Com el cosmos

 

Hi ha moments en què cal deixar anar llast. Desprendre’s de coses que havies anat incorporant a la teva vida, una per una, quan pensaves que així, de mica en mica, hi cabrien totes. I sí, al començament hi cabien, però al final s’amunteguen, es mengen l’espai les unes a les altres, i a tu, que ets com la vivenda que les ha acollit, t’han saturat. Aire, doncs. Aire, vull dir, adéu-siau. I també aire per respirar diferent, per respirar més pausat, més bàsic, més essencial.

I res de sentimentalismes: a internet les coses no tenen olor ni desprenen gaires ondulacions. El paper sí que té textura, recorregut i profunditat. Per tant, recuperant el paper hi guanyem més que no pas multiplicant tants esforços en empènyer alguna cosa dins la xarxa.

Com el Cosmos, la xarxa ni té centre, ni direcció, ni moll de l’os. No ens pensem que arreglarem gaire cosa, doncs.

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s