Agraïment

Benvolguda:

Has de saber que porto mesos i mesos volent escriure’t per agrair-te les paraules que m’adreçares, per escrit i en forma de carta, el darrer cop que ens vam veure. Fins ara, però, no he trobat ni el moment ni la manera. Però bé, per fi s’han aliniat els astres. 

Les teves paraules ja em van fer molt feliç en el seu moment, igual que avui quan les he rellegit, ja que són el millor premi per a algú que, com jo, intenta modestament fer una aportació a la cultura a través de la transmissió d’idees. Saber que n’has gaudit és la millor compensació, el millor premi. 

Vivim uns temps de banalització de la majoria de coses que no siguin l’obtenció del plaer immediat. Crec sincerament que el rigor intel·lectual es va perdent, que el gust pel coneixement també, i que la majoria de persones que acudeixen a una aula ho fan per pura inèrcia, motivats per raons que solen tenir a veure amb els fins i no pas amb el valor del propi mitjà escollit. Vull dir que un percentatge molt baix de gent, avui, sap trobar plaer i sentit en allò que estudia. No ha estat aquest el teu cas, i meravellosament resulta que el sentit que tu hi saps veure és el sentit que acaba adquirint el que faig jo. 

També crec que vivim temps en què tot allò que surt de la mediocritat general està sota sospita. Injustament, absurdament. Letalment, fins i tot m’atreveixo a dir. Una societat que aposta per l’estupidesa només pot condemnar-se al desastre. Per això t’animo i et prego que no facis cas del que et rodeja i t’atreveixis a brillar, sense complexos. Al final hem de ser qui som i això és l’únic que ens farà viure en pau amb nosaltres mateixos. I perquè no, és i serà un bon carril d’entrada a la felicitat sòlida i fonamentada. Bé, estic convençut que això que dic ja ho saps i has tingut ocasió de començar-ho a experimentar. És el que et mereixes. I bé, sabem que la vida està sembrada de dificultats i petits patiments, però al final d’un dia xafogós la nit pot portar una brisa fresca. Si saps on vas, tot té sentit. I qui no ha estat mai infeliç no sabrà reconèixer la felicitat. Sortosament, pel que m’explicaves a la carta, aquesta qüestió sembla ja la tens ben orientada. 

Recordaré sempre la teva mirada atenta, la teva ment en ebullició. La sensació que no se t’escapava res, que ho entenies tot, i que a més s’obria en el teu cervell una cascada de relacions i connexions amb aspectes propis de la teva pòpia experiència vital. Era fantàstic! Em sentia com aquell surfista que havia pogut pujar a la cresta d’una onada gegant!

De tant en tant, quan em permeto petits atacs de vanitat, dic que m’agraden els móns que ja no existeixen. Per això em va agradar comprovar que encara hi ha algú que tot i ser jove encara posa tinta sobre paper i ho tanca en un sobre d’aquells d’abans. Paraules fetes cosa, perquè perdurin com a objecte, com a record tangible. 

Benvolguda, et prenc la paraula mentre subratllo que res del que ens hem explicat té a veure amb cap punt i final. Com tu dius, hi ha bars i cafès, ones i pantalles. El que no hi ha tant és temps, però quan es vol es troba. 

Espero que estiguis passant un estiu magnífic. Sort en tot i fins aviat.

T’envio una forta abraçada

Anuncis

Si ets català (i III)

Després de l’estada a Caldes vam passar uns dies al Vilar Rural de Sant Hilari Sacalm. El vilar rural és un hotel en forma de poblet artificial amb plaça central, carrers i casetes, que fan la funció d’habitacions. És un lloc pensat per a fer vacances amb nens. Els nens hi poden córrer, jugar, banyar-se a la piscina, veure animals i fer activitats de lleure divers. Els pares poden, teòricament, relaxar-se i descansar.

Al vilar de Sant Hilari l’entorn visual és magnífic. En primer terme hom hi veu, imponent, el Matagalls, secundat per la resta de pics i relleus de les Guilleries. Els abets imposen una coloració general verd fosca, quasi negre si el dia és tapat. L’ambient és fresc i les nits són plàcides i silencioses.

