I encara en tinc una altra, de pàtria

Tinc una altra pàtria, amb les seves fronteres ben definides. Fronteres que tenen a veure amb la gratitut per tot el que tinc, i amb el respecte per tot el que tenen els altres. Perquè les coses es tenen perquè s’han guanyat. Només el que costa té valor, i la cultura del gratis, aquesta epidèmia letal que ens està arruinant moralment, no té cabuda en aquesta pàtria que vinc a dibuixar. Vull dir que només l’esforç dóna gruix al balanç, i que allò que et mereixis és teu.
En aquesta pàtria hi ha la submissió reverencial a la veritat, vingui d’on vingui i la tingui qui la tingui. Per això en aquesta pàtria el coneixement és l’objectiu constant, i el coneixement sempre passarà per davant de l’ideologia. I si el meu adversari té raó, la té.
És la pàtria on la paraula donada té valor absolut. Sense relativismes, sense subterfugis ni excuses disfressades de drets.
Una pàtria on tot comença i acaba amb la família, on sacrificar-se pels fills constitueix la primera línia d’acció i el gran sentit de tot plegat; on no és cap vergonya acceptar la voluntat dels pares ni acceptar que un món teixit de jerarquies té més possibilitats de quadrar agendes i d’alçar viaductes més que no pas un món en què tots els peons poden ser mestres d’obra.
Una pàtria on escoltar i comprendre és abans que obrir la boca i disparar sentències des del prejudici… El prejudici, aquesta mena de ganduleria de l’esperit.
Una pàtria on si quedem, quedem, sense watsapps d’últim minut dient que t’ha sortit un imprevist (no, el que t’ha sortit és un plan millor, però és clar, no m’ho pots dir). I on si em deixes el cotxe te’l cuidaré com si fos meu, i te’l tornaré amb el dipòsit ple.
Una pàtria amb llibres. Amb taules ben parades, amb estovalles de roba i coberts ben col·locats. Llibres, escudella i carn d’olla fumejant. La Poesia de Rilke i la bona taula, la summa civilització. I canons per defensar-la.
I un etern agraïment a les persones que tenen la bondat de servir-nos el plat a taula amb classe, categoria i afecte.
I bolets a la brasa a la tardor. I ciutats provincianes que badallen a la vora del riu cada posta de sol, beneïdes pel tedi etern, aquell que mai mou res sinó que sempre recapitula.
En aquesta altra meva pàtria hi són molt benvinguts els abrics llargs i les americanes. L’elegància i la bellesa. I on un home amb corbata no és per definició el meu enemic. On es permet el tracte de dames i cavallers sense que ningú s’ofengui.
On Nostre Senyor és també sempre benvingut, escoltat amb respecte, i si no ens convenç se li diu amb tota normalitat. I tan amics.
Aquesta és l’altra meva pàtria. És perfectament compatible amb aquella. I encara diria més: li cal ser-ho.

