Estrany dietari (V)

Dijous 29

T’entenc. La gent et carrega. Això et passa perquè vols correspondre, perquè et dones -va amb la teva angelical naturalesa; Vols que tothom tingui la seva llesca de pà amb tomàquet, vols que el cor de tothom que et rodeja guanyi un grau d’escalfor quan estan amb tu. I ho aconsegueixes, i és lloable, superior, preciós, però et cansa. I t’entenc, perquè a mi m’ha passat, però ara ja no em passa. Jo no estic disposat a que la gent em carregui. Els deixo que facin, i tard o d’hora aflora, llueix alguna de les seves virtuds. Contemplant-los, m’adono que m’agraden, i l’estona se’m fa passadora.
D’acord, no sempre és posible. Recordo com m’irritava aquell que tenia la mania de fer broma amb el nom dels altres. No sé quina mena d’humor és aquest, però consisteix a adaptar el nom -o cognom- d’un altre a un nom comú o adjectiu més aviat despectiu per, suposadament, fer gràcia. Per exemple, del pianista Russell Ferrante n’havia de dir irremisiblement Russell Mangante. No sé, em contrariava quan feia això, hi detectava un fons de certa imbecil·litat, congènita o adquirida, tant me fa. Imbecil·litat. La solució fou, al final, fer ratlla i creu amb aquest individu. No per això, sinó per moltes atres coses que feien que al final ja no hi hagués forma humana de passar una estona agradable al seu costat. I més tranquil, tu. Trobo que no hem vingut a aquest món a aguantar inaguantables.

Diumenge 29

Veig l’enèsim reportatge sobre la crisi (30 minuts, TV3) aquest cop centrat en els estralls que el deute financer està causant en algunes comunitats als EUA, afectant en primera instància a les administracions locals i en conseqüència a àmplies capes de la societat. I en el rerafons sempre la mateixa situació: el viure per sobre de les possibilitats, sempre a crèdit, l’estirar més el braç que la màniga, la irresponsabilitat de gastar i no pensar ni qui pagarà ni quan. La derrota de la voluntat que sucumbeix a la tirania del voler, i el voler i el més voler. La crisi dels valors, mare de totes les crisis.
…..

Se m’acut un tema per montar una novel·la. Un home lidera un projecte en què un grup d’homes, no massa brillants però carregats d’il·lusió, aporten el millor de cadascun. Tothom està content, se sent recompensat i el resultat és honest i autèntic; el líder és tothora conscient de la realitat del material humà amb què compta. Se sent profundament satisfet malgrat que sap que el seu projecte sempre serà un projecte menor, pràcticament anònim més enllà del seu espai natural. El lider d’aquest projecte rep, un temps després, l’encàrrec de liderar un projecte similar, però aquest cop de caràcter professional. Ja no valdrà la il·lusió sinó els resultats. I aquests poden ser espectaculars, i el líder pot guanyar reconeixement i fama. Hi haurà, però, un preu a pagar, i probablement caldrà traïr algun principi molt arrelat en l’estructura d’aquesta persona.
Si es treballen bé els personatges i es defuig el topisme (paraula inventada que vol dir “donar valor al tòpic”) pot donar de sí. Ara, no crec que mai l’arribi a escriure. Per escriure, la història t’ha de cremar per dintre, l’has de voler exorcitar tant si com no. Hi ha d’haver un compromís emocional amb el missatge, quasi una qüestió de justícia, com si passés que si no l’escrius comets una lesió en contra de quelcom que estimes rabiosament.

Advertisements

2 thoughts on “Estrany dietari (V)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s