Butxaques atapeïdes

Que els temps estan canviant no cal que ho digui Bob Dylan. Els temps no fan altra cosa que canviar, des de sempre, des que els humans en tenim consciència. De vegades passa, però, que els temps canvien més acceleradament, i de vegades amb més calma. En els darrers o quinze o vint anys els temps han canviat de manera vertiginosa, a causa a la revolució digital. I si tirem encara més enrere ens adonem que els temps d’ara són els propis d’un món molt i molt complex.

En la nostra infantesa el món era simple, i es notava en el que portàvem a les butxaques: objectes propis de jocs senzills, quasi tribals, que cíclicament es feien populars. Recordo les “rompes” (rectangles de cartó que s’obtenien estripant la part de dalt d’una capsa de mistos, la part on hi havia el dibuix o la imatge). Els xapots, les bales (indefectiblement anomenades “caniques”) o qualsevol altra cosa inversemblant que pel camí ens haguéssim trobat. Avui ja no hi ha capses de mistos, i els nens petits porten a la butxaca una mena de ninotets de goma anomenats “Superzings”. Es compren a la papereria i no són precisament barats.

D’adolescents, quan sortíem de casa, portàvem les claus. I poca cosa més. De diners ben pocs, potser alguna moneda. Potser ja de més joves dúiem cartera, i potser més endavant les claus del cotxe. I prou.

Han passat els anys i a part que el món s’hagi fet complex resulta que nosaltres ens hem fet grans. I entre una cosa i l’altra ara carretegem pel món tot de coses que abans no ens calien. Avui -un dia de cada dia- surto de casa amb la següent panòplia d’objectes:

La cartera.

Les claus de casa.

Les ulleres de veure-hi de prop.

El mòbil.

El carregador.

Un petit ordinador portàtil.

Si marxo de cap de setmana, cau de la llista l’ordinador, però hi entren tres ítems més:

Les claus del cotxe.

Les claus del pàrquing.

Les ulleres de sol (opcionals).

I per culpa de la pandèmia cal afegir a la llista dos ítems més:

La mascareta.

El flascó d’hidroalcohol (opcional)

Si fos fumador, encara hi hauria d’afegir el tabac i l’encenedor. Potser en la categoria “tabac” hi entra també el llibret de paper de fumar i la bossa de filtres. Hi ha qui s’ha agenciat una mena de cartera on aquests elements queden agrupats en un sol continent.

Per tant, avui una persona potser no pot sortir de casa si no porta un apèndix material que pot constar de fins a dotze, o fins i tot quinze, o fins i tot més objectes indispensables per afrontar el dia a dia. I no te’n deixis cap a casa, perquè hauràs de tornar enrere. “M’he deixat el mòbil”. “M’he deixat les claus del pàrquing”. “M’he deixat la mascareta”, etc. Repassem la llista i ens adonarem que descuidar-se qualsevol d’aquests ítems comporta inexorablement un contratemps.

Temps complexos, temps de motxilletes, bosses penjades, carteres, butxaques atapeïdes de coses, tant per a homes com per a dones. Quins temps aquells en què els homes que duien “mariconera” desprenien un cert exotisme…

Com més complex és un temps, més complicada n’és l’adaptació. Avui ens n’anem sortint a base de tenir tantes coses. I certament ens resulta enutjós haver d’estar pendents de tantes coses. Però segurament el món d’avui ens ofereix un confort i una seguretat que no gaudíem en el passat. Tot té un preu. Per altra banda potser ens hem malacostumat a tenir-ho tot molt apamat, tot sota control, mentre que en el passat sabíem gestionar més bé la incertesa del futur, i això ens feia més resistents. Potser avui a la mínima incertesa ja patim, i això ens fa més vulnerables.

Els qui hem viscut a cavall de dos mons ens podem preguntar en quin hem sigut més feliços, quins dels dos preferim. Tot i que de fet sempre val més sempre desitjar el present que et toca viure, ja que és l’únic que tenim.

Els Beatles, professors d’alemany (i II)

Deia fa unes setmanes que recentment he pogut practicar l’alemany amb dues cançons dels Beatles, dels Beatles de veritat, cantades en alemany. La història d’aquestes gravacions és curiosa, i avui l’explico.

Ens hem de situar l’any 1963. Aquell any els Beatles ja eren un fenomen d’èxit clarament consolidat. La seva popularitat creixia vertiginosament, i en termes de benefici econòmic ja s’estaven convertint en una veritable mina d’or. Aquell any van fer tres gires pel Regne Unit i van vendre més d’un milió de singles tant de la cançó “She loves you” com de “I wanna hold your hand”. Els mitjans de comunicació es desvivien per tenir-los. Eren anys en què la premsa de paper tenia una potència enorme, disputada per l’incipient fenomen de la televisió, que a la Gran Bretanya estava prenent molta embranzida. De tot plegat la discogràfica i el mànager (EMI i Brian Epstein, respectivament) n’estaven encantats, i els Beatles segurament també, tot i que segurament començaven a adonar-se que s’havien convertit en la peça central del negoci d’uns quants, que el cansament físic i mental els tocaria sempre posar-lo ells, i que en definitiva tenir èxit en la indústria musical i en el món de l’espectacle tenia un preu força elevat.

