El plantejament filosòfic de John Stuart Mill

John Stuart Mill

Londres 1806- Avinyó 1873

 

 

La seva activitat intel.lectual i professional està centrada, des dels 17 anys, en el periodisme polític. A partir dels 53 anys comença la seva activitat filosòfica i acadèmica. Escriu les seves obres principals de filosofia: L’utilitarisme i Sobre la llibertat. Obté el càrrec de Rector de la universitat de St. Andrew.

No és un autor de primera línia filosòfica, però important en el context cultural i social britànic del segle XIX, molt centrat en el pensament polític.

1.Context intel.lectual i objectius del pensament de Mill

Cal situar Mill dins del corrent intel.lectual britànic que entre els segles XVIII i XIX pretén donar fonament filosòfic a un model de societat lliure i democràtica.Pretén trobar la base ètica per a una societat de caràcter liberal (entendrem liberal en el sentit social i econòmic).

Cal pensar que avui el món occidental gaudeix de la democràcia i el liberalisme socio-econòmic com la cosa més normal del món, però en cert moment de la història (s.XVIII i XIX) aquests plantejaments van haber de gestar-se i instaurar-se no sense algunes dificultats. La tasca de pensadors com Mill, i anteriorment Locke, Hume, o il.lustrats com Rousseau fou clau.

Mill és hereu de la tradició empirista britànica: Hume, Locke, Hobbes (no des de la vessant epistemològica sinó des de la del pensament social).

Per exemple, la postura de Hume pel que fa al fonament ètic de la societat pot haber influït en Mill

Hume: “És bo allò que, d’acord amb la naturalesa humana desperta un sentiment majoritari d’aprovació en tant que contribueix a la felicitat.”

Reitero: aquesta idea pot haber inspirat bona part del plantejament ètico-social de mill, que rep el nom d’ UTILITARISME.

2.La influència de Bentham

Jeremy Bentham planteja una teoria de caràcter utilitarista que després influirà en la pròpia teoria utilitarista de Mill.

Segons Bentham:

És legítima tota acció en la mesura que promogui o provoqui la felicitat a un nombre màximament gran de persones.

Entenem felicitat com a obtenció de plaer i/o absència de dolor.

Cal enfocar la vida en la recerca del plaer egoïsta (individual); tant millor si la obtenció del propi plaer repercuteix en el plaer dels altres

(en el capitalisme: buscar el benefici propi és legítim; i tant més si el benefici propi beneficia els altres (relació empresari-assalariats)). (LINK: Epicur)

Els plaers són tots qualitativament iguals

La societat és una suma d’individus que busquen el propi plaer.

La societat ha de garantir als seus menbres les mateixes oportunitats d’obtenir plaer.

La posició de Mill respecte a Bentham:

Accepta:

El principi de la màxima felicitat: una acció és bona si és útil (genera felicitat)

Discrepa:

En pro d’una societat millor, cal

No prioritzar la felicitat pròpia: cal promoure la felicitat aliena.

Distingir entre plaers: superiors i inferiors i promoure els superiors (els que satisfan a un sabi, no a un neci)

 

3.Criteri moral i utilitarisme en Stuart Mill.

 

La base de la ètica social de Mill es basa en la constatació empírica que la naturalesa de l’home és social, no individual. Per tant cal afavorir la dimensió social de l’home: com? Promovent la felicitat aliena. Un context social adequat a la naturalesa social de l’home és aquell en què hi ha la màxima presència de felicitat. (felicitat col.lectiva)

(si només es promou la felicitat individual la societat es descohesiona, només resulta ser una suma d’individus amb objectius divergents o enfrontats)

No és òptim, doncs, promoure l’egoïsme: pot comportar el foment del dolor aliè. I el dolor exclou la felicitat. Per tant: el criteri per distingir allò moral d’allò immoral consisteix a veure si l’acció concreta promou o no la felicitat humana.

Com es difon el plaer/felicitat aliena? Fomentant i defensant la LLIBERTAT ( ampliat en el punt 5)

La tendència a la promoció de la felicitat humana aliena no és innata, però malgrat això li és imprescindible (igual que parlar o cultivar la terra no és innat però imprescindible per a la vida humana).

Com es pot afavorir el foment de la felicitat aliena? Relacionant el criteri moral amb l’utilitarisme.

O sigui: demostrant que el foment de la felicitat aliena comporta un BENEFICI UTILITARI :

a)fer feliç els altres m’acaba fent feliç a mi

b)promovent la felicitat dels altres, els altres acabaran promovent la meva.

En fases evolucionades de l’individu, aquest ja no es concep a si mateix com a algú que ha de promoure el bé per obligació utilitària, sinó com a algú que fa el bé per estat propi, per pura essència o manera de ser (LINK: Aristòtil i la superació de la naturalesa 2ª) Assumeix com a pròpia la responsabilitat de promoure el bé.

El sentiment subjectiu de fer el correcte legitima, doncs, la pràctica moral:

“Faig el que he de fer; fer-ho em fa sentir bé” podria ser el resum subjectiu de la qüestió.

