Eren ells

Si l’etiqueta fos funk-rock-pop-jazz-fussion, serien ells.

Si mai s’ha demostrat que l’ofici d’instrumentista -competent amb el seu instrument, s’entén- no està renyit -ni té perquè estar-ho- amb l’èxit artístic i comercial, s’ha demostrat amb ells.

Si una formació en directe podia sonar compacta, sòlida, contundent, estimulant, arrasant -sense trampetes d’estudi, sense monsergues pre-gravades ni altres aixecades de camisa- i sempre diferent, aquesta formació era la d’ells.

Si després dels seus concerts només hi havia dues alternatives: o córrer cap a casa per estudiar l’instrument o deixar definitivament la música, era després d’haver-los escoltat a ells.

Si algú tenia clar que podien incloure peces instrumentals en el repertori sense pensar que el públic s’havia d’avorrir, aquests eren ells.

I a Mike Lindup també li enviaven rams de roses al camerino, que jo ho vaig veure. I Gary Husband suava la samarreta talment com un migcampista a la final de la Champions League, que jo ho vaig veure. I si algú era una bestia d’escenari, menjant-se’l a trossos, aquest era Mark King, que jo ho vaig veure.

I eren ells, només ells, els de més nivell, que 42 és una xifra molt baixa per l’enorme talent que desplegaven.

I si algú estimava la música, el directe i l’ofici de tocar, aquests, un cop més eren ells.

Us recordo, grandíssims Level 42.

http://www.youtube.com/watch?v=rRNvFreaR9s

 

Advertisements

6 thoughts on “Eren ells

  1. Todos estos grupos de los 80 tenían una calidad indiscutible, yo creo que ahora, más pendientes de modas y tendencias, todo va más rápido y se pierde calidad.Las propuestas llegan a toda velocidad, se queman y desparecen. Piensa en los 80; The Cure, Smiths, Depeche Mode, Dire Straits, Police, Level 42…todos ellos han perdurado. El juicio del tiempo. Saludos amigo.

    • I volvemos a lo que comentábamos aquella otra vez, que al final, tanto picar de aquí y de allí, y tan a prisa, nada alimenta…
      Al final lo que más alimenta sigue siendo el plato de lentejas de la abuela. El clásico. El que sale vencedor del dictámen del tiempo.
      Mi pregunta no resuelta sigue siendo si el arte tiene que ser mercancia en manos de una industria.
      Saludísimos, Gerard.

    • A veure si t’agrada, Mireia. Jo sempre he pensat que van ser un grup de molta qualitat. Si més no, a mi em van fer disfrutar molt.
      Salutacions!

  2. d’ells només recordo aquell videoclip multicolor del “running in the family”, i haig de reconèixer que m’ha sorprès aquesta actuació,
    no sabía que tenien aquest registre…ja passa, hi han grups que cal que passin 30 anys per redescubrir-los.

    • Amb aquells videoclips vam conèixer el vessant més comercial del grup, però amb l’altre ja s’havien fet un nom a Gran Bretanya, França, Alemanya…
      Aquella arrencada més “fusionera” a mi em feia les delícies.
      PM, encantat de veure’t per aquí.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s