Els Beatles, professors d’alemany (I)

Abans de parlar dels Beatles voldria parlar una mica en general del fet de parlar llengües. Res, quatre obvietats.

La immensa majoria d’humans són monolingües. I la immensa majoria d’humans monolingües, la llengua que parlen sol ser una llengua, diguem-ne, potent. Quan dic “potent” vull dir que la parlen molts milions de persones, o que tenen una influència gran en l’esfera econòmica, o que tenen un passat imperial, o un prestigi cultural, o qualsevol combinació d’aquests factors. La immensa majoria d’americans i britànics, posem per cas, només parlen anglès. També una immensa majoria de castellanoparlants només sap parlar castellà, i no cal dir que milions i milions de xinesos només saben xinès (mandarí o cantonès). I també es dóna el fet que tots aquests parlants monolingües no tenen interès ni necessitat d’aprendre cap altra llengua. Si no fos així, ja no serien monolingües.

En canvi, els parlants de llengües “petites” generalment en parlen més d’una: la seva i alguna de les considerades “grans”, de la qual solen ser veïns.

Els qui hem tingut el català com a llengua materna, hem ingressat directament a la categoria dels bilingües, ja que el fet de ser ciutadans de l’Estat Espanyol ens ha obligat a adquirir, pràcticament en paral·lel, el coneixement de la llengua castellana. A l’inrevés també podria passar, però succeeix que persones de llengua materna castellana no adquireixen el català encara que visquin o hagin fins i tot nascut a Catalunya. Les llengües s’aprenen per necessitat, i a Catalunya segurament ningú no té la necessitat real d’aprendre català, no ens enganyem.

Quan els de la meva generació érem petits es va començar a produir un fenomen, el de la substitució del francès per l’anglès com a llengua estrangera d’estudi. Fins aleshores es creia que la llengua estrangera que tenia sentit estudiar era el francès, per raons d’importància cultural i de veïnatge. Cap als setanta, però, es va començar a veure que l’anglès era la llengua que de mica en mica prenia quotes d’hegemonia pel pes de la cultura americana en l’economia i el poder polític internacional. Si el francès havia estat la llengua de la cultura, l’anglès començava a ser la llengua dels negocis i de l’estil de vida contemporani. En conseqüència, els boomers vam ser els primers a estudiar anglès a l’escola.

A mi, a més, em van portar a classes particulars d’anglès. Era petit, i anava amb nens més grans a casa d’una professora que vivia dos carrers més amunt de casa. En guardo un bon record. De fet, m’agradaria trobar algun exemplar del llibre que fèiem servir, “Essential English” de l’editorial Longmann. Era un llibre molt anglès, amb dibuixets i humor, i amb ordre i criteri pedagògic. No l’he aconseguit trobar, potser hauria d’anar a provar sort al mercat de Sant Antoni.

Crec que avui puc dir que l’anglès és la meva tercera llengua, tot i que m’ha costat trenta anys parlar-lo fluidament, entendre’l, no notar barreres, o poder-les saltar sense problemes, i no tenir por dels contextos anglòfons purs, encara que l’esforç de concentració hagi de continuar sent alt. Avui dic amb satisfacció que em considero una persona trilingüe. Tanmateix, fa temps també que vaig decidir que no volia quedar-me  en el “tres” sinó que volia fer el salt al quadrilingüisme, i que la meva quarta llengua fos l’alemany. D’alemany en parlo, però encara amb fluïdesa encarcarada, i si el context no és de la vida quotidiana l’entenc amb dificultats, tant l’oral com l’escrit. Durant el confinament m’hi he posat fort, però d’aquí a tenir-lo al nivell de l’anglès em queden ben bé entre cinc i deu anys d’estudi i pràctica.

L’alemany m’agrada, igual que m’agrada la cultura alemanya i germànica en general. Als germànics els trobo admirables en molts sentits, per com s’entenen entre ells, per com defensen l’excel·lència, pel sentit col·lectiu que tenen de la societat. Els catalans, com a bons llatins, som individualistes i envejosos, i quan algú destaca no parem fins a ensorrar-lo. Com a hereus de la Roma imperial ens agrada la trampa i el tripijoc, i com a hereus de la Roma catòlica i apostòlica ens agrada la doble moral, la tafaneria i la hipocresia. Els germànics no són falsos en el tracte, encara que siguin secs. Et pots tirar una eternitat fins que no entris en cor d’un alemany, però si hi entres segurament t’hi podràs quedar per sempre. Els alemanys prioritzen l’eficiència per damunt de l’escalf emocional. No s’estan per tants romanços i ensabonades, no són ni “primos” ni “tíos” al cap de deu minuts de conèixer-se, i això de “a casa meva és casa vostra” no acaben de veure-ho clar. En això coincideixen molt amb els britànics (“A man’s home is his castle”). Potser és que l’hospitalitat és de pobres, com diria aquell. El que és cert és que pels alemanys la formalitat és sagrada, i que de la formalitat en treuen resultats espectaculars. Són distants, però mai no venen fum. Això sí, tenen un altíssim sentit de l’autoestima, se saben millors que ningú en moltes coses, no practiquen massa la modèstia i això els fa semblar prepotents. Sovint sembla que els agradin més les màquines que les persones, i l’humor mediterrani els costa enormement per tant com estan acostumats a la literalitat comunicativa. El tòpic del cap quadrat.

