Setembre

Quan ja has entrat a la maduresa l’estiu es converteix en una broma còsmica de gust pèssim. L’angúnia constant per la xafogor enganxada a l’esquena, a la cara, sota els cabells. La sensació de laxitud als braços i a les cames. La pesantor del cos, l’ànim convertit en un glaçó desfet, absolutament derrotat.
L’estiu està fet per als joves. De fet, l’estiu només té sentit quan tens setze anys i fas vacances al càmping on t’ha convidat el teu amic o la teva amiga, i surts de nit, i l’endemà et lleves tard, esmorzes sense mirar el rellotge i de seguida vas a la platja, on viuràs l’absència o la presència d’un rostre anhelat. És llavors quan el panorama sentimental canviarà de la forma més radical i inesperada, amb l’arribada d’altres rostres insospitats, oportuns, excitants. És llavors que la nit que vindrà adquirirà una dimensió diferent, fora dels límits de tota expectativa anterior. En aquestes circumstàncies tot és aventura, i tot es viu a través de la pàtina de l’emoció. I tens la sensació que la vida es va desplegant, meravellosa, que inaugures una etapa nova de la teva existència per a la qual et sens meravellosament preparat i disposat a assaborir-ne tots els plaers i les dolçors. I les nits són màgiques, de Sant joan a la Mare de Déu d’Agost, i més enllà.
Tot això es perllongarà, encara, en una mena de serrells que acaronaran setembre. Nostàlgia i il·lusió es barrejaran intensament. La memòria, al setembre, daurarà el record de l’estiu.
Setembre és un més gentil, amable. Les rodes del món es tornen a posar en moviment, i les metes i els objectius llueixen, intactes, rutilants a l’horitzó, un horitzó que encara no està enfosquit ni per la desil·lusió ni pel fracàs.
Fa molts anys un company de classe em va dir que li agradava molt una cançó titulada September. La vaig escoltar i a mi també em va agradar. Era una cançó que acabava de sortir, i que avui és un clàssic del gènere funky-disco que va sorgir en aquella època. No he sabut mai què diu la lletra. Només sé que acompanya a la perfecció la meva predilecció per aquest més.
Setembre. Aviat la llum accelerarà la seva retirada. Els ocres dels paisatges acompanyaran el daurat dels records, recents i passats.

Infinitiu (I)

Llevar-se fins i tot abans que l’home que posa els carrers, les places i els semàfors, mirar per la finestra per veure si ve. Per si de cas. I si s’adorm -no ha passat mai- trucar-lo.
Penjar el cel, el sol, els núvols i tot l’atrezzo del que ha de ser el teu dia. Sostenir els eixos de les rodes damunt les quals han de girar les coses.
Ser la darrera frontera, el darrer tronc del darrer mur de contenció, el sentinella que no té mai son. Ser el candau que tanca amb un clic suau i precís la darrera de les teves preguntes.
Convertir el jo en un vell amic a qui veus molt de tant en tant, a qui dediques una estona breu, una estona per a la qual, potser, et vestiràs amb el millor que tens a l’armari, donada l’excepcionalitat de la situació.
Potser ara que fas tot això es dibuixa en l’horitzó un sentit més precís, un sentit, el sentit, en definitiva.
Segur que la por no ha desaparegut, però segur que ara ja és una altra, una por que essent més gran que mai, és suportable com no ho havia estat mai abans.

Ens en recordarem

Sé que l’estupidesa s’ha apoderat de tu i que no hi pots fer més. Coses de l’edat. L’estupidesa t’agafa fort i no et deixa anar. Llavors, t’obliga a fer coses que van en contra dels teus propis interessos. I a sobre, t’obliga a ser tossut, com si només tu coneguessis les veritats d’aquest món.

Amb el temps, l’abraçada de l’estupidesa s’anirà afluixant, fins que et deixarà lliure. Avui, però, encara n’ets presoner. Per això els teus arguments han estat febles, i se t’han pogut desmontar amb la facilitat de qui bufa damunt d’un castell de cartes. Te n’has adonat i has callat.

Però no has callat de mala gana. Has callat envaït per la satisfacció que dóna veure la llum pura de l’evidència. S’ha fet clar darrere la gran muntanya, negra i violàcia. Un ocell ha saludat aquella lluïssor nova, tendra i autèntica. Sí, ja sé que potser una ventada portarà noves boires i nuvolades que ho empastifaran tot altra vegada. Però d’aquesta bonica albada, tant tu com jo ens en recordarem.