 

4.La pauta d’acció moral

 

L’acció humana sempre buscarà la felicitat. La felicitat no és medi per aconseguir res: és finalitat última (LINK: Aristòtil). La felicitat sempre és resultat de pràctiques concretes i deriva de quelcom concret, per tant no és abstracta.

Les coses desitjables són les que porten a la felicitat, però:

Significa això que tot el que persegueix la felicitat és moralment legítim? No està clar, ja que a vegades es persegueixen objectius dubtosament morals: diner, fama, poder. Promoure diner, fama i poder propi pot comportar la infelicitat d’altres. Per això, cal promoure els conceptes de diner, fama i poder amb l’únic límit de no incórrer en la infelicitat aliena.

 

5.La llibertat

     

Promoure la llibertat contribueix a la felicitat; per tant és obligació de la societat i dels individus promoure-la.

Però : la llibertat complica la relació entre l’individu i la resta de la societat:

-Quins són els límits de l’autoritat de la societat sobre l’individu? (o sigui, fins a quin punt la societat pot retallar la llibertat individual?)

-Quins són els límits de la llibertat individual?

L’individu té obligacions envers la societat: la societat protegeix l’individu, i l’individu ha de correspondre a la protecció que li brinda.

Obligacions cap a la societat:

-no danyar interessos aliens

-dedicar-li esforç, treball, o sacrifici personal

-Acceptar les seves sancions:

. Legals (pròpies de les lleis)

. Morals: derivada d’aspectes no legals sinó socials: desaprovació, indiferència, crítica

Mill defensa la LLIBERTAT TOTAL de l’individu sempre i quan no es lesionin els drets de ningú. Hi ha llibertat total fins i tot pels necis, irreflexius, obstinats, els qui practiquen els excessos hedonistes, als quals ni s’ha de perseguir ni desatendre en cas de necessitat.

Però no hi ha llibertat per als qui no defensin els altres, els falsos i enganyosos, els cruels, els envejosos. En tant que perjudiquen els altres, sempre tindran sanció moral o social.

El mal sempre serà reprovable, i en cada context es podrà jutjar o valorar.

Una mateixa conducta pot ser aprovada o censurada depenent de si es dóna en l’àmbit privat o públic.

Exemples: gastar excessivament en vi, és bo o dolent? Depèn del perjudici que causis a tercers.

Mill desaprova la censura en l’àmbit privat, ja que el criteri per a la crítica sol ser molt feble:

sempre es basa en raonaments tan dèbils com: “no és bo perquè jo no ho faria”, …”no m’agrada”, “…ho considero pecat” etc. Són postures pròpies de societats religiosament fanàtiques , excessivament igualitaristes, puritanes, etc.

8 thoughts on “El plantejament filosòfic de John Stuart Mill

  1. Llegir Mill no és fàcil, degut al seu llenguatge dens i abstracte, però un cop aconsegueixes capbussar-t’hi descobreixes els pensaments més generosos i més moderns. He aprés de Mill a prendre més consciència sobre el que ell anomenava la tirania de l’opinió pública. És genial, ho copio tal com ho llegim a l’obra Sobre la llibertat:
    “En els nostres temps, des de la classe més alta a la més baixa de la societat, tothom viu sota els ulls d’una censura temuda i hostil. (…) no es pregunten: què prefereixo?, o bé, què convé al meu caràcter o disposició?, o bé, quina és la millor part i la més elevada de mi que em permetria el creixement i el desplegament de les meves potencialitats? En canvi, es pregunten: què em convé a la meva posició?, què és el que normalment fan les persones de la meva condició social i circumstàncies econòmiques? (…) Ja no se’ls acut de tenir cap inclinació, tret de seguir el costum. Els seus gustos són els de la multitut. Eviten com si fossin crims l’originalitat i l’exentricitat de la conducta fins que, a còpia de no seguir la seva pròpia naturalesa, aviat ja no tenen cap naturalesa per a seguir. Les seves capacitats humanes són disminuïdes i depauparades: esdevenen incapaços de tenir desigs forts o plaers propis i generalment no tenen opinions o sentiments de creixement personal o que siguin pròpiament seus.”
    Gràcis Mill per a recordar-nos-ho!

    • Un comentari que vares deixar fa temps en un blog m’ha portat fins aquí i m’ha permès llegir això.
      Ho he trobat molt didàctic.
      Ara sé que sóc JohnStuartMillià i que fins ara no ho sabia.

  2. hola, me estado leyendo el texto y otras informaciones y tengo una pregunta Jaume: es possible que el concepto egoismo entre dentro de la critica ética utilitarista, en base a que el utilitarismo seria (la felicitat agregativa de la comunitat )i el criterio egosita ( la felicidad unicamente de el individuo que actua ?

    • Es correcto. El egoísmo particular que genera un beneficio a terceros tiene un “rédito utilitarista”, por tanto contribuye a la felicidad.
      Saludos

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s