi sempre se’m planteja un dubte: és positiu, didàctic o constructiu que l’insultador cobri amb la mateixa moneda? És una forma d’equilibrar les tornes? Si els insults queden impunes o sense resposta, l’insultador, per norma general, no continuarà practicant el seu esport preferit tan ample i com sempre? Per altra banda, hi ha el clàssic argument que diu que qui insulta l’insultador es rebaixa al seu ínfim nivell. D’acord, però no hi ha un dret a la reciprocitat? No ho sé, només m’ho pregunto. Pot ser que sigui cert que tastar la pròpia medicina a més d’un li faci qüestionar-se-la?

Avui llegia que un tribunal ha obligat una empresa a readmetre un treballador que va ser acomiadat per dir “fill de puta” al seu cap. L’argument és que “fill de puta” és una expressió d’us corrent en discussions, i que, donada la degradació social del llenguatge, no es pot considerar una agressió a l’honor, i per tant no és motiu d’acomiadament procedent.

No m’agrada l’insult, ni els qui el practiquen. Una forma d’evitar aquest tema, ben senzilla, és allunyar-se dels insultadors, per no haver de marejar-se un mateix amb el ”i ara què li dic?”

 

Anuncis

7 thoughts on “L’insult

  1. Mira lo que escribía ayer Raúl del Pozo:

    “Quevedo se retira a la paz de los desiertos “con pocos pero doctos libros juntos”…Dice Séneca en Cartas a Lucio, el libro que se me cae a pedazos de tanto leerlo: “Es propio del estómago inapetente probar muchas cosas opuestas y diversas, que lejos de alimentar, corrompen”

    Claro que no hay que almacenar en el disco duro todo lo que se lee. Hagan caso a las abejas de Virgilio: «Destilan las fluidas mieles, / llenan las colmenas de néctar dulcísimo», pero separan el néctar de la hojarasca de los andamios de las flores.”

    Chapeau amigo. Eso lo explica todo, ¿no?

  2. Raúl del Pozo, ayer:

    “…

    Hoy cualquiera puede ser un académico pedante si se engancha a la Red con el cordón umbilical. Nunca se ha leído tanto. Y el caso es que los pocos sabios que en el mundo han sido, los renacentistas, los pietistas, los erasmistas, vivieron sin novedades y sin estas bibliotecas que nos aprisionan con el polvo y los chinches. Quevedo se retira a la paz de los desiertos «con pocos pero doctos libros juntos». Cuando el cura, el barbero, el ama y la sobrina hacen el expurgue de libros porque su amo ha perdido el juicio, no encuentran más de 100. La Inquisición de Toledo arrasó la casa de El Greco y no halló más de 50 tomos entre filosofía, arquitectura, biblias y geometrías. Dice Séneca en Cartas a Lucilio, el libro que se me cae a pedazos de tanto leerlo: «Es propio del estómago inapetente probar muchas cosas opuestas y diversas, que lejos de alimentar, corrompen». Casi todos los clásicos avisan de que la muchedumbre de libros disipa el espíritu. A mí, sin ir más lejos, algunos lectores me critican que haga demasiadas citas. Las hago no por humildad o pedantería sino por no pisotear las lindes del Código Penal.

    Claro que no hay que almacenar en el disco duro todo lo que se lee. Hagan caso a las abejas de Virgilio: «Destilan las fluidas mieles, / llenan las colmenas de néctar dulcísimo», pero separan el néctar de la hojarasca de los andamios de las flores.”

    • Gerard, gracias por el texto, lleno de citas certeras.
      Queda clarísimo el mensaje, y lo comparto al cien por cien.
      Mientras leía la referencia a Quevedo espontáneamente me ha venido a la mente el gran Jaco Pastorius, que en su adolescencia disponía de poquísimos discos, con los que aprendió a tocar.
      Encantdo, como siempre.

  3. Malauradament, em sembla que els jutges tènen raó en aquest cas: la degradació de l’us social del llenguatge és tal que hem fa l’efecte que dins d’uns anys en tindrem prou amb dos o tres adjectius i una quarentena de sustantius per ¿comunicar-nos?

    I pobre del que en faci servir més!

    • Llenguatge pobe-comunicació pobre, això segur que no té remei.
      Recordo que al 1984 d’Orwell ja s’hi pronosticava un fenomen semblant, la consolidació d’un llenguatge empobrit, el “parlànec” (“parlar com un ànec”).
      De fet, a internet, molta gent ja parla així:

      k pasa wapo yo x aki ktal x maxima? t vi, to paposo XD XD XDDDD.. wno, bxitos.

      En fi…
      Bxitos, Ferran 😉

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s