Herengracht

 

S’extén, com un mantell, la mirada sobre el canal de Herengracht.

A darrera hora de la tarda el cel comença a empal·lidir. Junt amb l’aigua i les façanes silencioses, tan orgullosament tristes, fan que Amsterdam aparegui sota un aire de suspensió intemporal, en un nord il·localitzat. Un lloc penjat de si mateix i despenjat de la resta del món. L’extensió d’uns llimbs extranys, que no saps on acaben. Els arbres nus, raquítics, mirant cap amunt com demanant un impossible, fasntasmagoritzen lleugerament l’estampa. Quieta, encalmada, un punt desolada, una ciutat de pell inhabitada. Potser cansada, no sembla tenir res massa nou per dir.

Una bicicleta, qui sap on va, trenca el silenci. El timbre sona, forçat pel sotragueig sobre l’adoquinat. Una bicicleta gris, amb l’enèssima noia rossa amb abric i espessa bufanda, que segurament també viu cap a dins, com la flameta de l’espelma en un soterrani en semi-penombra i temperatura de comfort.

 

Anuncis

2 thoughts on “Herengracht

  1. Era un apunt breu, Mireia. Tot i que el rellegeixo i sembla una introducció a un relat. Potser sí que demana “carrerilla” narrativa…
    Encantat de saludar-te!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s