Vuitantes i norantes

Darrerament no vaig gaire en cotxe, conduint. Bé, ni conduint ni amb xofer. No hi ha gaires llocs on es pugui anar, com tothom sap. 

Quan em poso al volant, si els acompanyants em donen conversa, poso la ràdio. Com que el cervell a certa edat ja presenta algunes falles, procuro escoltar música de la que no requereixi gaire atenció, ja que concentrar-me en dues coses alhora -carretera i música- em pot comportar fatiga i risc innecessari. Per això no escolto jazz, que m’agrada moltíssim, sinó que opto per música de la que entra sola.

Durant un temps vaig provar amb Icat FM, però les músiques que emeten em resulten massa de hipster, d’intel·lectualoide amb pretensions, em sap greu dir-ho així. També vaig provar amb Rock FM, que està molt bé, però que repeteix massa vegades les mateixes peces. Al final m’he quedat a Melodia FM, que és com un oasi generacional. La seva oferta està exclusivament centrada en cançons dels anys 80 i 90 del segle passat.

Realment, escoltant la música d’aquelles dues dècades es pot arribar a la conclusió que van ser vint anys feliços. Jo diria que la música que es feia, comercial i ben feta alhora, estava marcada per la lluminositat i l’optimisme. Fins i tot les lletres que recollien algun fracàs tenien l’embolcall d’una música alegre, com per mirar endavant amb ganes i empenta, com cantava Paul Carrack a “Looking back”. Fins i tot els sentiments complicats i els desitjos inconfessables eren tractats amb ironia i elegància, com a “It’s a sin” dels Pet Shop Boys. Són exemples.

Les cançons tenien melodia. Els instruments hi eren tocats de veritat. Existia el concepte de forma, d’estructura. L’harmonia era al cor de la creació. Avui només sents bases electròniques, sofisticades però fredes, i un senyor que recita les seves desgràcies de manera monòtona i depressiva. Avui el rock ja no existeix, ni en la sonoritat ni en la filosofia, la filosofia dels qui sabien que els preus d’una vida lliure són alts, i que si es paguen amb la cara ben alta ningú no ens pot recriminar res. Una cosa que bona que tenien els rockers és que es podien morir tranquils. El rock era l’evangeli dels herois petits, ocells de foc en un desert gegantí.

Si ara pensem en la música moderna que es fa en català també hi veiem els signes dels temps. Del que fan Manels i Amics de les arts en dic la música dels pansits. Tot relats de desencisos, de fracassos, de somnis trencats per un excés de puerilitat, i sempre amb un cert regust de ferida llepada. I tenen qualitat musical, i força intel·ligència i ironia, però poc orgull, poca trempera. Coneixen l’ofici -l’efecte ESMUC dóna fruits evidents- però tot queda massa reduït al “què ens ha passat?”, i al “que magres que les passarem”. Si els darrers vint anys del segle passat foren optimistes, els temps que corren són el terra brut que has d’escombrar i fregar després d’una macro-festa, d’aquella gran festa de l’estètica ben perfilada, de la gent guapa que inspirava. Fixem-nos com avui no resulta gens estrany veure els artistes dalt de l’escenari vestits amb xandalls d’estil bolivarià, amb afaitats de cura més que dubtosa, calça curta, dessuadora i caputxa. Tot molt allunyat del glamur de Roxy Music o de la seducció gestual de Freddie Mercury. Alguns pretenen que sobrevisquem a base mestissatge banal, sudamericanitzat, amb missatge superficial i políticament correcte de matriu progressista-confortable. Posats a llençar el barret al foc, em quedo amb el surrealisme suggerent d’en Joan Miquel Oliver (ex Antònia Font) o amb el “Pa amb oli i sal” del grup Blaumut, on si més no hi trobes un punt poètic que et reconforta i que veus que no et vol aixecar la camisa.

Admeto que parlo des d’un biaix generacional molt clar, però és que a certa edat ja no veus necessitat d’escriure per quedar bé amb ningú. Aquells vuitanta i noranta són un paradís perdut, que ja no tornarà, i igual que cada terra fa sa guerra, cada generació fa el que pot. Per sort els boomers tardans tenim coses com Melodia FM, que no deixa de ser una empresa, una gent que comercialment han vist un nínxol de mercat sòlid dirigit a gent que aviat comptarà poc en aquesta societat global, però a la qual encara pots vendre una alarma per a la llar -és el que més es publicita en aquesta emissora- perquè té força coses a perdre, força coses en l’ordre material, que és l’únic que ha quedat de tot allò que projectàvem i somiàvem en aquells llunyans vuitantes i norantes.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s