Paradís perdut

Hi ha una etapa en la vida en què no sabem pràcticament res, i per això tot és possible, creïble, i veraç; Són aquells anys en què tot el que vivim és nou, i porta la màgia d’un regal inesperat. És un temps en què ho podem ser tot, de la manera més senzilla: simplement imaginant, somiant, jugant. És un temps en què no se’ns fa estranya la realitat, i per això no ens costa admetre, acceptar, encaixar res del que passa; només cal que les coses se’ns expliquin de forma que les poguem entendre: només sabent que hi ha una raó, el nostre cor no triga a calmar-se. És una època en què la vida s’eixampla ben pura dins els nostres pulmons, en què tot suma perquè res no podem perdre, perquè en el fons res no tenim, i no coneixem ni la mesquinesa ni el rencor. Aquesta època de què parlo és un paradís, i com tot paradís arriba el dia que el perdem.

Hi ha, doncs, una altra etapa en què la vida ja no és un constant meravellar-nos. Creiem que ja ho sabem tot, i per això no esperem res del dia que comença, i se’ns apaga la lluïssor de la il·lusió en els nostres ulls. Apareix la por i el càlcul, i oblidem que la vida és bella perquè se’ns ha oblidat donar-nos, obrir el cor i la paraula, trucar al timbre de casa teva i preguntar-te si vols baixar a jugar.

Hi ha, però, persones que tenen per costum caminar descalces per l’asfalt del temps present, i per això, si t’hi fixes bé, veuràs que entre els dits dels seus peus nus hi duen enredada una mica de l’heura del Paradís. Una d’entre mil encara no han donat per mort el record d’aquell temps, i cada dia fan com si encara poguéssin córrer dins dels límits d’aquell jardí. Si les agafes de la mà t’hi acosten, i et diuen “mira”. I amb la veritat que emana dels seus ulls nets, et fan somriure i adonar-te que no hi vam córrer perquè sí.

Paraules Efímeres, 12 de juliol de 2011

Advertisements

2 thoughts on “Paradís perdut

  1. Hola Jaume
    He llegit alguns dels teus articles i aquest és un dels que més m’ha agradat perquè m’ha fet donar voltes al cap i adonar-me de com la gent canviem amb el pas del temps. És una lliçó de com hauríem de recuperar certes formes de viure i veure la vida que teníem en un passat i recuperar així, com tu dius, la lluïsor de la il.lusió als ulls.
    Espero que les vacances hagit anat bé, una abraçada 🙂

  2. Noelia,
    Celebro que el text t’hagi agradat, i estic molt content de poder-te saludar des d’aquí. Espero que tot vagi endavant. Com comentes, la il·lusió és el motor que ens ha de moure per donar-ho tot quan cal.
    Gràcies per llegir, i rep també una forta abraçada.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s