El temps es plega (a propòsit de Roxette)

Fa un any que tinc un mòbil com Déu mana. Me’l van portar els reis de l’any passat. Sempre havia tingut mòbils una mica justets, d’anar fent, i amb el que tinc ara em sembla com si pilotés un Airbus.

De vegades, de nit, hi connecto uns auriculars Senheiser i escolto música. Quedo impressionat. Si de nen, adolescent o jove m’haguéssin dit que amb un objecte-pantalla que sostens amb la mà podries accedir a qualsevol informació, veure el tennis, les notícies, una sèrie, escoltar música, comunicar-te per veu o per text, fer fotos, tenir agenda, llanterna, despertador, demanar cotxe de lloguer, veure per on transita, quan temps trigarà, la cara del conductor, saber quin temps farà… senzillament hagués cregut que em parlaven de ciència ficció.

…………

YouTube és, de totes les meravelles digitals, la més gran de totes. YouTube et permet rescatar el passat. Aquell disc que vas perdre i mai més no havies pogut tornar a escoltar és a YouTube. L’escoltes, i tornes vint, vint-i-cinc anys enrera. Tanques els ulls i ets allà. El temps es plega, i torna. Allò que vas viure és allò que vas ser. I diu molt del que ets avui. El temps es plega, en plecs ordenats, endreçats dins del mòbil. En el mòbil hi ha, viva, la teva identitat completa. La teva vida. No descarto que sigui l’extensió de l’ànima.

………..

Ahir a la nit vaig trobar a YouTube un disc de Roxette que feia molts anys que no escoltava. Potser trenta anys. De tot fa trenta anys.

El disc es diu Roxette Tour i m’havia fet molta companyia en un moment crucial. Roxette fou un grup musical suec, bàsicament una parella de cantant femenina i guitarrista masculí, més altres músics. Practicaven un pop-rock de molta qualitat, vibrant i elegantíssim, perfectament tallat, com fet amb mans de sastre. Un rock, però, enganxós, traïdorament comercial, net i polit, contundent i sempre, sempre nutritiu. Van vendre milions de discos. Els suecs apareixen poc en escena, però quan ho fan s’emporten fama i diners a cabassos. Abba, Björn Borg, Stefan Edberg i Mats Wilander. Fugaços però fulgurants. Potser no els cal més.

El disc Roxette Tour és un disc doble ple de rareses. Balades carregades de sensibilitat, cançons senzilles però de ganxo potentíssim, a guitarra acústica i veus. N’hi ha una que està gravada en una habitació d’hotel, amb una gravadora de quatre pistes, en què una maleta fa de bateria. És un disc, tot ell, fet per gent que es nota que estimen la música i l’ofici de ser músic per damunt d’altres consideracions.

…..

Roxette Tour. Aquella cançó… com es deia? Vaig buscar-la. I la vaig trobar. Here comes the weekend. Vaig buscar-la perquè buscant-la et buscava. La cançó, allà, intacta, inalterada.

La roba del llit, una mica arriada avall, em va fer venir una mica de fred, just igual que aquell fred tan desolat, tan inòspit de llavors. El fred d’aquella casa i el fred d’aquella teva absència.

Quina calca més exacta, la cançó… Here comes the weekend parla d’algú a qui, de nou, el cap de setmana sumeix en la tristesa i la solitud. Justa la fusta.

Tiro la roba del llit amunt i em tapo. Allargo la mà cap al costat i et toco. Ets allà. Aliena a tot això, dormint, però allà. D’aquells trenta anys se n’ha fet aquest present, aquest aquí-ara. Hi ha partides que acaben bé.

……

I d’altres que no. La cantant de Roxette va morir fa unes setmanes. Malgrat la tecnologia, hi ha coses que no han canviat.

La millor setmana de totes

Demà comença la millor setmana de l’any. És aquella en què ja és Nadal sense ser encara Nadal. I això és del tot extraordinari, ja que quan ja és Nadal, irremisiblement el Nadal comença a marxar. Nadal només triga un dia en anar-se’n, i no cal dir Sant Esteve… i metre això passa la resta de festes ja es van preparant per abandonar-nos de la manera més irreversible, posant de relleu la rotunda efimeritat de les coses. Però demà encara no: demà totes les festes són al davant, senceres, en tota la seva merevellosa i il·lusionant integritat. Demà els carrers tenen la llum, la màgia i l’emoció i d’un període excepcional en les nostres vides. Els tarannàs i els ritmes -fins i tot a la feina- s’aniran tenyint d’esperit festiu, de caliu, d’olor de brou i recolliment. Fins i tot als solitaris i als tristos el Nadal els repararà una mica l’esperit. Cal ser molt bestiota, o molt cínic per no sentir res de bo pel Nadal. Fins i tot el més cínic dels meus coneguts, el més nihilista de tots, una vegada, per no sentir-se sol el dia de Nadal va convidar els qui aleshores ens consideràvem els seus amics a un dinar a casa seva. Fins i tot va anar a comprar plats bonics. Al final aquell dinar de Nadal no va celebrar-se, per circumstàncies estranyament absurdes, inesperades i del tot penoses. I no pas per voluntat de l’amfitrió, al contrari. Ell va defensar el seu dinar de Nadal fins al darrer moment i fins a les darreres conseqüències. En fi.

Demà, i tota la setmana, i una mica de la següent, serà Nadal sense encara ser-ho. I quan arribi el Nadal de veritat i el seu magnífic seguici de festes estarem en mode màximament optimitzat per gaudir-ne, ara sí, sabent que el que és viscut ja no torna, però que els records que en tindrem més endavant, si tot ha anat com ha d’anar, ens faran veure com d’important i preciós va ser. La perspectiva daura les vivències, i en destil·la l’únic, el bo i millor. Esperem-ho, desitgem-ho i confiem-hi.  

Bones vacances. Bones festes. Bon Nadal.