L’home-déu

L’home-déu, en el seu vol rasant, acaba precipitant-se dins l’abisme del seu fracàs. No s’adona que per sobre seu hi viuen els deus de veritat, indiferents a nosaltres, per als quals no som absolutament res ni ningú. No s’adona que ni tan sols som dignes d’imitar-los. Som el que som, i s’acaba el temps que tenim per descobrir-ho. L’home-déu, foll de transcendència, s’oblida de recollir els fruits de tardor que han caigut dels arbres, seduit com està per un sol tan brillant com inabastable.

Ara vull mirar, i aprendre a veure. Són tantes les capes que la mirada ha de superar abans no arriba al nucli dels batecs reals, que sovint s’equivoca. Deixa’m que miri i sàpiga veure que al capdavall els homes són transparents com les aigues dels llacs.

Presta’m els teus ulls per saber veure la desolació primigènia de no saber a què estem cridats.

Presta’m els teus peus, la nuesa dels quals sap percebre la veritat de l’humus essencial, de l’herba fresca que ha nascut per recobrir l’immens forat d’un tresor que no existia, en una illa que ens hem inventat.

Presta’m les teves mans, i acompanya’m cap al destí final dels meus ossos cansats. Deja’m jeure, i que el temps de debò esculpeixi el somriure final de la meva calavera, demostrant a l’eternitat que ha valgut la pena viure sota l’arc del cel real.

 

Anuncis

4 thoughts on “L’home-déu

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s