I encara en tinc una altra, de pàtria

Tinc una altra pàtria, amb les seves fronteres ben definides. Fronteres que tenen a veure amb la gratitut per tot el que tinc, i amb el respecte per tot el que tenen els altres. Perquè les coses es tenen perquè s’han guanyat. Només el que costa té valor, i la cultura del gratis, aquesta epidèmia letal que ens està arruinant moralment, no té cabuda en aquesta pàtria que vinc a dibuixar. Vull dir que només l’esforç dóna gruix al balanç, i que allò que et mereixis és teu.
En aquesta pàtria hi ha la submissió reverencial a la veritat, vingui d’on vingui i la tingui qui la tingui. Per això en aquesta pàtria el coneixement és l’objectiu constant, i el coneixement sempre passarà per davant de l’ideologia. I si el meu adversari té raó, la té.
És la pàtria on la paraula donada té valor absolut. Sense relativismes, sense subterfugis ni excuses disfressades de drets.
Una pàtria on tot comença i acaba amb la família, on sacrificar-se pels fills constitueix la primera línia d’acció i el gran sentit de tot plegat; on no és cap vergonya acceptar la voluntat dels pares ni acceptar que un món teixit de jerarquies té més possibilitats de quadrar agendes i d’alçar viaductes més que no pas un món en què tots els peons poden ser mestres d’obra.
Una pàtria on escoltar i comprendre és abans que obrir la boca i disparar sentències des del prejudici… El prejudici, aquesta mena de ganduleria de l’esperit.
Una pàtria on si quedem, quedem, sense watsapps d’últim minut dient que t’ha sortit un imprevist (no, el que t’ha sortit és un plan millor, però és clar, no m’ho pots dir). I on si em deixes el cotxe te’l cuidaré com si fos meu, i te’l tornaré amb el dipòsit ple.
Una pàtria amb llibres. Amb taules ben parades, amb estovalles de roba i coberts ben col·locats. Llibres, escudella i carn d’olla fumejant. La Poesia de Rilke i la bona taula, la summa civilització. I canons per defensar-la.
I un etern agraïment a les persones que tenen la bondat de servir-nos el plat a taula amb classe, categoria i afecte.
I bolets a la brasa a la tardor. I ciutats provincianes que badallen a la vora del riu cada posta de sol, beneïdes pel tedi etern, aquell que mai mou res sinó que sempre recapitula.
En aquesta altra meva pàtria hi són molt benvinguts els abrics llargs i les americanes. L’elegància i la bellesa. I on un home amb corbata no és per definició el meu enemic. On es permet el tracte de dames i cavallers sense que ningú s’ofengui.
On Nostre Senyor és també sempre benvingut, escoltat amb respecte, i si no ens convenç se li diu amb tota normalitat. I tan amics.
Aquesta és l’altra meva pàtria. És perfectament compatible amb aquella. I encara diria més: li cal ser-ho.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s