Records del Maitea (I)

Solíem anar a sopar al Maitea, tres cops per any, quasi sempre sortint del Camp Nou algun dissabte a la nit. També hi havíem anat directament més d’una vegada.
El Maitea és un restaurant de cuina basca, de pintxos, de plat, o d’ambdós conceptes alhora. La decoració abraça tot el mostrari de tipismes de les terres basques, però sense hever-se deixat temptar per un excés de folklorisme. La fusta abriga tot el conjunt, i li dóna un aire de refugi davant les múltiples i variades inclemències de la vida.
Un dels encerts del Maitea és la cuina de temporada, que és veritablement de temporada, feta de coneixement, d’ofici, i d’una profunditat encomiable. Hi recordo un entrecot amb saltat de bolets i crema de castanyes d’una solvència i d’una finor imperials. Era tardor. I és que el Maitea és, de totes totes, un restaurant tardoral, introspectiu, un lloc perfecte per afegir un nus i trabar més fort allò que ja tinguin de bo les nostres vides. Era tardor i aquella nit hi vam sopar asseguts a taula. Això sí, al Maitea, si vols entaular-t’hi, has de reservar. Si no reseves, hi has d’anar aviat, no gaire més tard de les vuit, que per cert, contràriament als usos i costums d’aquest país, sóc de l’opinió que és una molt bona hora per anar fent el pensament de seure i anar demanant el vi -o la cervesa- i la carta.
L’altra cara -segurament la veritable cara- del Maitea és la del sarau dels pintxos a peu dret que es produeix a partir de les onze, quan el restaurant s’omple literalment de gom a gom. El Maitea és l’únic lloc del món on la densitat de població no és enutjosa, fins i tot diria que pot arribar a ser agradable. Tot i que l’aparença és la d’un caos formidable, la gent hi menja, hi beu i hi transita sota una harmonia de conjunt que, si t’hi fixes, fa embadalir.
El catàleg de pintxos és extensíssim. Fer-ne aquí el llistat complet seria del tot impossible. Hi tenim els pintxos que hom fàcilment imagina que hi pot trobar, al costat dels pintxos pensats expressament per sorprendre, com el de llom arrebossat amb formatge, o el de montadito de lluç. Pel que fa a la beguda, hi ha vins de tota classe, de les terres basco-navarreses i de la resta de terres de gastronomia d’alçada. En el meu cas, però, al Maitea sempre he optat per donar continuïtat al meu idil·li amb la cervesa, que malgrat prendre’s de sortidor -de barril- sempre surt fresca i ben gasificada. Algun dia, però, crec que sucumbiré a la insidiosa temptació que sobre mi han exercit, des del primer dia, una bateria d’ampolles de sidra penjades a la paret de la barra, que desprenen una llum definitivament voluptuosa.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s