Estrany dietari (1)

12, dimarts

 La única forma de tocar moltes tecles és tocar-les repartides en el temps; com una melodia dispersa i discontínua, mai com un acord; que la natura només ens ha dotat de deu dits i els acords que sovint volem tocar consten de quantitats monstruoses de notes.

Tot això ve a propòsit de la necessitat d’espaiar el temps d’intervenció en aquest bloc que tan amablement esteu llegint. Vull dir que si estem per mil projectes, s’endarrereix la constància d’escriure. Però només s’endarrereix, atenció: l’escriure, l’escriptura, és com el verí que, un cop t’ha posseït, et manté sota el seu poder per sempre més, et condiciona i et marca les passes futures. Sempre escriuré, ho sé. Sempre. I en la mesura que pugui, ho faré aquí, poc, molt, no ho sé, però mentre les plataformes de comunicació cibernètico-digitals es mantinguin com fins avui, mentre Internet no peti o es col·lapsi -que tot arribarà, segurament- aquí sentiré la necessitat d’explicar alguna cosa. A dia d’avui, aquest ja és un bloc de llarg recorregut. Està a punt de complir quatre anys. Un rècord en un temps en què les coses no duren res perquè aviat ens cansem de tot. Les paraules, aquí, hi continuaran sent efímeres tot el temps que pugui estirar la seva efimeritat. I per cert, no canviaré ni l’aspecte del blog, ni la foto, ni res. Material per als arqueòlegs de l’any 4000.

L’únic que em replantejaré serà tornar a alternar un text en català i un en castellà, com venia fent sempre fins que recentment, sense adonar-me’n, publico els textos exclusivament en català.

…….

M’he apuntat a la moda dels dietaris? Estic copiant?

20, dimecres

No m’agrada el rap. Vull dir això dels rappers. I justament avui tot tendeix al rap, a la recitació, al ritme de màquina, al so prefabricat d’unes bases que et venen amb un programa informàtic que te’l compres o te’l baixes d’internet. És la fi de la melodia, i és la mort de l’harmonia. És un exponent més de la simplicitat, de l’empobriment en què tot va caient. La música, evidentment, no se’n podia escapar. I a sobre, el rapper té la pretensió de considerar-se músic, i ja molta gent et discuteix quan els dius que un rapper no canta.

Això ve a tomb d’una publicitat de televisió de la marca de cerveses San Miguel, en què un rapper recita no sé  quina matraca mentre va passejant per Berlin, Istambul, Londres i Barcelona. M’indigna la presa de pèl d’aquesta lletra, que té la barra de dir, més o menys, que “somos un todo en movimiento”, “ciudadanos de un lugar llamado mundo”com si realment poguessim estar orgullosos de formar part d’un conjunt, d’un teixit que batega en un mateix sentit perseguint una mateixa il·lusió. Res de més fals: som una cultura individualista, descohesionada, sense meta col·lectiva, i per tant no és honest que la publicitat ens hipnotitzi amb ritmes tribals i amb un rapper recitant una ficció que ni és ni serà, al pas que anem. Però ai, ja se sap, que les ficcions sempre dónen rèdits… i que en definitiva estem parlant d’un anunci publicitari, que no busca un compromís amb la veritat sinó que busca el teu euro i el meu.  

Anuncis

2 thoughts on “Estrany dietari (1)

  1. “mentre Internet no peti o es col·lapsi -que tot arribarà, segurament-”

    em recorda a una frase que s’ha convertit en mítica: “que reventi tot!”
    Per sort o per desgràcia ens veurem l’any que ve les cares (jiji). Tinc un regal per a tu, una tonteria sense importància, però com ets el millor professor del món, es clar, te la donaré.

    El text m’ha agradat molt, i voldria donar la meva opinió sobre la frase següent: “les coses no duren res perquè aviat ens cansem de tot”. Fa uns dies un familiar em va preguntar sobre què volia pel meu aniversari; un portàtil, una càmara reflex, un equip de so,… li vaig contestar que no volia res, perquè tenia més del que necessito. A la meva habitació tinc tantes tantes coses que no necessito que no sé què més demanar. Espero ser de les poques persones que valoren lo que tenen i no esperen res. Perquè jo penso que quan no esperes res, lo poc que et donin serà molt.

    Un petó molt fort!

    • Crec que aquesta forma d’entendre les coses que expresses en el teu comentari és fonamental per a la felicitat. Tantíssima gent és infeliç per no saber valorar el que té, i a sobre sempre esperar rebre més, caient en l’error de pensà que allò que rebran els solucionarà la infelicitat.
      Crec que en el futur els qui sapiguen viure necessitant poc tindran la partida quasi guanyada, perquè em fa la impressió que els temps de la super-abundància i de la desmesura consumista comença a passar a la història.
      T’agaeixo els elogis.
      Una abraçada i un petó per a tu.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s