La llengua alemanya és rica i complexa. I difícil d’estudiar. Presenta grans dificultats. Els substantius, per exemple, es reparteixen en quatre gèneres: masculí, femení, neutre i plural. Això condiciona l’ús dels articles, pronoms i adjectius, que no solament han de concordar, sinó declinar-se en nominatiu, acusatiu, datiu o genitiu en funció del paper del substantiu dins de l’oració. Les preposicions també regeixen declinació, tot i que elles no es declinen. Hi ha deu formes de fer el plural. Hi ha un fotimer de conjugacions irregulars, i per acabar-ho de complicar hi ha els verbs separables, uns verbs en què un tros l’has de posar al mig de la frase i l’altre tros al final. Tot plegat fa una paret molt dura de picar. Els avantatges, pocs, són que els temps verbals són més limitats que en altres llengües i que potser si saps anglès hi ha aspectes coincidents o similars, per bé que convé no refiar-se’n massa.

Avui dia per aprendre idiomes comptem amb recursos amb què no comptàvem trenta anys enrere. Tenim internet, amb els seus vídeos, textos, exàmens en línia, tutorials, influencers, etc. Hi ha aplicacions per a mòbil molt útils. Hi ha professors de conversa telemàtics. Quan vam aprendre anglès no teníem res de tot això. Però sí que teníem una cosa a la qual segurament molts vam treure un enorme partit: les cançons. Amb cançons vam aprendre una quantitat molt gran de paraules i d’estructures. Gràcies a les cançons hem superat moltes situacions de dubte: es diu així o aixà? Doncs ho direm com a la cançó. Tenint en compte com em va anar de bé aprendre de memòria lletres de cançons en anglès, en cert moment vaig decidir aplicar el mateix recurs a l’aprenentatge de l’alemany. Ara bé: amb quines cançons? Si amb els Beatles vaig aprendre tant d’anglès, no m’aniria bé trobar una mina semblant però en alemany? És clar, però… on són els Beatles alemanys?

Buscant per aquí i per allà vaig descobrir, amb sorpresa i felicitat, que els Beatles, els meus Beatles, els Beatles de veritat… van gravar dues cançons en alemany! Van ser dues adaptacions de dos hits en anglès, “She loves you” (“Sie liebt dich”) i “I wanna hold your hand” (“Komm, gib mir deine hand”). Vaig fer una mica de recerca sobre la història d’aquestes gravacions i realment hi ha un episodi curiós al darrere, un episodi que m’agradaria explicar. Però potser més endavant, que aquí segurament per avui ja m’he allargat prou.

L’ Iphone d’en Brian May

Aquests dies han sigut de mirar molt el mòbil. Estem ansiosos per saber quant més ha de durar aquesta situació. Volem que el mòbil ens dongui certeses i esperances. Volem fer-nos una idea. I a l’hora de la veritat res de res. No hi ha informació clara i transparent, perquè ningú no sap gran cosa. Només declaracions erràtiques de governants desorientats. Consellers i conselleres que ja no saben què dir per fer veure que tenen un poder que és evident que no tenen. Ministres desbordats, tristos perquè se’ls nota la incapacitat de respondre airosament a les exigències del moment. El ministre Illa, per exemple, n’és el màxim exponent. El ministre Illa i jo, fa més de trenta anys, de tant en tant dinàvem plegats al menjador de la facultat. Ell ja era regidor de cultura a l’ajuntament del seu poble. Vallesans tots dos, teníem afinitats i referents comuns. Ara és ministre. No és estrany, les fidelitats incondicionals solen tenir premi. Ara, deunidó quin premi que li ha tocat. Haver-se d’empassar la gestió d’aquesta pandèmia com a ministre de sanitat és un viacrucis que no s’esperava. Però és clar, el seu president ha decidit -pèssima decisió, per cert- convertir-lo en autoridad única, i ell, que no coneix altre modus operandi que l’obediència al superior, ara s’ho ha de ben menjar. I se’l veu sol, superat, frustrat, enfonsat, sense cap mena de llum al gest ni a la paraula. Li han endossat material sanitari defectuós, ha de fer equilibris amb les xifres i desdir-se de coses que havia dit un minut abans. Quin paperot. Qui ens ho havia de dir, fa trenta anys. Mentre dinàvem cigrons i peix jo l’escoltava amb admiració. Ara m’alegro de no ser dins la seva pell.

