Records del Maitea (II)

Al Maitea hi podeu trobar, de tant en tant, algú famós. No hi veureu, però, ningú que molesti la tal persona amb lamentables efusivitats sentimentals ni amb peticions d’autògrafs o de fotografies. Al Maitea tothom hi fa la seva vida amb discreció, tranquil·lament i de la forma més semblant a l’anonimat.
Una vegada hi havia el futbolista Thiago Alcántara, quan encara era jugador del FC Barcelona. Era una nit de dissabte, de finals de maig o principis de juny. Hi havia hagut partit al Camp Nou, un dels darrers, ja que la temporada de futbol s’estava acabant. De Thiago se’n parlava força aquells dies, ja que se sabia gairebé segur que acabada la lliga abandonaria el club. S’especulava amb quins podrien ser els clubs que el volguessin fitxar, i sonaven, en aquest sentit, clubs de la Premier League (la lliga anglesa) i amb molta insistència sonava també el Real Madrid, cosa que neguitejava el culer de manera viva.
Aquella nit, en acabar de sopar, vaig sortir al carrer, a fumar un cigarret. Allà fora, al davant del restaurant, hi havia Thiago, mirant el seu telèfon mòbil. Estàvem sols, i amb tota naturalitat li vaig tocar discretament l’espatla i li vaig dir:
-Thiago, no te vayas al Madrid…
Els temors d’un culé justifiquen aquesta transgressió de la intimitat del famós. És perfectament perdonable, perquè és causa major d’alarma la simple possibilitat que un dels teus se’n vagi a jugar allà, encara que la possibilitat sigui merament especulativa, i un ha de fer tot el que bonament estigui a la seva mà per impedir-ho. Thiago, sense alçar els ulls del mòbil, va riure -un riure d’aquells prefabricats, de compromís. I allà va quedar la cosa.
Em va cridar l’atenció que no fos més alt que jo. Al camp sembla més alt del que és. A peu de vorera destacava molt més la complexió atlètica que l’alçada. De fet, en tocar-li lleument l’espatlla, vaig percebre una sensació tàctil com de tocar pedra.
Estic content perquè Thiago em va fer cas, i no va fitxar pel Real Madrid, sinó pel Bayern de Munic, que és el meu tercer club de tota la vida. Abans ja havíem sabut, amb enorme sorpresa, que el gran Josep Guardiola i Sala en seria l’entrenador.
Encara no m’havia acabat el cigarret quan van arribar tres amics de Thiago, dos nois i una noia. Amb els nois va estar repassant resultats de partits, amb els corresponents efectes de descens o manteniment de categoria. Amb la noia va adoptar l’actitud que s’adopta quan la noia és la teva nòvia, una noia rossíssima, tota ella una síntesi de qualitats nívies, molt primeta i un pelet més alta que ell.
I sense res d’extraordinari, ells i jo darrere seu vam entrar al Maitea a seguir el curs de les nostres vides.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s