Aquest vilar té un espai de gespa extensíssim, com mig camp de futbol. La primera tarda hi havia activitats de circ. Una parella de noies, fines i flexibles com la goma, feien tot de moviments i equilibris en un entramat de cordes. Nens i adults s’hi embadalien. El meu fill gran hi era, amb la seva mare. Jo, des de la terrassa del saló-bar els mirava mentre custodiava els meus dos fills petits. De sobte es posà a tronar, i al cap d’un segon a poure a bots i a barrals. Es produí una desbandada general. De dins estant vèiem com la gent corria, entre riures i crits, buscant aixopluc. Davant d’aquella cortina d’aigua pesant i espessíssima una dona va exclamar:

-Ostres, tu, quin ploure!

Em va agradar l’expressió. No l’havia sentida mai. Havia sentit, en tot cas “quina pluja”, o “com plou”. Si ets català i estimes l’idioma aquestes coses no et passen per alt, sinó que et sorprenen i et plauen. L’utilització de l’infinitiu com a substantiu, un recurs bonic i genuí.

La pluja va durar encara no un quart d’hora. En acabat, sortí el sol i es reprengué l’activitat normal, sobre un terreny moll, amb olor de vegetació fresca i terra xopa.  

Si ets català (II)

Aquest estiu he passat uns dies a Caldes de Montbui. Una tarda, quan la calor forta ja havia començat a afluixar, vaig sortir a passejar amb la meva dona i els meus fills. Els dos petits van en cotxet, i en un moment donat els portava jo mentre els altres dos membres de la família havien entrat a una botiga comprar no se què. Jo vaig aprofitar per entrar a La Vallesana, un establiment dels de tota la vida a Caldes, creadors d’una gamma pròpia de productes d’alcohol destil·lat com ara el mític Flors del Remei, un licor estomacal que ha fet les delícies de generacions de calderins durant les sobretaules dels dies assenyalats. Tenen la fàbrica a les afores del poble, i la botiga, petita, al robell de l’ou. A banda dels seus productes hi venen vi a granel i tota classe de begudes alcohòliques. Encara tenen botes a la vista del públic, unes botes grans, de fusta enfosquida, daurada pels anys. Hi fa l’olor característic de les bodegues, d’una agror seca i fina.

Vaig entrar a la Vallesana buscant una cervesa diferent per al sopar d’aquella nit. La mestressa em va advertir que de cervesa no en tenien gaire cosa. Em va mostrar la Cap d’Ona, d’ampolla de litre. És una cervesa que es fa a la Catalunya Nord. Va començar com a artesana, i ara és industrial amb gust d’artesana. No és una cervesa que m’entusiasmi, més aviat el contrari. Les cerveses artesanes o de sabor artesà no em fan massa el pes. Per uns moments vaig pensar en deixar córrer la idea i sopar amb una cervesa convencional que hi hagués a casa. Moritz, per exemple.

Quan portes dos nens petits en un cotxet doble és inevitable que la gent els digui coses i s’encetin converses d’extensió variable. En aquella hora a La Vallesana hi havia una senyora i la mestressa. Aviat es van posar a dir coses als nens, i d’aquí hom passà a una xerradeta amena sobre la criança dels fills, les dificultats i les feinades de quan són petits. El cas és que després de fer-la petar agradablement amb aquelles dues senyores em va saber greu marxar sense comprar res. Vaig, aleshores, agafar una cervesa belga tipus pilsen que valia dos euros trenta, o una cosa així. Vaig treure un bitllet de deu i la mestressa, en veure’l, em preguntà:

-No ho tens engrunat?

Si ets català i estimes l’idioma aquesta mena de troballes no tenen preu. Infinitat de vegades havia sentit a dir “no ho tens més petit”, però mai “engrunat” per referir-se als diners. I trobo que conceptualment és una expressió rica i d’una capacitat descriptiva perfecta. Com el pa, els diners també s’engrunen.

Hi ha un català genuí, que tinc la sensació que recula. A Barcelona ningú diu “engrunat”. Tampoc diu, em temo, “recula”. A Barcelona, em temo, genuí o no genuí és el català el que recula.

Al final la cervesa va resultar bastant bona.  

