Els Beatles, professors d’alemany (I)

Abans de parlar dels Beatles voldria parlar una mica en general del fet de parlar llengües. Res, quatre obvietats.

La immensa majoria d’humans són monolingües. I la immensa majoria d’humans monolingües, la llengua que parlen sol ser una llengua, diguem-ne, potent. Quan dic “potent” vull dir que la parlen molts milions de persones, o que tenen una influència gran en l’esfera econòmica, o que tenen un passat imperial, o un prestigi cultural, o qualsevol combinació d’aquests factors. La immensa majoria d’americans i britànics, posem per cas, només parlen anglès. També una immensa majoria de castellanoparlants només sap parlar castellà, i no cal dir que milions i milions de xinesos només saben xinès (mandarí o cantonès). I també es dóna el fet que tots aquests parlants monolingües no tenen interès ni necessitat d’aprendre cap altra llengua. Si no fos així, ja no serien monolingües.

En canvi, els parlants de llengües “petites” generalment en parlen més d’una: la seva i alguna de les considerades “grans”, de la qual solen ser veïns.

Els qui hem tingut el català com a llengua materna, hem ingressat directament a la categoria dels bilingües, ja que el fet de ser ciutadans de l’Estat Espanyol ens ha obligat a adquirir, pràcticament en paral·lel, el coneixement de la llengua castellana. A l’inrevés també podria passar, però succeeix que persones de llengua materna castellana no adquireixen el català encara que visquin o hagin fins i tot nascut a Catalunya. Les llengües s’aprenen per necessitat, i a Catalunya segurament ningú no té la necessitat real d’aprendre català, no ens enganyem.

Quan els de la meva generació érem petits es va començar a produir un fenomen, el de la substitució del francès per l’anglès com a llengua estrangera d’estudi. Fins aleshores es creia que la llengua estrangera que tenia sentit estudiar era el francès, per raons d’importància cultural i de veïnatge. Cap als setanta, però, es va començar a veure que l’anglès era la llengua que de mica en mica prenia quotes d’hegemonia pel pes de la cultura americana en l’economia i el poder polític internacional. Si el francès havia estat la llengua de la cultura, l’anglès començava a ser la llengua dels negocis i de l’estil de vida contemporani. En conseqüència, els boomers vam ser els primers a estudiar anglès a l’escola.

A mi, a més, em van portar a classes particulars d’anglès. Era petit, i anava amb nens més grans a casa d’una professora que vivia dos carrers més amunt de casa. En guardo un bon record. De fet, m’agradaria trobar algun exemplar del llibre que fèiem servir, “Essential English” de l’editorial Longmann. Era un llibre molt anglès, amb dibuixets i humor, i amb ordre i criteri pedagògic. No l’he aconseguit trobar, potser hauria d’anar a provar sort al mercat de Sant Antoni.

Crec que avui puc dir que l’anglès és la meva tercera llengua, tot i que m’ha costat trenta anys parlar-lo fluidament, entendre’l, no notar barreres, o poder-les saltar sense problemes, i no tenir por dels contextos anglòfons purs, encara que l’esforç de concentració hagi de continuar sent alt. Avui dic amb satisfacció que em considero una persona trilingüe. Tanmateix, fa temps també que vaig decidir que no volia quedar-me  en el “tres” sinó que volia fer el salt al quadrilingüisme, i que la meva quarta llengua fos l’alemany. D’alemany en parlo, però encara amb fluïdesa encarcarada, i si el context no és de la vida quotidiana l’entenc amb dificultats, tant l’oral com l’escrit. Durant el confinament m’hi he posat fort, però d’aquí a tenir-lo al nivell de l’anglès em queden ben bé entre cinc i deu anys d’estudi i pràctica.

