Capvespres de març

La nit ja no cau, sobtada, com ho feia fins no fa gaire. Ara, aquests dies, s’espera. I entretant s’apodera del cel una llum d’un blau violeta que té la determinació de les coses que no volen anar-se’n. Durant una llarga estona les coses grans -edificis, muntanyes, palmeres i d’altres arbres urbans- retallen majestuosament el seu perfil davant d’aquest cel suggerent i bellíssim, i sembla com si es miressin, les unes a les altres, com si haguessin estat convocades a assistir a alguna cosa nova, insospitada, emocionant. Una insòlita sensació de comunió sembla apoderar-se de tot, del que és fix i del que es mou, petit i gran, com si d’aquí a no res anés a començar un espectacle inesperat. Fins i tot els vianants miren enlaire. Fins i tot tota gelor termomètrica queda categòricament abolida i en el seu lloc apareix una frescor en l’aire del tot deliciosa, subtil, elegant.
Des de darrere del mar s’alça, com una sorpresa final, una lluna rodoníssima, vermella, esclatant, com un fanalet de berbena.

Aquests dies

Aquests dies, just començada la tarda, la llum decau d’una forma sobtada. Ho fa, però, amb una gran calma, amb una serenitat discreta i carregada de dignitat. Les formes de les coses van adquirint una definició cada vegada més precisa, més exacta, i quan arriben a tenir una visibilitat purament conceptual desapareixen, totes en conjunt, cobertes per l’apagada general que cau amb perfecta sobrietat. De cop s’ha fet fosc. Encara no són ni les sis.
Les llums de la ciutat apareixen, amb la seva mandra ataronjada, subtilment titil·lant, al capdamunt dels fanals. En algunes finestres s’hi mou la llum blanca, neguitosa, de vegades acompanyada del cromatisme inquiet d’un televisor. Alguns balcons tenen intermitències lluminoses per les tirallongues de llumets de Nadal que els decoren.
Si baixem al carrer, deixondits per la llum dels rètols i els aparadors, tindrem la sensació que la menudesa humana ha sabut guanyar-se un merescut confort, una petita prosperitat. Les botigues, els carrers amb molta presència de comerços, llum blanca sota un cel negre, faran sentir menys trist el solitari, i faran lluir encara més l’esperit dels qui caminin amb la il·lusió escrita al front, la il·lusió que els injecta diàriament el sentit que han sabut trobar en les coses que fan i sobretot en els altres.
I si no baixem, a casa hi ha el llumet tènue, digne guardià, testimonial, mentre tota la resta està en la foscor absoluta. Vetllarà el cafè, la lectura, el recolliment, la reflexió, el procés de les coses interiors que es van posant a lloc. El confort del tedi. La felicitat menys eufòrica i la més real.
D’aquí a sis mesos tornarà la llum còsmica, tornarà a esclatar-nos a la pell, i semblarà que no se n’havia anat mai. Però entretant gaudim del seu revers més savi. Assaborim-lo amb el plaer del recolliment i la interioritat.

Desitjo un bon any 2016 als qui entreu aquí a llegir i a veure què dic. Una abraçada.

Paraules efímeres, finals de desembre de 2015.

Records del Maitea (i III)

Ara les circumstàncies fan que no pugui anar al Maitea. Tot i això, he aconseguit fer-me un Maitea particular en un raconet de la cuina de casa meva. Sol, amb la porta ben tancada per no pertorbar el son de l’angelet -el causant d’aquesta remarcable alteració- degusto els pintxos de truita que ha preparat la meva sogra. La vida adquireix un sentit molt favorable quan es mira a través de les truites que fa la meva sogra. Tota expressió de la truiticitat que passi per les seves mans adquireix una condició d’element salvador, reconciliador a gran escala, alleujador de tota quanta contrarietat comporti la vida ordinària.
El pintxo de truita va acompanyat, naturalment, de la cerveseta -mida quinto- que surt fresquíssima de la meva nevera. Si d’alguna cosa estic orgullós a casa meva és de la temperatura a què hom hi pot beure la cervesa. No és complicat. Tinguin la temperatura del frigorífic a quatre graus et voilà.

Records del Maitea (II)

