Records del Maitea (I)

Solíem anar a sopar al Maitea, tres cops per any, quasi sempre sortint del Camp Nou algun dissabte a la nit. També hi havíem anat directament més d’una vegada.
El Maitea és un restaurant de cuina basca, de pintxos, de plat, o d’ambdós conceptes alhora. La decoració abraça tot el mostrari de tipismes de les terres basques, però sense hever-se deixat temptar per un excés de folklorisme. La fusta abriga tot el conjunt, i li dóna un aire de refugi davant les múltiples i variades inclemències de la vida.
Un dels encerts del Maitea és la cuina de temporada, que és veritablement de temporada, feta de coneixement, d’ofici, i d’una profunditat encomiable. Hi recordo un entrecot amb saltat de bolets i crema de castanyes d’una solvència i d’una finor imperials. Era tardor. I és que el Maitea és, de totes totes, un restaurant tardoral, introspectiu, un lloc perfecte per afegir un nus i trabar més fort allò que ja tinguin de bo les nostres vides. Era tardor i aquella nit hi vam sopar asseguts a taula. Això sí, al Maitea, si vols entaular-t’hi, has de reservar. Si no reseves, hi has d’anar aviat, no gaire més tard de les vuit, que per cert, contràriament als usos i costums d’aquest país, sóc de l’opinió que és una molt bona hora per anar fent el pensament de seure i anar demanant el vi -o la cervesa- i la carta.
L’altra cara -segurament la veritable cara- del Maitea és la del sarau dels pintxos a peu dret que es produeix a partir de les onze, quan el restaurant s’omple literalment de gom a gom. El Maitea és l’únic lloc del món on la densitat de població no és enutjosa, fins i tot diria que pot arribar a ser agradable. Tot i que l’aparença és la d’un caos formidable, la gent hi menja, hi beu i hi transita sota una harmonia de conjunt que, si t’hi fixes, fa embadalir.
El catàleg de pintxos és extensíssim. Fer-ne aquí el llistat complet seria del tot impossible. Hi tenim els pintxos que hom fàcilment imagina que hi pot trobar, al costat dels pintxos pensats expressament per sorprendre, com el de llom arrebossat amb formatge, o el de montadito de lluç. Pel que fa a la beguda, hi ha vins de tota classe, de les terres basco-navarreses i de la resta de terres de gastronomia d’alçada. En el meu cas, però, al Maitea sempre he optat per donar continuïtat al meu idil·li amb la cervesa, que malgrat prendre’s de sortidor -de barril- sempre surt fresca i ben gasificada. Algun dia, però, crec que sucumbiré a la insidiosa temptació que sobre mi han exercit, des del primer dia, una bateria d’ampolles de sidra penjades a la paret de la barra, que desprenen una llum definitivament voluptuosa.

Anuncis

Elogi de Zoila

Quan va néixer el nostre fill, Zoila ens va regalar un petit reproductor de sons i música, equipat amb una llumeta -per si el nen té por de la foscor- que mostra el dibuix d’una família d’ossets dormint. Té forma ovalada i es penja a la barana del bressol. Vam rebre el regal amb agraïment sincer, però no vaig poder evitar trobar-lo una andròmina de dubtosa utilitat, que probablement no acabaria fent gaire cosa més que nosa.
Zoila va explicar que aquella joguina -per dir-ne d’alguna forma- és l’invent d’un doctor americà. Està pensada, va dir, per donar tranquil·litat i benestar al nadó, sobretot en les hores nocturnes. Fins i tot té una funció que reprodueix els sons que el nadó percebia quan era fetus i vivia dins de l’úter. Zoila és cubana, i presta aquesta permanent atenció a tot que fan els nord-americans, amb la corresponent -subtil però inequívoca- pàtina d’admiració. Des del meu recalcitrant escepticisme, no vaig dubtar a jutjar aquell objecte com a una enganyifa comercial més.
Des de fa uns dies el regal de Zoila penja de la barana del bressol del petit. Les raons per les quals hi ha anat a parar són irrellevants i a més llargues d’explicar. El cas és que el nostre nen sent una fascinació viva per l’objecte, els seus sons i la llumeta. El toca suaument amb la maneta i no se’n cansa. I jo, des de fora, percebo el conjunt amb una notable sensació de serenitat, de beatitud, molt a tocar de la confusa frontera del sentimentalisme. Potser, d’entre altres motius, és perquè un dels fragments musicals que hi sona és un dels meus favorits, una de les “Romances sense paraules” per a piano de Felix Mendelssohn.
Tot això ha coincidit amb el fet que, darrerament, hem tingut ocasió d’anar coneixent Zoila -que és la companya del germà d’uns bons amics- de mica en mica i d’apreciar el seu meravellós sentit de l’hospitalitat i del tracte personal. Zoila és amabilitat, discreció i delicadesa, afectuositat senzilla i transparent, confort i intel·ligència. Totes aquestes virtuts, com un confeti que cau molt lentament, van a més acompanyades d’una presentació física envejable.
Zoila, que tot i la seva joventut és àvia d’una nena que viu a Miami, aquest estiu ens ensenyà a jugar al dòmino cubà i ens va fer batuts de cafè i mojitos deliciosos. Pertany a aquest cos d’àngels els components del qual algú ha situat estratègicament en diferents punts de la geografia humana, i que hauríem de fer, entre tots, perquè no emprenguin mai el vol de tornada. En conec d’altres i sé de què parlo.
Quan s’acciona la joguineta a la barana del bressol es fa la pau i entenc una petita part del perquè de les coses, una part molt petita però d’una importància crucial.