L’alemany m’agrada, igual que m’agrada la cultura alemanya i germànica en general. Als germànics els trobo admirables en molts sentits, per com s’entenen entre ells, per com defensen l’excel·lència, pel sentit col·lectiu que tenen de la societat. Els catalans, com a bons llatins, som individualistes i envejosos, i quan algú destaca no parem fins a ensorrar-lo. Com a hereus de la Roma imperial ens agrada la trampa i el tripijoc, i com a hereus de la Roma catòlica i apostòlica ens agrada la doble moral, la tafaneria i la hipocresia. Els germànics no són falsos en el tracte, encara que siguin secs. Et pots tirar una eternitat fins que no entris en cor d’un alemany, però si hi entres segurament t’hi podràs quedar per sempre. Els alemanys prioritzen l’eficiència per damunt de l’escalf emocional. No s’estan per tants romanços i ensabonades, no són ni “primos” ni “tíos” al cap de deu minuts de conèixer-se, i això de “a casa meva és casa vostra” no acaben de veure-ho clar. En això coincideixen molt amb els britànics (“A man’s home is his castle”). Potser és que l’hospitalitat és de pobres, com diria aquell. El que és cert és que pels alemanys la formalitat és sagrada, i que de la formalitat en treuen resultats espectaculars. Són distants, però mai no venen fum. Això sí, tenen un altíssim sentit de l’autoestima, se saben millors que ningú en moltes coses, no practiquen massa la modèstia i això els fa semblar prepotents. Sovint sembla que els agradin més les màquines que les persones, i l’humor mediterrani els costa enormement per tant com estan acostumats a la literalitat comunicativa. El tòpic del cap quadrat.

La llengua alemanya és rica i complexa. I difícil d’estudiar. Presenta grans dificultats. Els substantius, per exemple, es reparteixen en quatre gèneres: masculí, femení, neutre i plural. Això condiciona l’ús dels articles, pronoms i adjectius, que no solament han de concordar, sinó declinar-se en nominatiu, acusatiu, datiu o genitiu en funció del paper del substantiu dins de l’oració. Les preposicions també regeixen declinació, tot i que elles no es declinen. Hi ha deu formes de fer el plural. Hi ha un fotimer de conjugacions irregulars, i per acabar-ho de complicar hi ha els verbs separables, uns verbs en què un tros l’has de posar al mig de la frase i l’altre tros al final. Tot plegat fa una paret molt dura de picar. Els avantatges, pocs, són que els temps verbals són més limitats que en altres llengües i que potser si saps anglès hi ha aspectes coincidents o similars, per bé que convé no refiar-se’n massa.

Avui dia per aprendre idiomes comptem amb recursos amb què no comptàvem trenta anys enrere. Tenim internet, amb els seus vídeos, textos, exàmens en línia, tutorials, influencers, etc. Hi ha aplicacions per a mòbil molt útils. Hi ha professors de conversa telemàtics. Quan vam aprendre anglès no teníem res de tot això. Però sí que teníem una cosa a la qual segurament molts vam treure un enorme partit: les cançons. Amb cançons vam aprendre una quantitat molt gran de paraules i d’estructures. Gràcies a les cançons hem superat moltes situacions de dubte: es diu així o aixà? Doncs ho direm com a la cançó. Tenint en compte com em va anar de bé aprendre de memòria lletres de cançons en anglès, en cert moment vaig decidir aplicar el mateix recurs a l’aprenentatge de l’alemany. Ara bé: amb quines cançons? Si amb els Beatles vaig aprendre tant d’anglès, no m’aniria bé trobar una mina semblant però en alemany? És clar, però… on són els Beatles alemanys?

Buscant per aquí i per allà vaig descobrir, amb sorpresa i felicitat, que els Beatles, els meus Beatles, els Beatles de veritat… van gravar dues cançons en alemany! Van ser dues adaptacions de dos hits en anglès, “She loves you” (“Sie liebt dich”) i “I wanna hold your hand” (“Komm, gib mir deine hand”). Vaig fer una mica de recerca sobre la història d’aquestes gravacions i realment hi ha un episodi curiós al darrere, un episodi que m’agradaria explicar. Però potser més endavant, que aquí segurament per avui ja m’he allargat prou.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s