Amb els ulls de Plató

Fa temps que em miro el món i la vida amb ulls platònics. I et diré el que hi busco:

El coneixement com a valor i objectiu màxim.

L’esforç perquè les coses s’assemblin tant com puguin a la seva millor versió, encara que sigui ideal i utòpica.

La raó i el pensament com a guia de la vida, llum de les decisions.

Deixar les coses en mans dels més preparats, no dels més populars o dels que més criden.

Defensar que la veritat és la veritat, vingui d’on vingui i la digui qui la digui, i que de dues veritats contraposades una d’elles no pot ser la veritat. Que sovint darrera del relativisme s’hi amaga el desig de defugir les obligacions o d’enganyar l’altre per sortir-te amb la teva.

Anuncis

Us desitjo bones festes

Us desitjo bones festes. Que les passeu tranquils i contents, sense sobresalts ni imprevistos. Amb la intensitat que demandi el vostre cos i el vostre esperit. Amb el sentit que cadascú els hi vulgui donar, amb l’accent més cap aquí o més cap allà. Amb la prudència o la desmesura que, a taula, cadascú es pugui permetre en funció de la seva edat i situació damunt la bàscula.

Que cadascú busqui la calidesa allà on sàpiga que l’ha de trobar. I si no, tocarà aguantar el fred fins que un dels dos pugui parlar.

Que cadascú lligui com vulgui les coses del cel i de la terra. Hi ha un cel fosc picat d’estrelles, avui a les sis de la tarda, que aviat baixaran a coronar arbres ornats amb llums de tots colors.

El que és cert és que tot comença i tot acaba al mateix lloc: dintre teu.

Bon Nadal i feliç any nou, lectors d’aquesta pàgina, visibles i invisibles, apreciats tots.

Barcelona, Nadal 2018

Esbós (1)

Molta honra i poca paraula. Molt exigir i poc complir. Molt reclamar i poc pagar. Molta gallardia i poca lleialtat. Molt orgull i pocs gestos. Molt honor i poc favor. 

Molt integrisme i escassa prosperitat. Molta altivesa i mollt poca feina. 

Molta imposició i poc pacte. Molta autoritat i poca obediència. 

Molt pocs resultats propis i molta afició als resultats dels altres; conseqüència: una desesperant afició a l’espoli. De paraula, una gran valentia. De fets, una terrible cobardia. Un enorme complex de superioritat que amaga un devastador complex d’inferioritat.

I una exasperant determinació a incomplir els acords i els pactes.

I no ho dic jo. Ho diu la Història.

Pàtina màgica

La llum d’agost ja havia mutat cap a la seva versió encalmada, lluny d’aquella força folla, salvatge que té durant la canícula. S’acabava l’estiu, i l’atmosfera general era com d’espera, de tedi expectant. Tenia dotze anys, i clarament ja tenia aquesta noció existencial que va de la mà de la llum, dels tombants de les tardes, dels dies. Vivia amb l’ànima asserenada -recordo- els dies a les portes del setembre, el més que ens ha de portar un món nou. L’esperava amb il·lusió però amb una sensació agredolça de fatalitat, de petitesa davant la implacable contundència dels moviments del temps.

Tenia dotze anys, per això encara molts dels batecs del meu cor eren batecs de nen. Em recordo a la meva habitació d’estudi, fullejant un llibre ple d’il·lustracions i fotografies de la pel·lícula Star Wars, per a nosaltres “La Guerra de las Galaxias”. L’havia vist, d’estrena, feia pocs dies. No sé d’on devia haver sortit aquell llibre, però el cas és que em fascinava igual que m’havia fascinat la pel·lícula, amb els seus personatges i situacions. I recordo com m’entretenia disparant una mena d’escopeta que projectava unes boletes de plàstic groc, amb poca força, però que s’hi podia jugar a fer punteria. En la meva imaginació aquella podia ser una arma làser com la dels de la pel·li.

Els vells records porten una pàtina màgica de felicitat, una pàtina finíssima però inequívoca. Per això els volem i els guardem. Els que no, de seguida ens encarreguem de volatilitzar-los, aigües avall, i per sempre.

Aquella tarda anodina, segurament marcada per l’avorriment, és avui una imatge dolça. Perquè la llum d’agost torna a ser, avui, igual que aquella.