Confondre’s d’enemic

Ahir al matí vam anar a l’Hospital de Sant Pau a veure el fillet acabat de méixer -el segon- dels nostres amics S. i T. Mentre la C. feia la visita, jo m’esperava amb el nostre fill P. en un dels vestíbuls de l’edifici.
El nou Hospital de Sant Pau, de construcció recent, és un edifici espaiós, diàfan i molt lluminós. Hi predomina el vidre i el marbre, i té dos considerables celoberts amb vegetació. En crida l’atenció, sobretot, l’amplitud, o si més no l’efecte d’amplitud que els arquitectes hi han sabut donar. Recorda d’una manera molt clara una terminal d’aeroport. Diria fins i tot que les butaques que hi ha, repartides en grups per la superfície de l’immens vestíbul, són les mateixes de la terminal nova de l’aeroport de Barcelona.
Aquest panorama tan polit i ben escairat es veu alterat d’una manera força barroera per un seguit de llençols reivindicatius penjats d’algunes parets i llocs alts de l’edifici. Demanen, fonamentalment, millors condicions de treball per al personal de l’hospital i millor qualitat assistencial. S’hi fa molt esment a les famoses retallades i fins i tot s’hi demana la dimissió del conseller de sanitat de la Generalitat de Catalunya, el Sr. Boi Ruíz.
De tota aquesta esquitxada de llençols, em fixo en un, particularment mal girbat, enganxat amb trossos de cinta americana damunt d’un dels vidres del celobert. Hi diu:
“El jovent amb la sanitat pública”. Signa el missatge l’Assemblea del Guinardó del col·lectiu Arran. I a sota, encara s’hi pot llegir: “Sense lluita no hi ha futur”.
Penso uns segons en aquesta frase. Sense lluita no hi ha futur. Segurament sigui una afirmació del tot certa. Molt poques coses te les donen fetes, i tot cal treballar-ho, lluitar-ho. Per tant, d’aquesta frase se’n pot fer lema i bandera amb tot el fonament del món. A mi el que em fa por, però, és que no s’estiguin equivocant d’enemic, els joves de la pancarta i tants d’altres, joves i no tan joves. Confondre’s d’enemic és una forma ben estúpida de malaguanyar esforços en pro d’una derrota segura.

A riure i a pensar

El bon amic Simó Aliana em regala un llibre boníssim. Es diu “Allegro ma non troppo”, i n’és l’autor Carlo Maria Cipolla, un intel·lectual italià especialista en història de l’economia. Aquesta obreta -és breu, no arriba a les cent pàgines- conté un petit assaig sensacional, que es diu “Teoria de l’estupidesa”.

És encertadament clara la forma com Cipolla defineix l’estupidesa humana: aquella forma de ser que fa que els humans actuin de manera que el resultat de les seves accions no és beneficiós ni per a ells ni per als altres. Dit d’una altra manera: l’estúpid és aquell que, en actuar, genera perjudicis als altres i a si mateix.

Cipolla exposa la realitat de l’estupidesa a través de diversos principis generals. Alguns dels que recordo diuen que l’estúpid és present en qualsevol col·lectiu humà; que l’estúpid ho és amb independència de qualsevol altra característica (qualitat o defecte) que pugui tenir; i que és un defecte dels intel·ligents subestimar els terribles perjudicis que poden causar els estúpids, en no disposar de cap lògica d’acció previsible o identificable.

És sensacional com l’autor presenta la qüestió valent-se del llenguatge matemàtic: a través de representacions en eixos cartesians, formalitza els comportaments dels estúpids, i no tan sols dels estúpids, sinó també dels intel·ligents, dels incauts i dels malvats.