Al Maitea hi podeu trobar, de tant en tant, algú famós. No hi veureu, però, ningú que molesti la tal persona amb lamentables efusivitats sentimentals ni amb peticions d’autògrafs o de fotografies. Al Maitea tothom hi fa la seva vida amb discreció, tranquil·lament i de la forma més semblant a l’anonimat.
Una vegada hi havia el futbolista Thiago Alcántara, quan encara era jugador del FC Barcelona. Era una nit de dissabte, de finals de maig o principis de juny. Hi havia hagut partit al Camp Nou, un dels darrers, ja que la temporada de futbol s’estava acabant. De Thiago se’n parlava força aquells dies, ja que se sabia gairebé segur que acabada la lliga abandonaria el club. S’especulava amb quins podrien ser els clubs que el volguessin fitxar, i sonaven, en aquest sentit, clubs de la Premier League (la lliga anglesa) i amb molta insistència sonava també el Real Madrid, cosa que neguitejava el culer de manera viva.
Aquella nit, en acabar de sopar, vaig sortir al carrer, a fumar un cigarret. Allà fora, al davant del restaurant, hi havia Thiago, mirant el seu telèfon mòbil. Estàvem sols, i amb tota naturalitat li vaig tocar discretament l’espatla i li vaig dir:
-Thiago, no te vayas al Madrid…
Els temors d’un culé justifiquen aquesta transgressió de la intimitat del famós. És perfectament perdonable, perquè és causa major d’alarma la simple possibilitat que un dels teus se’n vagi a jugar allà, encara que la possibilitat sigui merament especulativa, i un ha de fer tot el que bonament estigui a la seva mà per impedir-ho. Thiago, sense alçar els ulls del mòbil, va riure -un riure d’aquells prefabricats, de compromís. I allà va quedar la cosa.
Em va cridar l’atenció que no fos més alt que jo. Al camp sembla més alt del que és. A peu de vorera destacava molt més la complexió atlètica que l’alçada. De fet, en tocar-li lleument l’espatlla, vaig percebre una sensació tàctil com de tocar pedra.
Estic content perquè Thiago em va fer cas, i no va fitxar pel Real Madrid, sinó pel Bayern de Munic, que és el meu tercer club de tota la vida. Abans ja havíem sabut, amb enorme sorpresa, que el gran Josep Guardiola i Sala en seria l’entrenador.
Encara no m’havia acabat el cigarret quan van arribar tres amics de Thiago, dos nois i una noia. Amb els nois va estar repassant resultats de partits, amb els corresponents efectes de descens o manteniment de categoria. Amb la noia va adoptar l’actitud que s’adopta quan la noia és la teva nòvia, una noia rossíssima, tota ella una síntesi de qualitats nívies, molt primeta i un pelet més alta que ell.
I sense res d’extraordinari, ells i jo darrere seu vam entrar al Maitea a seguir el curs de les nostres vides.

Records del Maitea (I)

Solíem anar a sopar al Maitea, tres cops per any, quasi sempre sortint del Camp Nou algun dissabte a la nit. També hi havíem anat directament més d’una vegada.
El Maitea és un restaurant de cuina basca, de pintxos, de plat, o d’ambdós conceptes alhora. La decoració abraça tot el mostrari de tipismes de les terres basques, però sense hever-se deixat temptar per un excés de folklorisme. La fusta abriga tot el conjunt, i li dóna un aire de refugi davant les múltiples i variades inclemències de la vida.
Un dels encerts del Maitea és la cuina de temporada, que és veritablement de temporada, feta de coneixement, d’ofici, i d’una profunditat encomiable. Hi recordo un entrecot amb saltat de bolets i crema de castanyes d’una solvència i d’una finor imperials. Era tardor. I és que el Maitea és, de totes totes, un restaurant tardoral, introspectiu, un lloc perfecte per afegir un nus i trabar més fort allò que ja tinguin de bo les nostres vides. Era tardor i aquella nit hi vam sopar asseguts a taula. Això sí, al Maitea, si vols entaular-t’hi, has de reservar. Si no reseves, hi has d’anar aviat, no gaire més tard de les vuit, que per cert, contràriament als usos i costums d’aquest país, sóc de l’opinió que és una molt bona hora per anar fent el pensament de seure i anar demanant el vi -o la cervesa- i la carta.
L’altra cara -segurament la veritable cara- del Maitea és la del sarau dels pintxos a peu dret que es produeix a partir de les onze, quan el restaurant s’omple literalment de gom a gom. El Maitea és l’únic lloc del món on la densitat de població no és enutjosa, fins i tot diria que pot arribar a ser agradable. Tot i que l’aparença és la d’un caos formidable, la gent hi menja, hi beu i hi transita sota una harmonia de conjunt que, si t’hi fixes, fa embadalir.
El catàleg de pintxos és extensíssim. Fer-ne aquí el llistat complet seria del tot impossible. Hi tenim els pintxos que hom fàcilment imagina que hi pot trobar, al costat dels pintxos pensats expressament per sorprendre, com el de llom arrebossat amb formatge, o el de montadito de lluç. Pel que fa a la beguda, hi ha vins de tota classe, de les terres basco-navarreses i de la resta de terres de gastronomia d’alçada. En el meu cas, però, al Maitea sempre he optat per donar continuïtat al meu idil·li amb la cervesa, que malgrat prendre’s de sortidor -de barril- sempre surt fresca i ben gasificada. Algun dia, però, crec que sucumbiré a la insidiosa temptació que sobre mi han exercit, des del primer dia, una bateria d’ampolles de sidra penjades a la paret de la barra, que desprenen una llum definitivament voluptuosa.

