L’empat (i 2)

Tornem a la sobretaula del dinar d’estiu a casa dels nostres anfitrions. Allà hi ha l’opositor (un i sovint més d’un), l’opositor ideològic. Res de perillós, cap risc per a la teva hisenda, per a la integritat del teu projecte moral i material. Simples opositors en el camp de la teoria, gent que troba gust i plaer en l’estripada demagògica, i que pot arribar a confondre l’esgrima amb una batussa amb navalles d’Albacete.
Davant d’aquesta mena d’opositors, si són intel·ligents, hom pot entrar-hi en noble confrontació, per honest sentit de la responsabilitat moral i intel·lectual, pel pur plaer que dóna ser fidel a les conviccions. Això sí: sempre aspirant a guanyar per la mínima, i donant per molt bo l’empat. Se’ls pot guanyar, sí, però costa. Costa, perquè tenen el recurs del tòpic molt ben treballat. A base de tòpics et posaran un doble autobús davant la porteria. A base de dades no contrastades -però que tu no pots desmentir- et montaran un mig camp molt pressionant, quasi asfixiant, que et farà molt difícil el teu joc d’argumentació. I sempre amb el ganivet a la boca estaran amatents a llançar-te un contraatac rabiós i una mica traidor. Alerta, doncs.
Al final, però, sempre deixen un forat en les seves línies per on podras filtrar la passada mortal al teu ariet, marcar i guanyar. Per la mínima, això sí, no aspiris a més. Oblida’t de la golejada. Ja és molt guanyar: concentra’t en aquest gol de més que tens per definició a la teva mà, perquè tu saps que jugues al bàndol dels bons, i que l’únic que cal és no deixar-te confondre, no deixar que t’enmerdin el partit amb les seves estrategemes habituals. Això, com dic, si són una mica intel·ligents.
Si no ho son, més val deixar-los garlar, carregar-se de paciència i admirar el vol de l’oreneta a mitja tarda.

Anuncis

L’empat (1)

Tenim adversaris, tenim oponents, i fins i tot tenim enemics. I és bo que sigui així: si hi ha algú disposat a anar-nos en contra és perquè estem fent alguna cosa bona, real i de valor. Fer és el que compta. El món només es canvia fent coses, no pagant quotes a ONGs ni tirant de discurset d’esquerres en sobretaules estivals sota el porxo d’un amfitrió amable i adinerat.
Sovint ens podem veure temptats d’entrar en conflicte amb els adversaris. No convé: la nostra obligació és continuar fent, continuar amb el nostre pla d’acció. Ja arribarà l’hivern i l’escalfor de la llar i la visió d’un rebost ple serà la nostra victòria.

De vegades, però, no hi ha més remei: cal respondre a l’escomesa del rival. És llavors quan hi pot haver un error fàcil de cometre: esperar batre l’adversari de forma ràpida i contundent. Error! L’adversari, que sol tenir una fixació per la nostra persona i les coses que fem, ens ha estudiat. No té altra feina que marcar amb un retolador els punts febles del nostre entramat. Ens ha estudiat, ens té ganes i poques vegades el nostre opositor és un enze sense capacitat de fer mal. Probablement el mogui l’estupidesa que subjau a l’enveja, però en qualsevol cas no el podem mai subestimar. Per això hem d’aspirar, com a molt, a l’empat. L’empat que manté dretes les nostres torres, les rodes de la nostra locomotora. Empat, taules, elegant sortida del ring i a seguir treballant.
I sempre alerta: el teu adversari tornarà.

Ja arribarà

Fa molts anys que escric una cosa semblant quan arriba aquesta època de l’any, perquè sempre em fa l’efecte que el gener porta gravada la discreta -però explícita- promesa d’una primavera en l’horitzó: una ullada de sol, una llum que s’estira, un cel esvalotat, inconformista, adol·lescent. És una constatació que em fascina, indefectiblement, cada cop que apareix. I apareix cada vegada, cada dotzena volta que fa el planeta.

Hi ha un desig de primavera, segurament pel que té de novetat, de rejoveniment. Encara hi ha coses que estan per veure, i la primavera ens hi porta de la mà, i ens hi deixem acostar amb uns ulls brillants d’il·lusió. La primavera ens fa nens, com si tot estigués per fer i fóssim, sobretot, completament innocents de tot pecat. Contador a zero. Ànimes blanques.

Aquest gener, fred i plujós, ha posat a prova la nostra capacitat de diàleg amb nosaltres mateixos. Hi ha una habitació interior, central, en la que és bo passar llargues estones. S’hi fan els grans descobriments. S’hi troben les certeses mes tranquil·llitzadores. Espero que l’hagueu aprofitat. Jo ho he fet, i he tingut la sensació que aquest ha estat un gener meravellós, irrepetible. I ara, a esperar.

Pero no vull fer córrer el temps. Ja arribarà. Els meus fills tenen la mirada dels infants, una mirada que d’avui a demà se’n va irremisiblement, per no tornar. Avui és avui, i és el millor moment de la vida, perquè no n’hi ha d’altre. Malgrat tot, és bell que el gener prometi el que promet, pintat amb colors vius i cels inestables com els esperits inquiets.