Això sí, l’habitació on passava el tedi d’aquella tarda disparant pilotetes de plàstic me la miro, avui, i em sembla molt més petita.

Agraïment

Benvolguda:

Has de saber que porto mesos i mesos volent escriure’t per agrair-te les paraules que m’adreçares, per escrit i en forma de carta, el darrer cop que ens vam veure. Fins ara, però, no he trobat ni el moment ni la manera. Però bé, per fi s’han aliniat els astres. 

Les teves paraules ja em van fer molt feliç en el seu moment, igual que avui quan les he rellegit, ja que són el millor premi per a algú que, com jo, intenta modestament fer una aportació a la cultura a través de la transmissió d’idees. Saber que n’has gaudit és la millor compensació, el millor premi. 

Vivim uns temps de banalització de la majoria de coses que no siguin l’obtenció del plaer immediat. Crec sincerament que el rigor intel·lectual es va perdent, que el gust pel coneixement també, i que la majoria de persones que acudeixen a una aula ho fan per pura inèrcia, motivats per raons que solen tenir a veure amb els fins i no pas amb el valor del propi mitjà escollit. Vull dir que un percentatge molt baix de gent, avui, sap trobar plaer i sentit en allò que estudia. No ha estat aquest el teu cas, i meravellosament resulta que el sentit que tu hi saps veure és el sentit que acaba adquirint el que faig jo. 

També crec que vivim temps en què tot allò que surt de la mediocritat general està sota sospita. Injustament, absurdament. Letalment, fins i tot m’atreveixo a dir. Una societat que aposta per l’estupidesa només pot condemnar-se al desastre. Per això t’animo i et prego que no facis cas del que et rodeja i t’atreveixis a brillar, sense complexos. Al final hem de ser qui som i això és l’únic que ens farà viure en pau amb nosaltres mateixos. I perquè no, és i serà un bon carril d’entrada a la felicitat sòlida i fonamentada. Bé, estic convençut que això que dic ja ho saps i has tingut ocasió de començar-ho a experimentar. És el que et mereixes. I bé, sabem que la vida està sembrada de dificultats i petits patiments, però al final d’un dia xafogós la nit pot portar una brisa fresca. Si saps on vas, tot té sentit. I qui no ha estat mai infeliç no sabrà reconèixer la felicitat. Sortosament, pel que m’explicaves a la carta, aquesta qüestió sembla ja la tens ben orientada. 

Recordaré sempre la teva mirada atenta, la teva ment en ebullició. La sensació que no se t’escapava res, que ho entenies tot, i que a més s’obria en el teu cervell una cascada de relacions i connexions amb aspectes propis de la teva pòpia experiència vital. Era fantàstic! Em sentia com aquell surfista que havia pogut pujar a la cresta d’una onada gegant!

De tant en tant, quan em permeto petits atacs de vanitat, dic que m’agraden els móns que ja no existeixen. Per això em va agradar comprovar que encara hi ha algú que tot i ser jove encara posa tinta sobre paper i ho tanca en un sobre d’aquells d’abans. Paraules fetes cosa, perquè perdurin com a objecte, com a record tangible. 

Benvolguda, et prenc la paraula mentre subratllo que res del que ens hem explicat té a veure amb cap punt i final. Com tu dius, hi ha bars i cafès, ones i pantalles. El que no hi ha tant és temps, però quan es vol es troba. 

Espero que estiguis passant un estiu magnífic. Sort en tot i fins aviat.

T’envio una forta abraçada

Si ets català (i III)

Després de l’estada a Caldes vam passar uns dies al Vilar Rural de Sant Hilari Sacalm. El vilar rural és un hotel en forma de poblet artificial amb plaça central, carrers i casetes, que fan la funció d’habitacions. És un lloc pensat per a fer vacances amb nens. Els nens hi poden córrer, jugar, banyar-se a la piscina, veure animals i fer activitats de lleure divers. Els pares poden, teòricament, relaxar-se i descansar.

Al vilar de Sant Hilari l’entorn visual és magnífic. En primer terme hom hi veu, imponent, el Matagalls, secundat per la resta de pics i relleus de les Guilleries. Els abets imposen una coloració general verd fosca, quasi negre si el dia és tapat. L’ambient és fresc i les nits són plàcides i silencioses.

