L’ Iphone d’en Brian May

Aquests dies han sigut de mirar molt el mòbil. Estem ansiosos per saber quant més ha de durar aquesta situació. Volem que el mòbil ens dongui certeses i esperances. Volem fer-nos una idea. I a l’hora de la veritat res de res. No hi ha informació clara i transparent, perquè ningú no sap gran cosa. Només declaracions erràtiques de governants desorientats. Consellers i conselleres que ja no saben què dir per fer veure que tenen un poder que és evident que no tenen. Ministres desbordats, tristos perquè se’ls nota la incapacitat de respondre airosament a les exigències del moment. El ministre Illa, per exemple, n’és el màxim exponent. El ministre Illa i jo, fa més de trenta anys, de tant en tant dinàvem plegats al menjador de la facultat. Ell ja era regidor de cultura a l’ajuntament del seu poble. Vallesans tots dos, teníem afinitats i referents comuns. Ara és ministre. No és estrany, les fidelitats incondicionals solen tenir premi. Ara, deunidó quin premi que li ha tocat. Haver-se d’empassar la gestió d’aquesta pandèmia com a ministre de sanitat és un viacrucis que no s’esperava. Però és clar, el seu president ha decidit -pèssima decisió, per cert- convertir-lo en autoridad única, i ell, que no coneix altre modus operandi que l’obediència al superior, ara s’ho ha de ben menjar. I se’l veu sol, superat, frustrat, enfonsat, sense cap mena de llum al gest ni a la paraula. Li han endossat material sanitari defectuós, ha de fer equilibris amb les xifres i desdir-se de coses que havia dit un minut abans. Quin paperot. Qui ens ho havia de dir, fa trenta anys. Mentre dinàvem cigrons i peix jo l’escoltava amb admiració. Ara m’alegro de no ser dins la seva pell.

Mirem molt el mòbil, deia. Hi busquem la salvació, la redempció i l’alliberament i no fem més que veure-hi videos i mes videos que fa la gent. Jo, particularment, estic cansat dels videos. Videos de gent ensenyant què fa. Després hi ha els videos de l’humor carregós. També hi ha els videos de consells. Els videos d’estar en forma. Els videos de fer menjars. I el pitjor de tots, els videos sentimentaloides, poètico-reflexius, llardosament impostats, quasi sempre afectats, de fulanos que han descobert que són poetes, que són filòsofs i que ensenyar a viure els infla l’ego. Ho deia fa uns dies un magnífic articulista, Pau Vidal, que escriu a Vilaweb. La resposta a la situació, en comptes de ser analítica i reflexiva està sent insuportablement sentimental. “Sentimentalisme banal”, en diu ell.

Com que mirem videos, cada dia Youtube ens suggereix videos. Tot i que he procurat practicar un cert confinament de mòbil, dec haver mirat bastants videos de música, i potser per això Youtube cada dia em suggereix videos de música, especialment uns videos que fa Brian May, el guitarrista de Queen, un músic d’un talent fora de sèrie, immensament original. Hi surt tocant la part de guitarra de peces de Queen, i convida a que hi toquem o cantem a sobre. Al cap d’uns dies s’hi veu el resultat: gent que s’ha gravat a sobre amb resultats sovint de molta qualitat. És interessant de veure.

En aquests videos hi surt un Brian May força diferent de l’estrella del pop-rock que a molts ens ha fascinat. Hi apareix una figura humanitzada, baixada a peu de sofà. Una estrella d’estar per casa, com si diguéssim. Hi apareix un Brian May de força edat, amb la característica cabellera negra i rinxolada ara totalment emblanquida, que sembla més aviat la perruca del rei Luís XIV. Hi surt amb una mena de pantaló curt, com de xandall o de pijama, i una samarreta normal. Tot molt allunyat d’aquell Brian May principesc dalt de l’escenari, glamurós, magnètic. Tot Queen era un joc de magnetismes, un calidoscopi de forces de la natura musical. Ara, això sí, quan connecta la guitarra es fa la màgia d’aquell so i d’aquell estil únic, autèntic. És un altre Brian May, però és el Brian May de sempre.

També, de vegades deixa anar petites reflexions. Mostra un to vital una mica apagat, serè, un pèl distant, amb lluïssors d’ironia i intel·ligència. Va explicar que al seu avi li va tocar lluitar a la I Guerra Mundial i que va estar quasi quatre anys en una trinxera, exposat al gas tòxic que llançava l’enemic. Deia que si ho comparem amb això, potser el nostre confinament no és tan terrible.