Elogi de Zoila

Quan va néixer el nostre fill, Zoila ens va regalar un petit reproductor de sons i música, equipat amb una llumeta -per si el nen té por de la foscor- que mostra el dibuix d’una família d’ossets dormint. Té forma ovalada i es penja a la barana del bressol. Vam rebre el regal amb agraïment sincer, però no vaig poder evitar trobar-lo una andròmina de dubtosa utilitat, que probablement no acabaria fent gaire cosa més que nosa.
Zoila va explicar que aquella joguina -per dir-ne d’alguna forma- és l’invent d’un doctor americà. Està pensada, va dir, per donar tranquil·litat i benestar al nadó, sobretot en les hores nocturnes. Fins i tot té una funció que reprodueix els sons que el nadó percebia quan era fetus i vivia dins de l’úter. Zoila és cubana, i presta aquesta permanent atenció a tot que fan els nord-americans, amb la corresponent -subtil però inequívoca- pàtina d’admiració. Des del meu recalcitrant escepticisme, no vaig dubtar a jutjar aquell objecte com a una enganyifa comercial més.
Des de fa uns dies el regal de Zoila penja de la barana del bressol del petit. Les raons per les quals hi ha anat a parar són irrellevants i a més llargues d’explicar. El cas és que el nostre nen sent una fascinació viva per l’objecte, els seus sons i la llumeta. El toca suaument amb la maneta i no se’n cansa. I jo, des de fora, percebo el conjunt amb una notable sensació de serenitat, de beatitud, molt a tocar de la confusa frontera del sentimentalisme. Potser, d’entre altres motius, és perquè un dels fragments musicals que hi sona és un dels meus favorits, una de les “Romances sense paraules” per a piano de Felix Mendelssohn.
Tot això ha coincidit amb el fet que, darrerament, hem tingut ocasió d’anar coneixent Zoila -que és la companya del germà d’uns bons amics- de mica en mica i d’apreciar el seu meravellós sentit de l’hospitalitat i del tracte personal. Zoila és amabilitat, discreció i delicadesa, afectuositat senzilla i transparent, confort i intel·ligència. Totes aquestes virtuts, com un confeti que cau molt lentament, van a més acompanyades d’una presentació física envejable.
Zoila, que tot i la seva joventut és àvia d’una nena que viu a Miami, aquest estiu ens ensenyà a jugar al dòmino cubà i ens va fer batuts de cafè i mojitos deliciosos. Pertany a aquest cos d’àngels els components del qual algú ha situat estratègicament en diferents punts de la geografia humana, i que hauríem de fer, entre tots, perquè no emprenguin mai el vol de tornada. En conec d’altres i sé de què parlo.
Quan s’acciona la joguineta a la barana del bressol es fa la pau i entenc una petita part del perquè de les coses, una part molt petita però d’una importància crucial.

Confondre’s d’enemic

Ahir al matí vam anar a l’Hospital de Sant Pau a veure el fillet acabat de méixer -el segon- dels nostres amics S. i T. Mentre la C. feia la visita, jo m’esperava amb el nostre fill P. en un dels vestíbuls de l’edifici.
El nou Hospital de Sant Pau, de construcció recent, és un edifici espaiós, diàfan i molt lluminós. Hi predomina el vidre i el marbre, i té dos considerables celoberts amb vegetació. En crida l’atenció, sobretot, l’amplitud, o si més no l’efecte d’amplitud que els arquitectes hi han sabut donar. Recorda d’una manera molt clara una terminal d’aeroport. Diria fins i tot que les butaques que hi ha, repartides en grups per la superfície de l’immens vestíbul, són les mateixes de la terminal nova de l’aeroport de Barcelona.
Aquest panorama tan polit i ben escairat es veu alterat d’una manera força barroera per un seguit de llençols reivindicatius penjats d’algunes parets i llocs alts de l’edifici. Demanen, fonamentalment, millors condicions de treball per al personal de l’hospital i millor qualitat assistencial. S’hi fa molt esment a les famoses retallades i fins i tot s’hi demana la dimissió del conseller de sanitat de la Generalitat de Catalunya, el Sr. Boi Ruíz.
De tota aquesta esquitxada de llençols, em fixo en un, particularment mal girbat, enganxat amb trossos de cinta americana damunt d’un dels vidres del celobert. Hi diu:
“El jovent amb la sanitat pública”. Signa el missatge l’Assemblea del Guinardó del col·lectiu Arran. I a sota, encara s’hi pot llegir: “Sense lluita no hi ha futur”.
Penso uns segons en aquesta frase. Sense lluita no hi ha futur. Segurament sigui una afirmació del tot certa. Molt poques coses te les donen fetes, i tot cal treballar-ho, lluitar-ho. Per tant, d’aquesta frase se’n pot fer lema i bandera amb tot el fonament del món. A mi el que em fa por, però, és que no s’estiguin equivocant d’enemic, els joves de la pancarta i tants d’altres, joves i no tan joves. Confondre’s d’enemic és una forma ben estúpida de malaguanyar esforços en pro d’una derrota segura.