Elogi de Zoila

Quan va néixer el nostre fill, Zoila ens va regalar un petit reproductor de sons i música, equipat amb una llumeta -per si el nen té por de la foscor- que mostra el dibuix d’una família d’ossets dormint. Té forma ovalada i es penja a la barana del bressol. Vam rebre el regal amb agraïment sincer, però no vaig poder evitar trobar-lo una andròmina de dubtosa utilitat, que probablement no acabaria fent gaire cosa més que nosa.
Zoila va explicar que aquella joguina -per dir-ne d’alguna forma- és l’invent d’un doctor americà. Està pensada, va dir, per donar tranquil·litat i benestar al nadó, sobretot en les hores nocturnes. Fins i tot té una funció que reprodueix els sons que el nadó percebia quan era fetus i vivia dins de l’úter. Zoila és cubana, i presta aquesta permanent atenció a tot que fan els nord-americans, amb la corresponent -subtil però inequívoca- pàtina d’admiració. Des del meu recalcitrant escepticisme, no vaig dubtar a jutjar aquell objecte com a una enganyifa comercial més.
Des de fa uns dies el regal de Zoila penja de la barana del bressol del petit. Les raons per les quals hi ha anat a parar són irrellevants i a més llargues d’explicar. El cas és que el nostre nen sent una fascinació viva per l’objecte, els seus sons i la llumeta. El toca suaument amb la maneta i no se’n cansa. I jo, des de fora, percebo el conjunt amb una notable sensació de serenitat, de beatitud, molt a tocar de la confusa frontera del sentimentalisme. Potser, d’entre altres motius, és perquè un dels fragments musicals que hi sona és un dels meus favorits, una de les “Romances sense paraules” per a piano de Felix Mendelssohn.
Tot això ha coincidit amb el fet que, darrerament, hem tingut ocasió d’anar coneixent Zoila -que és la companya del germà d’uns bons amics- de mica en mica i d’apreciar el seu meravellós sentit de l’hospitalitat i del tracte personal. Zoila és amabilitat, discreció i delicadesa, afectuositat senzilla i transparent, confort i intel·ligència. Totes aquestes virtuts, com un confeti que cau molt lentament, van a més acompanyades d’una presentació física envejable.
Zoila, que tot i la seva joventut és àvia d’una nena que viu a Miami, aquest estiu ens ensenyà a jugar al dòmino cubà i ens va fer batuts de cafè i mojitos deliciosos. Pertany a aquest cos d’àngels els components del qual algú ha situat estratègicament en diferents punts de la geografia humana, i que hauríem de fer, entre tots, perquè no emprenguin mai el vol de tornada. En conec d’altres i sé de què parlo.
Quan s’acciona la joguineta a la barana del bressol es fa la pau i entenc una petita part del perquè de les coses, una part molt petita però d’una importància crucial.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s