Passeig de Gràcia-Consell de Cent

Entro al carrer Consell de Cent, deixant enrere el Passeig de Gràcia. Aquest migdia Barcelona presenta un cel d’un blau intens, quasi marí. El sol, pletòric, reparteix una llum poderosa, triomfant, que es filtra a través de les fulles dels plàtans i les acàcies, fent-les esclatar de verdor intensa. Aquesta lluminositat d’ensomni es complementa amb una brisa suau, quasi imperceptible, fresca, carícia per a les pells. Tota amenaça de xafogor, avui, és irreal, inexistent. Veig grups d’estrangers, tots rossos, que caminen en direcció contrària. Penso que per a ells Barcelona, avui, ha de ser una mena de paradís.
Consell de Cent és un carrer de restaurants. També de galeries d’art. La majoria de restaurants tenen, damunt l’ampla vorera, una terrassa de quatre, cinc, sis taules, ocupades totes, que donen a la passejada una agradable sensació d’ordenada vitalitat. Copes de cervesa, vermuts negres. En cada xamfrà una cerveseria o bar modern, amb marca d’autor, ben dissenyat. Intento determinar si en algun d’aquests establiments, un cop hagi acabat la gestió que em portarà fins al carrer Villarroel, m’aturaré a dinar.
Superat el carrer Aribau, l’escenografia canvia. Apareixen els establiments d’orientació gay, ja sigui per oferir roba, massatges, elements per a la musculació, o barberies. Aviat, a Villarroel, entro a l’oficina corresponent i faig el dipòsit dels quatre llibres que porto al damunt.
De tornada decideixo que entraré al restaurant Flamant, del carrer d’Enric Granados. Hi entro, però no m’hi quedaré. Surto. Al final dinaré al Restaurant Ponsa. El perquè ja l’explicaré en un altre moment, però de moment dic que val més boig conegut que savi per conèixer.

Capvespres de març

La nit ja no cau, sobtada, com ho feia fins no fa gaire. Ara, aquests dies, s’espera. I entretant s’apodera del cel una llum d’un blau violeta que té la determinació de les coses que no volen anar-se’n. Durant una llarga estona les coses grans -edificis, muntanyes, palmeres i d’altres arbres urbans- retallen majestuosament el seu perfil davant d’aquest cel suggerent i bellíssim, i sembla com si es miressin, les unes a les altres, com si haguessin estat convocades a assistir a alguna cosa nova, insospitada, emocionant. Una insòlita sensació de comunió sembla apoderar-se de tot, del que és fix i del que es mou, petit i gran, com si d’aquí a no res anés a començar un espectacle inesperat. Fins i tot els vianants miren enlaire. Fins i tot tota gelor termomètrica queda categòricament abolida i en el seu lloc apareix una frescor en l’aire del tot deliciosa, subtil, elegant.
Des de darrere del mar s’alça, com una sorpresa final, una lluna rodoníssima, vermella, esclatant, com un fanalet de berbena.

Aquests dies

Aquests dies, just començada la tarda, la llum decau d’una forma sobtada. Ho fa, però, amb una gran calma, amb una serenitat discreta i carregada de dignitat. Les formes de les coses van adquirint una definició cada vegada més precisa, més exacta, i quan arriben a tenir una visibilitat purament conceptual desapareixen, totes en conjunt, cobertes per l’apagada general que cau amb perfecta sobrietat. De cop s’ha fet fosc. Encara no són ni les sis.
Les llums de la ciutat apareixen, amb la seva mandra ataronjada, subtilment titil·lant, al capdamunt dels fanals. En algunes finestres s’hi mou la llum blanca, neguitosa, de vegades acompanyada del cromatisme inquiet d’un televisor. Alguns balcons tenen intermitències lluminoses per les tirallongues de llumets de Nadal que els decoren.
Si baixem al carrer, deixondits per la llum dels rètols i els aparadors, tindrem la sensació que la menudesa humana ha sabut guanyar-se un merescut confort, una petita prosperitat. Les botigues, els carrers amb molta presència de comerços, llum blanca sota un cel negre, faran sentir menys trist el solitari, i faran lluir encara més l’esperit dels qui caminin amb la il·lusió escrita al front, la il·lusió que els injecta diàriament el sentit que han sabut trobar en les coses que fan i sobretot en els altres.
I si no baixem, a casa hi ha el llumet tènue, digne guardià, testimonial, mentre tota la resta està en la foscor absoluta. Vetllarà el cafè, la lectura, el recolliment, la reflexió, el procés de les coses interiors que es van posant a lloc. El confort del tedi. La felicitat menys eufòrica i la més real.
D’aquí a sis mesos tornarà la llum còsmica, tornarà a esclatar-nos a la pell, i semblarà que no se n’havia anat mai. Però entretant gaudim del seu revers més savi. Assaborim-lo amb el plaer del recolliment i la interioritat.

Desitjo un bon any 2016 als qui entreu aquí a llegir i a veure què dic. Una abraçada.

Paraules efímeres, finals de desembre de 2015.

Records del Maitea (i III)

Ara les circumstàncies fan que no pugui anar al Maitea. Tot i això, he aconseguit fer-me un Maitea particular en un raconet de la cuina de casa meva. Sol, amb la porta ben tancada per no pertorbar el son de l’angelet -el causant d’aquesta remarcable alteració- degusto els pintxos de truita que ha preparat la meva sogra. La vida adquireix un sentit molt favorable quan es mira a través de les truites que fa la meva sogra. Tota expressió de la truiticitat que passi per les seves mans adquireix una condició d’element salvador, reconciliador a gran escala, alleujador de tota quanta contrarietat comporti la vida ordinària.
El pintxo de truita va acompanyat, naturalment, de la cerveseta -mida quinto- que surt fresquíssima de la meva nevera. Si d’alguna cosa estic orgullós a casa meva és de la temperatura a què hom hi pot beure la cervesa. No és complicat. Tinguin la temperatura del frigorífic a quatre graus et voilà.