Aquest vilar té un espai de gespa extensíssim, com mig camp de futbol. La primera tarda hi havia activitats de circ. Una parella de noies, fines i flexibles com la goma, feien tot de moviments i equilibris en un entramat de cordes. Nens i adults s’hi embadalien. El meu fill gran hi era, amb la seva mare. Jo, des de la terrassa del saló-bar els mirava mentre custodiava els meus dos fills petits. De sobte es posà a tronar, i al cap d’un segon a poure a bots i a barrals. Es produí una desbandada general. De dins estant vèiem com la gent corria, entre riures i crits, buscant aixopluc. Davant d’aquella cortina d’aigua pesant i espessíssima una dona va exclamar:

-Ostres, tu, quin ploure!

Em va agradar l’expressió. No l’havia sentida mai. Havia sentit, en tot cas “quina pluja”, o “com plou”. Si ets català i estimes l’idioma aquestes coses no et passen per alt, sinó que et sorprenen i et plauen. L’utilització de l’infinitiu com a substantiu, un recurs bonic i genuí.

La pluja va durar encara no un quart d’hora. En acabat, sortí el sol i es reprengué l’activitat normal, sobre un terreny moll, amb olor de vegetació fresca i terra xopa.  

Si ets català (II)

Aquest estiu he passat uns dies a Caldes de Montbui. Una tarda, quan la calor forta ja havia començat a afluixar, vaig sortir a passejar amb la meva dona i els meus fills. Els dos petits van en cotxet, i en un moment donat els portava jo mentre els altres dos membres de la família havien entrat a una botiga comprar no se què. Jo vaig aprofitar per entrar a La Vallesana, un establiment dels de tota la vida a Caldes, creadors d’una gamma pròpia de productes d’alcohol destil·lat com ara el mític Flors del Remei, un licor estomacal que ha fet les delícies de generacions de calderins durant les sobretaules dels dies assenyalats. Tenen la fàbrica a les afores del poble, i la botiga, petita, al robell de l’ou. A banda dels seus productes hi venen vi a granel i tota classe de begudes alcohòliques. Encara tenen botes a la vista del públic, unes botes grans, de fusta enfosquida, daurada pels anys. Hi fa l’olor característic de les bodegues, d’una agror seca i fina.

Vaig entrar a la Vallesana buscant una cervesa diferent per al sopar d’aquella nit. La mestressa em va advertir que de cervesa no en tenien gaire cosa. Em va mostrar la Cap d’Ona, d’ampolla de litre. És una cervesa que es fa a la Catalunya Nord. Va començar com a artesana, i ara és industrial amb gust d’artesana. No és una cervesa que m’entusiasmi, més aviat el contrari. Les cerveses artesanes o de sabor artesà no em fan massa el pes. Per uns moments vaig pensar en deixar córrer la idea i sopar amb una cervesa convencional que hi hagués a casa. Moritz, per exemple.

Quan portes dos nens petits en un cotxet doble és inevitable que la gent els digui coses i s’encetin converses d’extensió variable. En aquella hora a La Vallesana hi havia una senyora i la mestressa. Aviat es van posar a dir coses als nens, i d’aquí hom passà a una xerradeta amena sobre la criança dels fills, les dificultats i les feinades de quan són petits. El cas és que després de fer-la petar agradablement amb aquelles dues senyores em va saber greu marxar sense comprar res. Vaig, aleshores, agafar una cervesa belga tipus pilsen que valia dos euros trenta, o una cosa així. Vaig treure un bitllet de deu i la mestressa, en veure’l, em preguntà:

-No ho tens engrunat?

Si ets català i estimes l’idioma aquesta mena de troballes no tenen preu. Infinitat de vegades havia sentit a dir “no ho tens més petit”, però mai “engrunat” per referir-se als diners. I trobo que conceptualment és una expressió rica i d’una capacitat descriptiva perfecta. Com el pa, els diners també s’engrunen.

Hi ha un català genuí, que tinc la sensació que recula. A Barcelona ningú diu “engrunat”. Tampoc diu, em temo, “recula”. A Barcelona, em temo, genuí o no genuí és el català el que recula.

Al final la cervesa va resultar bastant bona.