Vuitantes i norantes

Darrerament no vaig gaire en cotxe, conduint. Bé, ni conduint ni amb xofer. No hi ha gaires llocs on es pugui anar, com tothom sap. 

Quan em poso al volant, si els acompanyants em donen conversa, poso la ràdio. Com que el cervell a certa edat ja presenta algunes falles, procuro escoltar música de la que no requereixi gaire atenció, ja que concentrar-me en dues coses alhora -carretera i música- em pot comportar fatiga i risc innecessari. Per això no escolto jazz, que m’agrada moltíssim, sinó que opto per música de la que entra sola.

Durant un temps vaig provar amb Icat FM, però les músiques que emeten em resulten massa de hipster, d’intel·lectualoide amb pretensions, em sap greu dir-ho així. També vaig provar amb Rock FM, que està molt bé, però que repeteix massa vegades les mateixes peces. Al final m’he quedat a Melodia FM, que és com un oasi generacional. La seva oferta està exclusivament centrada en cançons dels anys 80 i 90 del segle passat.

Realment, escoltant la música d’aquelles dues dècades es pot arribar a la conclusió que van ser vint anys feliços. Jo diria que la música que es feia, comercial i ben feta alhora, estava marcada per la lluminositat i l’optimisme. Fins i tot les lletres que recollien algun fracàs tenien l’embolcall d’una música alegre, com per mirar endavant amb ganes i empenta, com cantava Paul Carrack a “Looking back”. Fins i tot els sentiments complicats i els desitjos inconfessables eren tractats amb ironia i elegància, com a “It’s a sin” dels Pet Shop Boys. Són exemples.

Les cançons tenien melodia. Els instruments hi eren tocats de veritat. Existia el concepte de forma, d’estructura. L’harmonia era al cor de la creació. Avui només sents bases electròniques, sofisticades però fredes, i un senyor que recita les seves desgràcies de manera monòtona i depressiva. Avui el rock ja no existeix, ni en la sonoritat ni en la filosofia, la filosofia dels qui sabien que els preus d’una vida lliure són alts, i que si es paguen amb la cara ben alta ningú no ens pot recriminar res. Una cosa que bona que tenien els rockers és que es podien morir tranquils. El rock era l’evangeli dels herois petits, ocells de foc en un desert gegantí.

Si ara pensem en la música moderna que es fa en català també hi veiem els signes dels temps. Del que fan Manels i Amics de les arts en dic la música dels pansits. Tot relats de desencisos, de fracassos, de somnis trencats per un excés de puerilitat, i sempre amb un cert regust de ferida llepada. I tenen qualitat musical, i força intel·ligència i ironia, però poc orgull, poca trempera. Coneixen l’ofici -l’efecte ESMUC dóna fruits evidents- però tot queda massa reduït al “què ens ha passat?”, i al “que magres que les passarem”. Si els darrers vint anys del segle passat foren optimistes, els temps que corren són el terra brut que has d’escombrar i fregar després d’una macro-festa, d’aquella gran festa de l’estètica ben perfilada, de la gent guapa que inspirava. Fixem-nos com avui no resulta gens estrany veure els artistes dalt de l’escenari vestits amb xandalls d’estil bolivarià, amb afaitats de cura més que dubtosa, calça curta, dessuadora i caputxa. Tot molt allunyat del glamur de Roxy Music o de la seducció gestual de Freddie Mercury. Alguns pretenen que sobrevisquem a base mestissatge banal, sudamericanitzat, amb missatge superficial i políticament correcte de matriu progressista-confortable. Posats a llençar el barret al foc, em quedo amb el surrealisme suggerent d’en Joan Miquel Oliver (ex Antònia Font) o amb el “Pa amb oli i sal” del grup Blaumut, on si més no hi trobes un punt poètic que et reconforta i que veus que no et vol aixecar la camisa.

Admeto que parlo des d’un biaix generacional molt clar, però és que a certa edat ja no veus necessitat d’escriure per quedar bé amb ningú. Aquells vuitanta i noranta són un paradís perdut, que ja no tornarà, i igual que cada terra fa sa guerra, cada generació fa el que pot. Per sort els boomers tardans tenim coses com Melodia FM, que no deixa de ser una empresa, una gent que comercialment han vist un nínxol de mercat sòlid dirigit a gent que aviat comptarà poc en aquesta societat global, però a la qual encara pots vendre una alarma per a la llar -és el que més es publicita en aquesta emissora- perquè té força coses a perdre, força coses en l’ordre material, que és l’únic que ha quedat de tot allò que projectàvem i somiàvem en aquells llunyans vuitantes i norantes.

