Crèdit ve de creure

En llatí el verb credere significa “creure”. De credere ve la paraula “crèdit”, que en el seu sentit bàsic signidica “el fet de creure”. Un dels desencadenants de la crisi econòmica que estem patint és la mala gestió del crèdit financer, o més ben dit, la gestió irresponsable d’aquest crèdit. Les entitats financeres han estat massa temps deixant diners a tota una sèrie de gent de qui mai no s’hauria d’haver cregut que els arribarien a tornar: polítics amb pocs escrúpols, empresaris incompetents, particulars i ciutadans del carrer amb deliris de grandesa. Hi va haver massa banquers que no es van prendre la molèstia d’examinar sobre quines bases de confiança s’estava deixant tants diners a segons qui; no es va fer l’exercici de sensatesa de dir “no, a vostè no li deixo aquesta exhorbitada fortuna perquè no m’acabo de creure que me la podrà tornar”. No, més aviat s’ha fet el contrari. De forma irresponsable molts empleats de banca es van limitar a cobrir l’objectiu de col·locar determinat nombre d’hipoteques i cobrar pels corresponents objectius, sense examinar a fons en qui estaven confiant, i confiant massa vegades en gent sense solvència. Als EUA se’n van fer un tip, de generar hipoteques-porqueria, que després van endossar a bancs europeus, que per cert ningú no entén com van poder ser tan crèduls o tan idiotes.

En general, ara que s’ha vist que molts diners prestats a la bona de Déu no es recuperaran, s’ha acabat la confiança. A les administracions (locals i estatals) se’ls ha dit que tornin el que deuen o no veuran ni un duro més per a les seves despeses futures; de la mateixa manera, al Sr. Tal, del 1r 1ª, se li ha dit que o paga el que deu o s’ha acabat el crèdit per anar de creuer, per fardar de monovolum o de vacances a Punta Cana a tot luxe. Resultat: activitat econòmica en recés, estats, ajuntaments i famílies en fallida. Acreedors que reclamen el que és seu. Bancs arruïnats reflotats amb diners de l’estat, aconseguits gratant la butxaca del contribuent. Ara bé, d’aquest desastre qui en té més culpa: el que no torna el que deu o el que va confiar en un insolvent potencial?

Creure sense fonament és de necis, és la primera lliçó de la filosofia, i en aquest sentit disposar de coneixement i de rigor és un bon preventiu, però ja sabem que portem massa anys menyspreant el saber real i venerant la superficialitat. Per altra banda, creure alegrement, per comoditat, per mandra, per pressa… és irresponsable, però ja sabem també que portem molt de temps alimentant la cultura del poc esforç, del pensar poc, del plegar sese deixar la feina feta (m’espera el golf, el tennis, la playstation), massa temps convençuts que les nostres pífies ja les arreglarà un altre, que les nostres empastifades ja hi haurà qui les netegi.

I per tot plegat fa l’efecte que la crisi del crèdit tindrà com a conseqüència que a partir d’ara, perquè ens creguin, per tenir crèdit en l’ample sentit de la paraula, ens ho haurem de guanyar, ens ho haurem de merèixer, ens ho haurem de currar una mica més i millor, valgui el col·loquialisme. Que a partir d’ara per la nostra cara bonica ja ben poques coses ens donaran.

…………….

Aprofito per dir que ja podeu llegir el meu article No hi haurà revolució al segon número de www.latortugaavui.com

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s