L’ Iphone d’en Brian May

Aquests dies han sigut de mirar molt el mòbil. Estem ansiosos per saber quant més ha de durar aquesta situació. Volem que el mòbil ens dongui certeses i esperances. Volem fer-nos una idea. I a l’hora de la veritat res de res. No hi ha informació clara i transparent, perquè ningú no sap gran cosa. Només declaracions erràtiques de governants desorientats. Consellers i conselleres que ja no saben què dir per fer veure que tenen un poder que és evident que no tenen. Ministres desbordats, tristos perquè se’ls nota la incapacitat de respondre airosament a les exigències del moment. El ministre Illa, per exemple, n’és el màxim exponent. El ministre Illa i jo, fa més de trenta anys, de tant en tant dinàvem plegats al menjador de la facultat. Ell ja era regidor de cultura a l’ajuntament del seu poble. Vallesans tots dos, teníem afinitats i referents comuns. Ara és ministre. No és estrany, les fidelitats incondicionals solen tenir premi. Ara, deunidó quin premi que li ha tocat. Haver-se d’empassar la gestió d’aquesta pandèmia com a ministre de sanitat és un viacrucis que no s’esperava. Però és clar, el seu president ha decidit -pèssima decisió, per cert- convertir-lo en autoridad única, i ell, que no coneix altre modus operandi que l’obediència al superior, ara s’ho ha de ben menjar. I se’l veu sol, superat, frustrat, enfonsat, sense cap mena de llum al gest ni a la paraula. Li han endossat material sanitari defectuós, ha de fer equilibris amb les xifres i desdir-se de coses que havia dit un minut abans. Quin paperot. Qui ens ho havia de dir, fa trenta anys. Mentre dinàvem cigrons i peix jo l’escoltava amb admiració. Ara m’alegro de no ser dins la seva pell.

Mirem molt el mòbil, deia. Hi busquem la salvació, la redempció i l’alliberament i no fem més que veure-hi videos i mes videos que fa la gent. Jo, particularment, estic cansat dels videos. Videos de gent ensenyant què fa. Després hi ha els videos de l’humor carregós. També hi ha els videos de consells. Els videos d’estar en forma. Els videos de fer menjars. I el pitjor de tots, els videos sentimentaloides, poètico-reflexius, llardosament impostats, quasi sempre afectats, de fulanos que han descobert que són poetes, que són filòsofs i que ensenyar a viure els infla l’ego. Ho deia fa uns dies un magnífic articulista, Pau Vidal, que escriu a Vilaweb. La resposta a la situació, en comptes de ser analítica i reflexiva està sent insuportablement sentimental. “Sentimentalisme banal”, en diu ell.

Com que mirem videos, cada dia Youtube ens suggereix videos. Tot i que he procurat practicar un cert confinament de mòbil, dec haver mirat bastants videos de música, i potser per això Youtube cada dia em suggereix videos de música, especialment uns videos que fa Brian May, el guitarrista de Queen, un músic d’un talent fora de sèrie, immensament original. Hi surt tocant la part de guitarra de peces de Queen, i convida a que hi toquem o cantem a sobre. Al cap d’uns dies s’hi veu el resultat: gent que s’ha gravat a sobre amb resultats sovint de molta qualitat. És interessant de veure.

En aquests videos hi surt un Brian May força diferent de l’estrella del pop-rock que a molts ens ha fascinat. Hi apareix una figura humanitzada, baixada a peu de sofà. Una estrella d’estar per casa, com si diguéssim. Hi apareix un Brian May de força edat, amb la característica cabellera negra i rinxolada ara totalment emblanquida, que sembla més aviat la perruca del rei Luís XIV. Hi surt amb una mena de pantaló curt, com de xandall o de pijama, i una samarreta normal. Tot molt allunyat d’aquell Brian May principesc dalt de l’escenari, glamurós, magnètic. Tot Queen era un joc de magnetismes, un calidoscopi de forces de la natura musical. Ara, això sí, quan connecta la guitarra es fa la màgia d’aquell so i d’aquell estil únic, autèntic. És un altre Brian May, però és el Brian May de sempre.

També, de vegades deixa anar petites reflexions. Mostra un to vital una mica apagat, serè, un pèl distant, amb lluïssors d’ironia i intel·ligència. Va explicar que al seu avi li va tocar lluitar a la I Guerra Mundial i que va estar quasi quatre anys en una trinxera, exposat al gas tòxic que llançava l’enemic. Deia que si ho comparem amb això, potser el nostre confinament no és tan terrible.

Sempre toca amb una guitarra BMG feta en sèrie, rèplica de la seva guitarra llegendària, la “Red Special”, que van fabricar ell i el seu pare quan era adol·lescent, perquè les guitarres de la botiga eren massa cares. Amb la Red Special va fer la gran majoria de concerts i gravacions de Queen. Ara es fan a la fàbrica i es venen signades per ell. Diu que cada setmana n’ha de signar unes quaranta, i que aprofita per tocar-ne alguna i anar avaluant la qualitat del producte. Realment, les BMG són unes guitarres de disseny molt especial, delicades, elegants, però amb grapa i caràcter. Poden costar entre 300 i 950 euros.

Brian May es grava amb un Iphone que dóna una qualitat de so i imatge magnífiques. Fa servir un bon trípode i no sembla que s’entretingui massa a editar els videos un cop gravats. De l’Iphone a la xarxa, sembla.

Els fans i admiradors d’ídols estem contents que aquestes coses passin. Internet ens apropa als ídols, en el grau en què aquests ho volen. Ah, per cert. En un video es mostra a ell i a la seva dona aplaudint els metges i infermeres, els “carers”, com diuen ells. I se’l veu sincer en el gest.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s