Com si res

La immediatesa m’imposa un règim sever. Tot s’encadena amb tot de la forma més intensa, i veig que tinc tota la raó quan dic que per a demà encara falta molt. Vull dir que encara queda molt d’avui per anar-se’n, per acabar-se de consumir. Els trens marxen a l’hora que els toca, i la meva vida ha esdevingut una immensa estació central suïssa.

Entren i surten els actors de la quotidianitat per una i altra banda de l’escenari, i fins que no han deixat anar el seu tediós monòleg, per estricte ordre d’intervenció, no es clausura la comedia del día. I l’endemà a seguir, com si res. Sort que tot té, finalment, un sentit. El sentit.

Us desitjo bones festes de Nadal i un feliç 2017.

Ja és octubre

Encara fa unes tardes lluminoses. Avui, a primera hora, hi ha una claredat suspesa, encalmada. Una brisa finíssima, d’una frescor exacta, alleuja els efectes d’un migdia calorós. Un cel de blaus suavíssims es confon amb uns blancs molt discrets, de llençol esfilagarsat.
La verdor d’uns arbres, esquitxada de groc, ressalta, a l’horitzó, damunt d’una franja blau marí, d’un blau literal, robust, que s’extén des de Sant Adrià fins a Badalona -és el que es veu des d’on jo miro.
Una gavina sobrevola la imatge. En un sospir, queda ingràvida, sostinguda per les seves ales immòbils. Projecta, durant uns segons, una blancor inusitada, impacte d’una llum solar que -ja és octubre- no trigarà a claudicar.

Setembre

Quan ja has entrat a la maduresa l’estiu es converteix en una broma còsmica de gust pèssim. L’angúnia constant per la xafogor enganxada a l’esquena, a la cara, sota els cabells. La sensació de laxitud als braços i a les cames. La pesantor del cos, l’ànim convertit en un glaçó desfet, absolutament derrotat.
L’estiu està fet per als joves. De fet, l’estiu només té sentit quan tens setze anys i fas vacances al càmping on t’ha convidat el teu amic o la teva amiga, i surts de nit, i l’endemà et lleves tard, esmorzes sense mirar el rellotge i de seguida vas a la platja, on viuràs l’absència o la presència d’un rostre anhelat. És llavors quan el panorama sentimental canviarà de la forma més radical i inesperada, amb l’arribada d’altres rostres insospitats, oportuns, excitants. És llavors que la nit que vindrà adquirirà una dimensió diferent, fora dels límits de tota expectativa anterior. En aquestes circumstàncies tot és aventura, i tot es viu a través de la pàtina de l’emoció. I tens la sensació que la vida es va desplegant, meravellosa, que inaugures una etapa nova de la teva existència per a la qual et sens meravellosament preparat i disposat a assaborir-ne tots els plaers i les dolçors. I les nits són màgiques, de Sant joan a la Mare de Déu d’Agost, i més enllà.
Tot això es perllongarà, encara, en una mena de serrells que acaronaran setembre. Nostàlgia i il·lusió es barrejaran intensament. La memòria, al setembre, daurarà el record de l’estiu.
Setembre és un més gentil, amable. Les rodes del món es tornen a posar en moviment, i les metes i els objectius llueixen, intactes, rutilants a l’horitzó, un horitzó que encara no està enfosquit ni per la desil·lusió ni pel fracàs.
Fa molts anys un company de classe em va dir que li agradava molt una cançó titulada September. La vaig escoltar i a mi també em va agradar. Era una cançó que acabava de sortir, i que avui és un clàssic del gènere funky-disco que va sorgir en aquella època. No he sabut mai què diu la lletra. Només sé que acompanya a la perfecció la meva predilecció per aquest més.
Setembre. Aviat la llum accelerarà la seva retirada. Els ocres dels paisatges acompanyaran el daurat dels records, recents i passats.

Infinitiu (I)

Llevar-se fins i tot abans que l’home que posa els carrers, les places i els semàfors, mirar per la finestra per veure si ve. Per si de cas. I si s’adorm -no ha passat mai- trucar-lo.
Penjar el cel, el sol, els núvols i tot l’atrezzo del que ha de ser el teu dia. Sostenir els eixos de les rodes damunt les quals han de girar les coses.
Ser la darrera frontera, el darrer tronc del darrer mur de contenció, el sentinella que no té mai son. Ser el candau que tanca amb un clic suau i precís la darrera de les teves preguntes.
Convertir el jo en un vell amic a qui veus molt de tant en tant, a qui dediques una estona breu, una estona per a la qual, potser, et vestiràs amb el millor que tens a l’armari, donada l’excepcionalitat de la situació.
Potser ara que fas tot això es dibuixa en l’horitzó un sentit més precís, un sentit, el sentit, en definitiva.
Segur que la por no ha desaparegut, però segur que ara ja és una altra, una por que essent més gran que mai, és suportable com no ho havia estat mai abans.