Aquell any, paral·lelament, i mentre gaudia de sucosos beneficis, la discogràfica EMI ja ideava un pla per extendre les vendes de discos al continent. Hi havia un hàndicap, però: el mercat alemany. Un directiu de la filial alemanya d’EMI (un senyor austríac) va advertir als directius de la central britànica que als Beatles els costaria molt entrar a l’atractiu i suculentíssim mercat alemany cantant en anglès. Històricament, als alemanys la cultura anglosaxona els ha resultat sempre llunyana, fins i tot aliena. Així com per la cultura francesa han sentit de sempre una mena d’amor-odi, per tot el que és anglosaxó senten una mena de fred distanciament. Encara avui als alemanys els desagrada que els parlis en anglès quan hi vas, i viuen amb incomoditat la invasió de termes anglòfons al seu idioma. I en aquells anys, per molt Beatles que fossin, ja se sabia que Alemanya els rebria amb la més absoluta indiferència. Aquell directiu només hi veia una solució: que els quatre de Liverpool gravessin versions en alemany dels seus hits en anglès. Tothom ho va trobar encertat, menys els Beatles, que s’hi mostraren reticents des del primer moment.

Arribat el moment, la discogràfica va decidir posar fil a l’agulla. Aprofitant que els Beatles eren de gira a París i disposaven d’algunes tardes lliures, els directius britànics d’EMI es van posar en contacte amb un estudi de gravació parisenc. Al mateix temps van ficar en un avió rumb a París les gravacions màster de les cançons “I wanna hold your hand” i “She loves you”. Com que volien resoldre el tema amb rapidesa, i faltava un element clau, van contactar amb algú que fes l’adaptació alemanya de la lletra en anglès. Aquest no fou altre que un senyor de nom Camilo Felgen, luxemburguès, un popular presentador de ràdio i artista-cantant aficionat en l’òrbita cultural germanòfona. A aquest senyor també el van ficar en un avió destí cap a París, i mentre volava va preparar la versió que John Lennon i Paul McCartney acabarien gravant. A més, va tenir la missió, a l’estudi, de vetllar perquè la pronunciació en alemany dels dos artistes anglesos fos acceptable.

La peça imprescindible, els quatre de Liverpool, es van oposar a haver de fer aquesta feina extra. Es veu que la tarda de la gravació estaven a l’hotel parisenc prenent te i galetes, fumant i parlant amb amigues, i els va fer una immensa mandra haver-se de posar a treballar. Al final ho van fer, per insistència del productor George Martin, que els va saber convèncer. George Martin fou l’home a qui segurament els Beatles més van respectar -era músic- i que segurament fou la veritable ànima musical del fenomen beatle.

Un cop a l’estudi, els tècnics van anul·lar la pista de veu en anglès de “I wanna hold your hand” i van gravar les pistes de veu (dues, una per a Lennon i una altra per a McCartney) en alemany sobre la base instrumental original. En canvi, van haver de gravar de nou tota la base instrumental de “She loves you” més les noves veus, perquè quan van obrir la caixa amb els màsters que havien volat des de Londres van descobrir, amb esglai, que la cinta amb “She loves you” no hi era.

Al final ho van fer, doncs, i ho van fer molt bé. Deia George Martin en una entrevista parlant d’això que en aquells anys els Beatles encara conservaven la il·lusió suficient per donar el millor d’ells mateixos a la música, fessin el que fessin, senzillament per complir amb la música. Es veu que ho van resoldre en unes deu o dotze preses. Per internet circulen preses falses, on se sent com s’equivoquen i riuen. Resulta curiós treure’s un auricular i per una orella sentir només les veus, i per l’altra només els instruments. L’estèreo antic funcionava així, i té un sabor únic. Fins i tot a “I want to hold your hand”, si s’apuja el volum al màxim, abans de començar la cançó se sent la veu d’un tècnic de gravació que avisa Lennon i McCartney dient “coming”. El motiu és que la claqueta d’avís -un altre misteri- s’havia esborrat. Coses de la vella tecnologia, que en aquells temps era puntera. A l’altra cançó, “She loves you”, si ets molt erudit i molt beatlemaníac, s’aprecien lleus diferències instrumentals amb l’original. Tot i que està tocada amb els mateixos instruments -exceptuant la bateria- es nota una subtil diferència en les frases de guitarra de George Harrison al final de la peça.

Les versions al final van quedar molt ben fetes, entenent que el canvi d’idioma no va alterar per res el segell original del conjunt. Sonen a Beatles autèntics, senzillament. És clar, eren els Beatles autèntics. I vull destacar també el mèrit del senyor Camilo Felgen, que va fer en temps rècord unes versions acurades que respectaven perfectament el sentit de les lletres originals, sense forçar res. Qui ho hagi intentat algun cop ja deu saber com n’és de difícil.

I el mercat, com va acollir aquestes cançons? Relativament bé. En primera instància van ocupar una posició discreta a les llistes de venda, que a poc a poc va anar millorant. I de manera sorprenent va resultar que aquestes versions en alemany van acabar despertant l’interès per les versions en anglès, que paradoxalment van acabar entrant a les llistes i fins i tot van superar les versions en alemany.

En definitiva, la història es pot resumir dient que uns nois anglesos amb tècnics francesos i un assessor luxemburguès van cantar en alemany per suggeriment d’un director de filial austríac, i que entre tots van escriure un singular episodi que delecta els amants de la música beatle i que en algun cas, com el meu, resulta útil per a altres aspiracions personals.