Si ets català (I)

Si ets català i et dediques a escriure sempre queda molt bé dir “sóc un gran enamorat del castellà”. Queda de persona oberta, viatjada, cosmopolita, avançada, culta. Fins i tot pot arribar a semblar que de manera subtil t’exculpes d’alguna cosa, exculpació generalment entesa i ben acceptada.

En canvi, si ets català, et dediques a escriure, ho fas habitualment en català i se t’acut un dia de dir “sóc un gran enamorat del català” l’efecte no serà el mateix. Probablement sonaràs localista, flolklòric, provincià; semblarà que no has sortit mai de casa, i alguns et tractaran de taujà -taujà en castellà és “paleto”-. Alguns mestres de la sagacitat hi sabran veure més enllà i a orelles seves sonaràs etnicista, i d’aquí al qualificatiu de moda -supremacista- hi haurà una distància curtíssima. Es guardaran allò de “nazi” perquè ja els semblarà fer-ne un gra massa, però pensaran segurament que alguna cosa hi ha.

A mi tot això m’és ben igual, i perdoneu. Sóc un enamorat del català, i cada dia que passa en sóc més. I m’agrada poder fer servir expressions com la de més amunt (fer-ne un gra massa). I dir gens ni mica a tort i a dret perquè els testos s’assemblen a les olles.

A mi, sisplau, poques lliçons de viatge i obertura mental per part d’alguns. Conec totes les grans capitals d’Europa i parlo quatre idiomes, tres dels quals acceptablement bé. Per això recordo amb pena la trista exhibició de taujanisme -“catetura”- de Vargas Llosa en aquella manifestació a Barcelona la passada tardor. “Junquera, Puchmón i Forradel”, va dir. Nivell Premi Novel, es veu. Riure per no plorar. De vegades t’assenyala la boina un que en porta una de més grossa.

I encara en tinc una altra, de pàtria

Tinc una altra pàtria, amb les seves fronteres ben definides. Fronteres que tenen a veure amb la gratitut per tot el que tinc, i amb el respecte per tot el que tenen els altres. Perquè les coses es tenen perquè s’han guanyat. Només el que costa té valor, i la cultura del gratis, aquesta epidèmia letal que ens està arruinant moralment, no té cabuda en aquesta pàtria que vinc a dibuixar. Vull dir que només l’esforç dóna gruix al balanç, i que allò que et mereixis és teu.
En aquesta pàtria hi ha la submissió reverencial a la veritat, vingui d’on vingui i la tingui qui la tingui. Per això en aquesta pàtria el coneixement és l’objectiu constant, i el coneixement sempre passarà per davant de l’ideologia. I si el meu adversari té raó, la té.
És la pàtria on la paraula donada té valor absolut. Sense relativismes, sense subterfugis ni excuses disfressades de drets.
Una pàtria on tot comença i acaba amb la família, on sacrificar-se pels fills constitueix la primera línia d’acció i el gran sentit de tot plegat; on no és cap vergonya acceptar la voluntat dels pares ni acceptar que un món teixit de jerarquies té més possibilitats de quadrar agendes i d’alçar viaductes més que no pas un món en què tots els peons poden ser mestres d’obra.
Una pàtria on escoltar i comprendre és abans que obrir la boca i disparar sentències des del prejudici… El prejudici, aquesta mena de ganduleria de l’esperit.
Una pàtria on si quedem, quedem, sense watsapps d’últim minut dient que t’ha sortit un imprevist (no, el que t’ha sortit és un plan millor, però és clar, no m’ho pots dir). I on si em deixes el cotxe te’l cuidaré com si fos meu, i te’l tornaré amb el dipòsit ple.
Una pàtria amb llibres. Amb taules ben parades, amb estovalles de roba i coberts ben col·locats. Llibres, escudella i carn d’olla fumejant. La Poesia de Rilke i la bona taula, la summa civilització. I canons per defensar-la.
I un etern agraïment a les persones que tenen la bondat de servir-nos el plat a taula amb classe, categoria i afecte.
I bolets a la brasa a la tardor. I ciutats provincianes que badallen a la vora del riu cada posta de sol, beneïdes pel tedi etern, aquell que mai mou res sinó que sempre recapitula.
En aquesta altra meva pàtria hi són molt benvinguts els abrics llargs i les americanes. L’elegància i la bellesa. I on un home amb corbata no és per definició el meu enemic. On es permet el tracte de dames i cavallers sense que ningú s’ofengui.
On Nostre Senyor és també sempre benvingut, escoltat amb respecte, i si no ens convenç se li diu amb tota normalitat. I tan amics.
Aquesta és l’altra meva pàtria. És perfectament compatible amb aquella. I encara diria més: li cal ser-ho.

