Guardiolista

En els inicis de TV3 emetien una sèrie que es deia Magnum. Tenia com a protagonista Thomas Magnum, un detectiu privat que vivia a Hawaii, a la mansió d’un escriptor ric, a qui vigilava la propietat, junt amb el majordom anglès Higgins, mentre s’ocupava de resoldre casos. Magnum era un veterà de la guerra del Vietnam. Alt, ben plantat, esportista. Anava en shorts, camisa de flors i conduïa el Ferrari vermell de la mansió. Magnum era una sèrie diferent de les que estàvem acostumats. En aquella primera TV3 tot tenia un aire diferent. Els qui ens la vam prendre amb il·lusió la vam gaudir molt. Si més no, ens permetia configurar un espai mental de comunicació i d’entreteniment propi, i sobretot ens alliberava de la uniformitat audiovisual a la qual estàvem acostumats i sobretot resignats. Jo tenia 18 anys.

En un capítol, Thomas Magnum reflexiona sobre el pas del temps i diu que “un va deixant de ser jove quan els seus ídols esportius ja són més joves que tu i ja se’ls comença a considerar veterans.”

Uns anys més tard, quan jo ja en tenia 23, va pujar al primer equip del Barça un noi de divuit anys que es deia Josep Guardiola. Va pujar directament del juvenil, sense passar pel Barça B. De seguida es convertí en una peça clau del famós Dream Team que dirigia Johan Cruyff.

En Pep Guardiola de seguida va acaparar l’atenció de tothom. També era diferent del que estàvem acostumats: jove, català, parlava bé, llegia llibres i a estones perdudes passava models a les passarel·les. Tenia fusta de líder. Al camp es mostrava sempre intel·ligent i apassionat. Aviat es van generar al voltant de la seva figura dues postures oposades: els admiradors incondicionals i els detractors constants. L’ànima culer és força així: o bé ho glorifiquem tot o ho trinxem tot, sobretot si és de casa. També és bastant així l’ànima catalana. Hi ha una mena d’autoodi envers les nostres coses. Quan ens surt algú que sobresurt, no triguem a segar-li la gespa sota els peus. Però bé, això sembla que és força vell i no només exclusiu de l’essència catalana. Els jueus ja van matar, al seu dia, el qui els havia d’alliberar de tots els mals.

Guardiola triomfà com a jugador. Sempre es mantingué en l’elit. Fou valorat per tots els entrenadors que va tenir. Va participar en competició internacional i acabà la carrera a l’estranger. Però és com a entrenador que Josep Guardiola ha assolit l’excel·lència de la manera més clara i inqüestionable. Amb el Barça assolí un palmarès que potser mai ningú superarà. Va enlluernar el món amb un estil de joc literalment meravellós. Simfònic. Violins que en realitat eren metralladores. Aquell Barça capturava l’enemic en bloc, els feia presoners a tots sense fer sang, els condemnava a perseguir ombres. És cert que va comptar amb futbolistes que també han entrat a l’eternitat -Messi, Iniesta, Xavi, Puyol, Piqué- però segurament amb els mateixos noms altres no ho haurien sabut fer igual. A Alemanya va triomfar, i a Anglaterra també, per bé que la perfecció que assolí amb el Barça no l’ha repetit enlloc. Llàstima que hagués hagut de marxar, del Barça, però ja sabem que el Barça és un monstre que sempre acaba devorant els seus fills.

Del guardiolisme n’hem après moltes coses. Quan entrenava el Barça no em vaig perdre mai ni una sola roda de premsa post-partit. Guardiola sabia explicar el futbol, el futbol que ens agradava als amants d’aquest esport. Però sobretot ens va ensenyar a ser valents, assumir les conseqüències del que fem i a prohibir terminantment l’ús d’excuses. Ni l’àrbitre, ni l’horari, ni el calendari, ni la pluja, ni l’estat de la gespa. Res. Tot el que obtens és conseqüència del que tu fas.

En Pep ens ha ensenyat una altra cosa: a respectar profundament els rivals i a subratllar que per molt que els puguem considerar “inferiors” qualsevol rival et pot guanyar si tu no fas bé la teva feina. “Els rivals són molt bons” no es cansava de repetir. I els antiguardiolistes se’n reien i el titllaven de fals humil.

Sempre seré guardiolista. Ha sigut bonic seguir-ne la carrera, aprendre’n coses i anar fent anys.

Des de setembre estic participant en un campionat de tennis i molt sovint tinc presents els ensenyaments d’en Pep. La competició que jugo dura nou mesos i és del tipus rànquing. Cada mes jugues amb dos jugadors més ben classificats i amb dos de pitjor classificats. Però a tots costa molt guanyar-los. Si és que els guanyes. Si no fas bé les coses qualssevol et pot guanyar, perquè tots tenen orgull competitiu i ningú entra a la pista a passejar-se. Gener és el més que m’ha anat millor: tres victòries de quatre. Veurem com continuo d’aquí al maig. Sigui com sigui, però, la veu d’en Pep la tindré sempre connectada per si en algun moment se m’oblida que tot costa, i que per la vida cal anar amb respecte, sense excuses i gaudint del que fas.

Els nostres ídols veterans ens han fet veterans a nosaltres, com deia en Magnum, i aquestes coses se suposa que ja les hem de tenir apreses. No està de menys, però, que de tant en tant ens les fem tenir presents.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s