Hi ha un “animus iocandi” en tota l’exposició de Cipolla, que converteix el text en un agradable i divertit entreteniment, però no deixa de percebre-s’hi un subtil i amarg fons de preocupació, fet que deixa en el lector una idea que cal no menystenir: l’estupidesa no és un mal menor. I a fe que no ho és.

Recomano la lectura d’aquesta obreta i agraeixo a l’amic i company Simó que me n’hagi fet gaudir. Així doncs, a riure i a pensar.

Los imbéciles

Los imbéciles me fastidian, aunque con algún esfuerzo me veo capaz de sobrellevar su presencia. Incluso diría que puedo tolerar su injerencia en mis asuntos, entendiendo esto  como un mal inevitable, como un precio que hay que pagar por estar en un mundo de seres libres. El imbécil está ahí, siempre ahí, y da faena, pero de algún modo se le puede mantener a raya, y con algo de prevención hasta es posible que uno se vea libre de los efectos de su idiotez. Aunque -¡cuidado!-, en cuanto uno baja la guardia, relaja la vigilancia o comete el error de volverse demasiado confiado, el imbécil vuelve a arremeter contra tu castillo de orden, seriedad y solvencia. Pero bueno. como se suele decir, si tiene solución, deja de ser un problema. En el fondo el imbécil no es el problema. El imbécil es fastidioso, y ya está.  Lo que realmente descorazona y es del todo preocupante es la imbecilidad.

El mitjó (publicat a La Tortuga Avui)

Benvolgut C,
L’univers ens recorda la nostra petitesa quan, arribades aquestes dates, la climatologia ens imposa de nou l’ús del mitjó. Amb el mitjó arriba de nou el moment d’ajupir el cap i claudicar. S’ha acabat. Adéu llibertat. Adéu al Tom Sawyer que portem dins, que de maig a octubre ens enganya vilment fent-nos creure que la llibertat és un Mississippi infinit, que el vol de l’esperit aventurer és la nostra essència única, que el contacte de la pell nua dels nostres peus amb la Mare Terra ens fa invencibles, enormes, eterns. Res d’això és cert. Deixarem de viure cap enfora, gloriosament, i ja està, no hi ha més. Ha arribat l’octubre i la civilització -aquest monstruós Leviathan desprovist de cor i entranyes- en imposa de nou el seu ordre incontestable mitjançant un contundent cop de mitjó. Posa’t el mitjó i calçat correctament. Queda clar un cop més que l’home no es diferencia del bou. On aniràs, bou, que no llauris? El jou de l’home, per més que diguin, és el mitjó. Posa’t mitjó i sabata: tens al davant un kilòmetre infinit d’asfalt per llaurar.
Els revolucionaris, els humanistes, els il·lustrats, els liberals, els filòsofs… tots van enarborar la bandera de la llibertat. Allibereu-vos de les cadenes que us empresonen. Sacsegeu amb força el vostre adolorit clatell i desfeu-vos del jou que us esclavitza. Perquè no van ser capaços d’entendre que a qui calia combatre era, en primera instància, al mitjó?
El mitjó ens ha vençut, un cop més. I ara toca consolar-nos de la nostra derrota amb premis menors. En hi agafarem amb força. Apendrem a estimar els aparadors il·luminats quan a la tarda sortim de la feina. Ens reconfortarà l’ànima la butaca de pell, el llibre, l’estufeta, la llar de foc. Tornarem a pensar que en la introspecció i el silenci l’home es coneix, potser es retroba, potser es refunda. Viurem cap a dintre. Si cal farem mitja.
Serem humils. Renunciarem a tota heroicitat. Esperarem amb il·lusió reunir-nos al voltant d’uns galets fumejants, donarem gràcies pel fet d’estar vius, ens horroritzarem en recordar la nostra arrogància pretèrita. Arribarem a tolerar l’enemic, per uns moments l’entendrem i estarem més a prop que mai d’estimar-lo.
Però quan el cicle de la llum faci el tomb, voldrem de nou pujar damunt de l’ocell de foc que hem alimentat en secret durant els mesos de tenebra. Tornarem a cremar la vida, la follia cavalleresca ens intoxicarà de nou, fiarem el sentit de tot plegat a un sol segon d’autenticitat. Desafiarem de nou el misteri. De nou, amb els peus nus com a únics esperons de l’existència.
Una abraçada, amic. Ja quedarem per fer un cafè amb llet, perquè no para de ploure.
J.