El mitjó (publicat a La Tortuga Avui)

Benvolgut C,
L’univers ens recorda la nostra petitesa quan, arribades aquestes dates, la climatologia ens imposa de nou l’ús del mitjó. Amb el mitjó arriba de nou el moment d’ajupir el cap i claudicar. S’ha acabat. Adéu llibertat. Adéu al Tom Sawyer que portem dins, que de maig a octubre ens enganya vilment fent-nos creure que la llibertat és un Mississippi infinit, que el vol de l’esperit aventurer és la nostra essència única, que el contacte de la pell nua dels nostres peus amb la Mare Terra ens fa invencibles, enormes, eterns. Res d’això és cert. Deixarem de viure cap enfora, gloriosament, i ja està, no hi ha més. Ha arribat l’octubre i la civilització -aquest monstruós Leviathan desprovist de cor i entranyes- en imposa de nou el seu ordre incontestable mitjançant un contundent cop de mitjó. Posa’t el mitjó i calçat correctament. Queda clar un cop més que l’home no es diferencia del bou. On aniràs, bou, que no llauris? El jou de l’home, per més que diguin, és el mitjó. Posa’t mitjó i sabata: tens al davant un kilòmetre infinit d’asfalt per llaurar.
Els revolucionaris, els humanistes, els il·lustrats, els liberals, els filòsofs… tots van enarborar la bandera de la llibertat. Allibereu-vos de les cadenes que us empresonen. Sacsegeu amb força el vostre adolorit clatell i desfeu-vos del jou que us esclavitza. Perquè no van ser capaços d’entendre que a qui calia combatre era, en primera instància, al mitjó?
El mitjó ens ha vençut, un cop més. I ara toca consolar-nos de la nostra derrota amb premis menors. En hi agafarem amb força. Apendrem a estimar els aparadors il·luminats quan a la tarda sortim de la feina. Ens reconfortarà l’ànima la butaca de pell, el llibre, l’estufeta, la llar de foc. Tornarem a pensar que en la introspecció i el silenci l’home es coneix, potser es retroba, potser es refunda. Viurem cap a dintre. Si cal farem mitja.
Serem humils. Renunciarem a tota heroicitat. Esperarem amb il·lusió reunir-nos al voltant d’uns galets fumejants, donarem gràcies pel fet d’estar vius, ens horroritzarem en recordar la nostra arrogància pretèrita. Arribarem a tolerar l’enemic, per uns moments l’entendrem i estarem més a prop que mai d’estimar-lo.
Però quan el cicle de la llum faci el tomb, voldrem de nou pujar damunt de l’ocell de foc que hem alimentat en secret durant els mesos de tenebra. Tornarem a cremar la vida, la follia cavalleresca ens intoxicarà de nou, fiarem el sentit de tot plegat a un sol segon d’autenticitat. Desafiarem de nou el misteri. De nou, amb els peus nus com a únics esperons de l’existència.
Una abraçada, amic. Ja quedarem per fer un cafè amb llet, perquè no para de ploure.
J.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s