Jo també tinc pàtria

No he sigut mai gaire de pàtries. M’he passat anys creient-me el discurs progre que les pàtries són burgeses, opressores i immorals. No és cert. Les pàtries són el que t’amotllen la manera de ser i de veure el món. Pàtria ve de pater, pare, i les paternitars són bones, decisives en les vides. tots som fills del que som. Després decidim si qüestionem, enriquim, matisem el que som amb discursos exteriors: ideologies, cosmopolitismes, cultura. Hi ha nutrients que ens poden canviar la fesomia, i que fins i tot et poden fer renegar de la pàtria. Però només es renega d’allò que existeix.
A mi la vida m’està fent tornar a aquells llocs dels quals vaig voler fugir, potser absurdament. I una altra cosa: la vida m’està fent consolidar de forma molt intensa una mena de fàstic per les caretes, les mentides, les hipocresies dels qui enarboren superioritats morals.
No és cert que no tingui pàtria. En tinc, i per honor i sentit de la justícia l’haig de reconèixer i defensar.
Ara mateix, la meva pàtria, alguns me la disputen. Amb els fets, amb la força i amb el concepte. Altres, dirèctament, la neguen i me la neguen. Sigui com sigui, la meva pàtria ha estat -i és encara- i se’n sortirà. La meva pàtria és una realitat. Una llengua, una tradició, un fer. Un esperit, un tarannà, un sentit de la paraula, del respecte. Sí, la meva pàtria està feta de respecte, més del que històricament ha rebut. Et mira, t’escolta, i et vol entendre perquè de tu en vol l’acord. No et vol vèncer, et vol convèncer. No se’n riu de tu. No t’obliga a convidar-me i després se’n va, altiva, orgullosa, enrient-se’n i ridiculitzant-te perquè t’ha fet pagar a tu. No, la meva pàtria no és pàtria de conqueridors, d’arrrogants, de gent que alça la veu i escurça la memòria. Hi ha pàtries a qui només els dol l’humiliació, i per això humiliar és el que busquen per a les altres pàtries. I quan no poden humiliar es desesperen, i esperen, amb l’agror covarda de qui no sap fer res més.
En canvi, la meva pàtria no ho és, de covarda. Potser prudent, en excés. Potser dubitativa i paradoxalment, de vegades, precipitada. Però és ferma, forta, i resistent, pacient. Amb determinació ha sobreviscut als vents uniformitzadors, aquesta maledicció ibèrica. Persistint es recompondrà i se’n sortirà. Perquè el que és, és.
La meva pàtria és un compromís, un desig històric de ser lliure. La meva pàtria porta tota la seva vida volent-se governar. La meva pàtria existeix, i la prova és que me la volen disputar.
A la meva pàtria només hi sobren els que la volen morta. Els qui no sumen. Els qui, des del seu complex, només saben negar-la.
Alguns me la disputen i no saben seduir-me-la. I aquest està sent el principi del seu fracàs.
Tu, que ets com he exposat, que no no et crema en les entranyes ni la frustració ni el complex d’inferioritat, que saps pensar amb el teu propi cervell, ja saps on em trobaràs. On ens trobaràs. Hi ha una pàtria. Si la vols, també és la teva.

Realitat

Al final la realitat sempre s’imposa. Indiscutiblement. Inapelablement.
Tu me la voldràs discutir, però saps que t’erres, que no tens raó, i que diposites la teva darrera esperança en aquell que potser es cregui la teva mentida.
Però la realitat no enganya, malgrat tu.

Me n’alegro, i molt. I permete’m un punt de vanitat: el curs que han agafat les coses és el curs que jo estava convençut que prendrien.

Tot això a banda, estan sent, aquestes, les festes de Nadal més felices de la meva vida.

Us vull desitjar a tots un bon any nou. Que el 2018 vingui acompanyat tots els èxits que mereixeu.