Guardiolista

En els inicis de TV3 emetien una sèrie que es deia Magnum. Tenia com a protagonista Thomas Magnum, un detectiu privat que vivia a Hawaii, a la mansió d’un escriptor ric, a qui vigilava la propietat, junt amb el majordom anglès Higgins, mentre s’ocupava de resoldre casos. Magnum era un veterà de la guerra del Vietnam. Alt, ben plantat, esportista. Anava en shorts, camisa de flors i conduïa el Ferrari vermell de la mansió. Magnum era una sèrie diferent de les que estàvem acostumats. En aquella primera TV3 tot tenia un aire diferent. Els qui ens la vam prendre amb il·lusió la vam gaudir molt. Si més no, ens permetia configurar un espai mental de comunicació i d’entreteniment propi, i sobretot ens alliberava de la uniformitat audiovisual a la qual estàvem acostumats i sobretot resignats. Jo tenia 18 anys.

En un capítol, Thomas Magnum reflexiona sobre el pas del temps i diu que “un va deixant de ser jove quan els seus ídols esportius ja són més joves que tu i ja se’ls comença a considerar veterans.”

Uns anys més tard, quan jo ja en tenia 23, va pujar al primer equip del Barça un noi de divuit anys que es deia Josep Guardiola. Va pujar directament del juvenil, sense passar pel Barça B. De seguida es convertí en una peça clau del famós Dream Team que dirigia Johan Cruyff.

En Pep Guardiola de seguida va acaparar l’atenció de tothom. També era diferent del que estàvem acostumats: jove, català, parlava bé, llegia llibres i a estones perdudes passava models a les passarel·les. Tenia fusta de líder. Al camp es mostrava sempre intel·ligent i apassionat. Aviat es van generar al voltant de la seva figura dues postures oposades: els admiradors incondicionals i els detractors constants. L’ànima culer és força així: o bé ho glorifiquem tot o ho trinxem tot, sobretot si és de casa. També és bastant així l’ànima catalana. Hi ha una mena d’autoodi envers les nostres coses. Quan ens surt algú que sobresurt, no triguem a segar-li la gespa sota els peus. Però bé, això sembla que és força vell i no només exclusiu de l’essència catalana. Els jueus ja van matar, al seu dia, el qui els havia d’alliberar de tots els mals.

Guardiola triomfà com a jugador. Sempre es mantingué en l’elit. Fou valorat per tots els entrenadors que va tenir. Va participar en competició internacional i acabà la carrera a l’estranger. Però és com a entrenador que Josep Guardiola ha assolit l’excel·lència de la manera més clara i inqüestionable. Amb el Barça assolí un palmarès que potser mai ningú superarà. Va enlluernar el món amb un estil de joc literalment meravellós. Simfònic. Violins que en realitat eren metralladores. Aquell Barça capturava l’enemic en bloc, els feia presoners a tots sense fer sang, els condemnava a perseguir ombres. És cert que va comptar amb futbolistes que també han entrat a l’eternitat -Messi, Iniesta, Xavi, Puyol, Piqué- però segurament amb els mateixos noms altres no ho haurien sabut fer igual. A Alemanya va triomfar, i a Anglaterra també, per bé que la perfecció que assolí amb el Barça no l’ha repetit enlloc. Llàstima que hagués hagut de marxar, del Barça, però ja sabem que el Barça és un monstre que sempre acaba devorant els seus fills.

Del guardiolisme n’hem après moltes coses. Quan entrenava el Barça no em vaig perdre mai ni una sola roda de premsa post-partit. Guardiola sabia explicar el futbol, el futbol que ens agradava als amants d’aquest esport. Però sobretot ens va ensenyar a ser valents, assumir les conseqüències del que fem i a prohibir terminantment l’ús d’excuses. Ni l’àrbitre, ni l’horari, ni el calendari, ni la pluja, ni l’estat de la gespa. Res. Tot el que obtens és conseqüència del que tu fas.

En Pep ens ha ensenyat una altra cosa: a respectar profundament els rivals i a subratllar que per molt que els puguem considerar “inferiors” qualsevol rival et pot guanyar si tu no fas bé la teva feina. “Els rivals són molt bons” no es cansava de repetir. I els antiguardiolistes se’n reien i el titllaven de fals humil.

Sempre seré guardiolista. Ha sigut bonic seguir-ne la carrera, aprendre’n coses i anar fent anys.

Des de setembre estic participant en un campionat de tennis i molt sovint tinc presents els ensenyaments d’en Pep. La competició que jugo dura nou mesos i és del tipus rànquing. Cada mes jugues amb dos jugadors més ben classificats i amb dos de pitjor classificats. Però a tots costa molt guanyar-los. Si és que els guanyes. Si no fas bé les coses qualssevol et pot guanyar, perquè tots tenen orgull competitiu i ningú entra a la pista a passejar-se. Gener és el més que m’ha anat millor: tres victòries de quatre. Veurem com continuo d’aquí al maig. Sigui com sigui, però, la veu d’en Pep la tindré sempre connectada per si en algun moment se m’oblida que tot costa, i que per la vida cal anar amb respecte, sense excuses i gaudint del que fas.

Els nostres ídols veterans ens han fet veterans a nosaltres, com deia en Magnum, i aquestes coses se suposa que ja les hem de tenir apreses. No està de menys, però, que de tant en tant ens les fem tenir presents.