Estrany dietari (IV)

Diumenge 25

Sempre he criticat la sèrie Friends. De fet, sempre m’han desagradat les sitcom americanes, totes tallades pel mateix patró: escena (menjador, bar o oficina) on dos personatges parlen, entra un tercer i planteja una qüestió fora de context, sorprèn els altres, s’intercanvien frases suposadament enginyoses, pren forma un gag lingüístic o gestual, es resol humorísticament, sonen els riures enllaunats i canvia l’escena. Em desagraden especialment les sitcoms de joves destinades a un públic consumidor jove o que encara té la referència de la seva joventut relativament propera, encara que de jove ja no en sigui. El tipus d’humor, les pautes de comportament dels personatges, la seva idiosincràsia mental, els seus problemes, sempre m’han semblat llunyans, aliens, malgrat l’esforç dels ianquis per fer-nos creure que també els europeus els hem de sentir com a nostres. Amb molta gent ho han aconseguit: tones i tones d’espectadors entre la vintena i la quarantena hipnotitzats davant el televisor durant més de quinze anys, crec; el triomf de l’estat anímico-moral nord-americà, banal i superflu, enganxat a les nostres transoceàniques cares en forma de somriure banal. Diuen que el gran èxit de Friends als Estats Units radicà en el fet que a través de la sèrie els americans podien viure en tercera persona una forma perfecta d’amistat a què ells directament havien hagut de renunciar per manca de temps. Viure en pantalla i en virtual allò que no pots viure en persona i en real. No sé si a algú li sona.
Ara bé, de sempre hi ha hagut un element de Friends que m’ha agradat, des del primer dia i de forma inqüestionable: la sintonia d’inici. Sí, sempre m’ha guanyat l’oïda sense esforç, amb tota naturalitat. Com que aquest dietari no té altre combustible que els detalls més o menys embastats per la casualitat, explico ara que recentment, en dues ocasions, en posar la ràdio del cotxe, ha sonat la música de Friends, com una cançó més, com qualsevol altre hit entremig de, posem per cas, alguna cosa de Sting o del “I’m walking on sunshine” de Katrina and the Waves. Una estratègia comercial? Algú busca rendibilitzar per segon cop la inversió feta fa quinze o vint anys? Quan el que no és nou es torna a presentar com a nou, i funciona, vol dir que darrera hi ha algú amb força nas i amb un bon accés als mitjans. En fi, a mi això ja se m’escapa.
A mi m’agrada el jazz, la fusió, i en general la música de composició ambiciosa. Ara bé, quan el pop, el rock i altres músiques de consum generen treballs ben fets, amb gràcia i criteri, llavors m’agrada el pop, el rock, o el que sigui. La cançó “I’ll be there for you”, sintonia de Friends, és una peça pop-rock molt ben feta, que ahir, dins del cotxe, vaig tenir ocasió de parar-me a escoltar sencera, descobrint que els autors fins i tot s’han molestat a escriure, després d’estrofa i tornada, un pont central a l’estil Beatles, al final del qual hi ha fins i tot un breu solo instrumental, fet insòlit en la majoria de pruducció pop-escombraria per exitosa que sigui. Aquí valoro que l’autor o autors hagi tingut el detall de no tenir pressa per tancar una composició que ja hauria funcionat, pels fins que li buscaven, amb menys elaboració, i hagi apostat per exprimir un pelet més la llimona creativa per oferir-nos un resultat arrodonit, encertat, coherent, que a qui deixa satisfet en primera instància, de ben segur, és al propi compositor. El grup que l’interpreta es diu The Rembrandts i desconec si tenen a veure alguna cosa amb la composició de la peça.
Capítol a part podria ser la lletra, en el fons d’allò més tòpica: quan tot va malament jo seré al teu costat. Però vaja, no per tòpic deixa de ser un missatge agrait i optimista que encaixa bé amb la forma alegre de fluir tota la cançó. I al capdavall, una cançó s’ha de poder cantar.
Deixo l’enllaç a un vídeo del Youtube on la qualitat de so és bona i que ofereix la lletra.

Anuncis

One thought on “Estrany dietari (IV)

  1. Hola, sóc jo.
    Bé, resulta que amb el canvi d’ordinador he aconseguit resoldre els problemes que tenia amb l’editor de textos de wordpress. He aconseguit escriure-hi visibilitzant el text i presentar-lo justificat, però encara no sé per quina punyetera impossibilitat tècnica no puc posar el tamany de lletra que a mi m’agrada. Aquest el trobo massa petit, i això que hi enganxo un tamany de lletra 36 des de l’editor del Mac. Seguiré intentant-ho, i per si algun amable lector també troba la lletra massa petita, queda dit i reiterat que és per causa aliena a la meva voluntat.
    Salutacions a tots

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s