Sempre toca amb una guitarra BMG feta en sèrie, rèplica de la seva guitarra llegendària, la “Red Special”, que van fabricar ell i el seu pare quan era adol·lescent, perquè les guitarres de la botiga eren massa cares. Amb la Red Special va fer la gran majoria de concerts i gravacions de Queen. Ara es fan a la fàbrica i es venen signades per ell. Diu que cada setmana n’ha de signar unes quaranta, i que aprofita per tocar-ne alguna i anar avaluant la qualitat del producte. Realment, les BMG són unes guitarres de disseny molt especial, delicades, elegants, però amb grapa i caràcter. Poden costar entre 300 i 950 euros.

Brian May es grava amb un Iphone que dóna una qualitat de so i imatge magnífiques. Fa servir un bon trípode i no sembla que s’entretingui massa a editar els videos un cop gravats. De l’Iphone a la xarxa, sembla.

Els fans i admiradors d’ídols estem contents que aquestes coses passin. Internet ens apropa als ídols, en el grau en què aquests ho volen. Ah, per cert. En un video es mostra a ell i a la seva dona aplaudint els metges i infermeres, els “carers”, com diuen ells. I se’l veu sincer en el gest.

El temps es plega (a propòsit de Roxette)

Fa un any que tinc un mòbil com Déu mana. Me’l van portar els reis de l’any passat. Sempre havia tingut mòbils una mica justets, d’anar fent, i amb el que tinc ara em sembla com si pilotés un Airbus.

De vegades, de nit, hi connecto uns auriculars Senheiser i escolto música. Quedo impressionat. Si de nen, adolescent o jove m’haguéssin dit que amb un objecte-pantalla que sostens amb la mà podries accedir a qualsevol informació, veure el tennis, les notícies, una sèrie, escoltar música, comunicar-te per veu o per text, fer fotos, tenir agenda, llanterna, despertador, demanar cotxe de lloguer, veure per on transita, quan temps trigarà, la cara del conductor, saber quin temps farà… senzillament hagués cregut que em parlaven de ciència ficció.

…………

YouTube és, de totes les meravelles digitals, la més gran de totes. YouTube et permet rescatar el passat. Aquell disc que vas perdre i mai més no havies pogut tornar a escoltar és a YouTube. L’escoltes, i tornes vint, vint-i-cinc anys enrera. Tanques els ulls i ets allà. El temps es plega, i torna. Allò que vas viure és allò que vas ser. I diu molt del que ets avui. El temps es plega, en plecs ordenats, endreçats dins del mòbil. En el mòbil hi ha, viva, la teva identitat completa. La teva vida. No descarto que sigui l’extensió de l’ànima.

………..

Ahir a la nit vaig trobar a YouTube un disc de Roxette que feia molts anys que no escoltava. Potser trenta anys. De tot fa trenta anys.

El disc es diu Roxette Tour i m’havia fet molta companyia en un moment crucial. Roxette fou un grup musical suec, bàsicament una parella de cantant femenina i guitarrista masculí, més altres músics. Practicaven un pop-rock de molta qualitat, vibrant i elegantíssim, perfectament tallat, com fet amb mans de sastre. Un rock, però, enganxós, traïdorament comercial, net i polit, contundent i sempre, sempre nutritiu. Van vendre milions de discos. Els suecs apareixen poc en escena, però quan ho fan s’emporten fama i diners a cabassos. Abba, Björn Borg, Stefan Edberg i Mats Wilander. Fugaços però fulgurants. Potser no els cal més.

El disc Roxette Tour és un disc doble ple de rareses. Balades carregades de sensibilitat, cançons senzilles però de ganxo potentíssim, a guitarra acústica i veus. N’hi ha una que està gravada en una habitació d’hotel, amb una gravadora de quatre pistes, en què una maleta fa de bateria. És un disc, tot ell, fet per gent que es nota que estimen la música i l’ofici de ser músic per damunt d’altres consideracions.

…..

Roxette Tour. Aquella cançó… com es deia? Vaig buscar-la. I la vaig trobar. Here comes the weekend. Vaig buscar-la perquè buscant-la et buscava. La cançó, allà, intacta, inalterada.

La roba del llit, una mica arriada avall, em va fer venir una mica de fred, just igual que aquell fred tan desolat, tan inòspit de llavors. El fred d’aquella casa i el fred d’aquella teva absència.

Quina calca més exacta, la cançó… Here comes the weekendparla d’algú a qui, de nou, el cap de setmana sumeix en la tristesa i la solitud. Justa la fusta.

Tiro la roba del llit amunt i em tapo. Allargo la mà cap al costat i et toco. Ets allà. Aliena a tot això, dormint, però allà. D’aquells trenta anys se n’ha fet aquest present, aquest aquí-ara. Hi ha partides que acaben bé.

……

I d’altres que no. La cantant de Roxette va morir fa unes setmanes. Malgrat la tecnologia, hi ha coses que no han canviat.