Ha tornat ABBA

Estocolm és una ciutat singular, d’un blau fred, feta damunt d’illes. Té zones modernes molt americanitzades, mentre altres zones són d’aparença ben tradicional, amb edificis antics, gairebé medievals. És una ciutat neta i polida, on no tens mai la sensació que ningú et robarà res, ja que hi veus que tothom té coses més bones que les teves. És la capital de Suècia i se la considera la capital d’Escandinàvia, que és l’última Europa, la que comença quan s’acaba l’Europa real i encara vols tirar més amunt. N’hi ha quatre, d’Europes: la que toca al Mediterrani, que d’europea en té poc: pobra, seca, orientalitzada, africanitzada, desunida, corrupta i dionisíaca, que sempre ha begut vi i és hereva de les pitjors Romes. Després hi ha l’Europa del mig, la seriosa, la dels rius que van plens, de les vaques grasses i la xocolata, la que beu cervesa, la de les fàbriques i les assegurances, luterana, puntual, blanca i orgullosa, poderosa, ben poblada i contrapesada. A l’oest hi ha l’Europa britànica, és a dir, l’Europa antieuropea, egocèntrica, influent, niu del poder financer, mare de moltes màquines, de la propietat sacralitzada i de la llibertat alfabetitzada, pragmàtica, emmoquetada i trituradora de paraigües. Després ja ve Escandinàvia, la darrera Europa, la del sol pàl·lid i encorbat, camí necessari cap al purgatori polar, glacial, extensa i inhòspita, on només hi volen viure quatre gats molt ben organitzats, a qui tothom deixa viure en pau i que les Rússies sempre han mirat de reüll. A la capital d’aquesta Escandinàvia singular hi ha un museu singular: l’Abba Museum.

A l’Abba Museum sempre hi ha cua per treure l’entrada. Quan avança un torn, s’avisa amb un avís acústic que és l’interval de piano del principi de Mamma Mia. Des de sempre que només s’hi pot pagar amb targeta. Això ve de la teoria del seu membre Björn Ulvaeus, que de sempre ha defensat que el món seria un lloc millor si desaparegués el diner físic, ja que de retruc desapareixerien els mercats internacionals de drogues, d’armes, de persones, afloraria l’economia submergida i tot el que deriva de l’existència del valor no controlat. Jo solia afegir que aquesta idea ens alliberaria a més dels acordionistes del metro, però m’he fixat que molts dels qui abans tocaven per una moneda ara t’informen del seu número de Bizum.

Al museu hi ha una història detallada dels orígens individuals dels membres de la formació, que provenien d’entorns folk, així com del context cultural i artístic de l’època. S’hi explica com de mal acollit va ser l’èxit comercial d’ABBA en l’esfera intel·lectual sueca, dominada per principis socialdemòcrates molt crítics amb el funcionament del capitalisme. Segurament, el fet que després de la Segona Guerra Mundial Escandinàvia hagués quedat fora del món comunista fou una concessió o una renúncia de l’URSS. Sigui com sigui, el sistema de mercat en un país de mentalitat socialista permeté l’explosió triomfal dels ABBA simultàniament a la dels seus detractors.

Hi ha un telèfon que un cop al dia sona. Si hi passes pel costat just en aquell moment i el despenges pots parlar amb un membre del conjunt. Hi ha una rèplica dels estudis on van gravar els seus discos, i una exposició dels seus vestits i indumentàries. Deia Ulvaeus en una entrevista que a ell sempre li tocava posar-se la roba més estrambòtica. I jo crec que part del seu èxit es devia al fet que, a diferència d’altres grups de pop i rock, a ells se’ls veia nets, endreçats i brillants.

Hi ha unes cabines on, com en un Karaoke, pots cantar una peça d’ABBA. Si vols et graven i t’emportes el CD. Hi ha enormes cues en aquesta secció del museu. És quan te l’adones de la diversitat de fans del grup. La majoria són suecs, molts britànics, però hi veus igualment gent de molts altres llocs del món.

També crida l’atenció un petit auditori a l’escenari del qual tu pots pujar a cantar acompanyat pels quatre ABBA en forma d’holograma. O sigui, que la idea dels ABBA hologramitzats, com en el seu recent retorn, no és nova ni recent. Els teus acompanyants i els altres fans s’asseuen, t’escolten i t’aplaudeixen, tot i haver, molt probablement, destrossat la cançó amb la millor de les voluntats.

No cal dir-ho, l’ABBA Museum està concebut com a reclam per als fans. També per alimentar la mitomania envers el grup, però sobretot perquè els fans gaudeixin. Ja se sap que el show buniness l’ha aguantat de sempre la força tremenda de la massa fan, imprevisible i monstruosa. De fet, la imprevisibilitat fan fa que en aquest museu hi hagi exposada una guitarra dins d’una urna de seguretat de metacrilat, dotada d’alarma i d’un gruix considerable, que impossibilita que qualsevol fan la rebenti a cops de mall i se n’emporti el contingut. És la guitarra que tocà Ulvaeus l’any 1974 quan ABBA va guanyar el festival d’Eurovisió. És una guitarra construïda especialment per a l’ocasió i que té la particularitat que no es pot tocar assegut, ja que té una forma que ho impedeix, una forma d’estrella amb moltes puntes. Se la coneix com la “star guitar” (pot significar o bé “guitarra estrella” o “la guitarra de l’estrella”, al·ludint a qui la toca). Sens dubte és una guitarra que posada a subhasta es vendria per una milionada.

De fet, ben pensat, tots els museus són per a fans d’alguna cosa, des dels més seriosos fins als més banals. Per això de museus n’hi ha de tantes coses, perquè ja sabem que de gent n’hi ha per tot. A Estocolm, de fet, a banda d’admirar el blau bàltic de l’aigua, no hi ha gran cosa per fer. Si no et ve d’uns quants euros, pots passar, al museu d’Abba, un matí entretingut.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s