Mirem molt el mòbil, deia. Hi busquem la salvació, la redempció i l’alliberament i no fem més que veure-hi videos i mes videos que fa la gent. Jo, particularment, estic cansat dels videos. Videos de gent ensenyant què fa. Després hi ha els videos de l’humor carregós. També hi ha els videos de consells. Els videos d’estar en forma. Els videos de fer menjars. I el pitjor de tots, els videos sentimentaloides, poètico-reflexius, llardosament impostats, quasi sempre afectats, de fulanos que han descobert que són poetes, que són filòsofs i que ensenyar a viure els infla l’ego. Ho deia fa uns dies un magnífic articulista, Pau Vidal, que escriu a Vilaweb. La resposta a la situació, en comptes de ser analítica i reflexiva està sent insuportablement sentimental. “Sentimentalisme banal”, en diu ell.

Com que mirem videos, cada dia Youtube ens suggereix videos. Tot i que he procurat practicar un cert confinament de mòbil, dec haver mirat bastants videos de música, i potser per això Youtube cada dia em suggereix videos de música, especialment uns videos que fa Brian May, el guitarrista de Queen, un músic d’un talent fora de sèrie, immensament original. Hi surt tocant la part de guitarra de peces de Queen, i convida a que hi toquem o cantem a sobre. Al cap d’uns dies s’hi veu el resultat: gent que s’ha gravat a sobre amb resultats sovint de molta qualitat. És interessant de veure.

En aquests videos hi surt un Brian May força diferent de l’estrella del pop-rock que a molts ens ha fascinat. Hi apareix una figura humanitzada, baixada a peu de sofà. Una estrella d’estar per casa, com si diguéssim. Hi apareix un Brian May de força edat, amb la característica cabellera negra i rinxolada ara totalment emblanquida, que sembla més aviat la perruca del rei Luís XIV. Hi surt amb una mena de pantaló curt, com de xandall o de pijama, i una samarreta normal. Tot molt allunyat d’aquell Brian May principesc dalt de l’escenari, glamurós, magnètic. Tot Queen era un joc de magnetismes, un calidoscopi de forces de la natura musical. Ara, això sí, quan connecta la guitarra es fa la màgia d’aquell so i d’aquell estil únic, autèntic. És un altre Brian May, però és el Brian May de sempre.

També, de vegades deixa anar petites reflexions. Mostra un to vital una mica apagat, serè, un pèl distant, amb lluïssors d’ironia i intel·ligència. Va explicar que al seu avi li va tocar lluitar a la I Guerra Mundial i que va estar quasi quatre anys en una trinxera, exposat al gas tòxic que llançava l’enemic. Deia que si ho comparem amb això, potser el nostre confinament no és tan terrible.

Sempre toca amb una guitarra BMG feta en sèrie, rèplica de la seva guitarra llegendària, la “Red Special”, que van fabricar ell i el seu pare quan era adol·lescent, perquè les guitarres de la botiga eren massa cares. Amb la Red Special va fer la gran majoria de concerts i gravacions de Queen. Ara es fan a la fàbrica i es venen signades per ell. Diu que cada setmana n’ha de signar unes quaranta, i que aprofita per tocar-ne alguna i anar avaluant la qualitat del producte. Realment, les BMG són unes guitarres de disseny molt especial, delicades, elegants, però amb grapa i caràcter. Poden costar entre 300 i 950 euros.

Brian May es grava amb un Iphone que dóna una qualitat de so i imatge magnífiques. Fa servir un bon trípode i no sembla que s’entretingui massa a editar els videos un cop gravats. De l’Iphone a la xarxa, sembla.

Els fans i admiradors d’ídols estem contents que aquestes coses passin. Internet ens apropa als ídols, en el grau en què aquests ho volen. Ah, per cert. En un video es mostra a ell i a la seva dona aplaudint els metges i infermeres, els “carers”, com diuen ells. I se’l veu sincer en el gest.