Anuncis

Jo també tinc pàtria

No he sigut mai gaire de pàtries. M’he passat anys creient-me el discurs progre que les pàtries són burgeses, opressores i immorals. No és cert. Les pàtries són el que t’amotllen la manera de ser i de veure el món. Pàtria ve de pater, pare, i les paternitars són bones, decisives en les vides. tots som fills del que som. Després decidim si qüestionem, enriquim, matisem el que som amb discursos exteriors: ideologies, cosmopolitismes, cultura. Hi ha nutrients que ens poden canviar la fesomia, i que fins i tot et poden fer renegar de la pàtria. Però només es renega d’allò que existeix.
A mi la vida m’està fent tornar a aquells llocs dels quals vaig voler fugir, potser absurdament. I una altra cosa: la vida m’està fent consolidar de forma molt intensa una mena de fàstic per les caretes, les mentides, les hipocresies dels qui enarboren superioritats morals.
No és cert que no tingui pàtria. En tinc, i per honor i sentit de la justícia l’haig de reconèixer i defensar.
Ara mateix, la meva pàtria, alguns me la disputen. Amb els fets, amb la força i amb el concepte. Altres, dirèctament, la neguen i me la neguen. Sigui com sigui, la meva pàtria ha estat -i és encara- i se’n sortirà. La meva pàtria és una realitat. Una llengua, una tradició, un fer. Un esperit, un tarannà, un sentit de la paraula, del respecte. Sí, la meva pàtria està feta de respecte, més del que històricament ha rebut. Et mira, t’escolta, i et vol entendre perquè de tu en vol l’acord. No et vol vèncer, et vol convèncer. No se’n riu de tu. No t’obliga a convidar-me i després se’n va, altiva, orgullosa, enrient-se’n i ridiculitzant-te perquè t’ha fet pagar a tu. No, la meva pàtria no és pàtria de conqueridors, d’arrrogants, de gent que alça la veu i escurça la memòria. Hi ha pàtries a qui només els dol l’humiliació, i per això humiliar és el que busquen per a les altres pàtries. I quan no poden humiliar es desesperen, i esperen, amb l’agror covarda de qui no sap fer res més.
En canvi, la meva pàtria no ho és, de covarda. Potser prudent, en excés. Potser dubitativa i paradoxalment, de vegades, precipitada. Però és ferma, forta, i resistent, pacient. Amb determinació ha sobreviscut als vents uniformitzadors, aquesta maledicció ibèrica. Persistint es recompondrà i se’n sortirà. Perquè el que és, és.
La meva pàtria és un compromís, un desig històric de ser lliure. La meva pàtria porta tota la seva vida volent-se governar. La meva pàtria existeix, i la prova és que me la volen disputar.
A la meva pàtria només hi sobren els que la volen morta. Els qui no sumen. Els qui, des del seu complex, només saben negar-la.
Alguns me la disputen i no saben seduir-me-la. I aquest està sent el principi del seu fracàs.
Tu, que ets com he exposat, que no no et crema en les entranyes ni la frustració ni el complex d’inferioritat, que saps pensar amb el teu propi cervell, ja saps on em trobaràs. On ens trobaràs. Hi ha una pàtria. Si la vols, també és la teva.

Realitat

Al final la realitat sempre s’imposa. Indiscutiblement. Inapelablement.
Tu me la voldràs discutir, però saps que t’erres, que no tens raó, i que diposites la teva darrera esperança en aquell que potser es cregui la teva mentida.
Però la realitat no enganya, malgrat tu.

Me n’alegro, i molt. I permete’m un punt de vanitat: el curs que han agafat les coses és el curs que jo estava convençut que prendrien.

Tot això a banda, estan sent, aquestes, les festes de Nadal més felices de la meva vida.

Us vull desitjar a tots un bon any nou. Que el 2018 vingui acompanyat tots els èxits que mereixeu.

Refugi

Potser era un miratge. O potser no, potser era real i l’has perdut. O potser, senzillament, te la disputen i no saps com defensar-la, després de tant de temps de viure acomodat en la creença que l’adversari no era rival. ¿La podràs recuperar, tu i els que es troben com tu? No ho saps, i això et desconcerta. Entretant, doncs, refugi.
Al refugi l’ànim reviscola. Refugi. Refugi en els de casa, tan innocents, tan bons. Refugi en el recolliment tardoral, en el sopar sota la llum tènue. A casa hi ha una pàtria, i és de debò.
Els avis ho van haver de fer igual, davant d’un paisatge encara més cru. Descarnadament derrotats. Amb una pàtria subjugada, segrestada, captiva, desarmada i sobretot humiliada. Esborrada i destruida.Tan sols en la restauració de l’ordre trobaren un motiu per donar per bona la claudicació. Ordre trist, castrador, desesperançat, però ordre, tanmateix. Valors, esperit i fe, també foren per a ells una pàtria que ningú no podria prendre’ls. Potser no és mala idea provar de fer el mateix.
La nostra situació no és tan dura. I segurament, ja que les arrels no són mortes, la realitat rebrotarà. Hi contribuïrem, de mica en mica, pas a pas, cuidant el refugi, perquè l’alegria és obligació i la felicitat un deure.
Ara mateix canta.
I jo t’escric en aquesta llengua.
Refugi.

L’empat (i 2)

Tornem a la sobretaula del dinar d’estiu a casa dels nostres anfitrions. Allà hi ha l’opositor (un i sovint més d’un), l’opositor ideològic. Res de perillós, cap risc per a la teva hisenda, per a la integritat del teu projecte moral i material. Simples opositors en el camp de la teoria, gent que troba gust i plaer en l’estripada demagògica, i que pot arribar a confondre l’esgrima amb una batussa amb navalles d’Albacete.
Davant d’aquesta mena d’opositors, si són intel·ligents, hom pot entrar-hi en noble confrontació, per honest sentit de la responsabilitat moral i intel·lectual, pel pur plaer que dóna ser fidel a les conviccions. Això sí: sempre aspirant a guanyar per la mínima, i donant per molt bo l’empat. Se’ls pot guanyar, sí, però costa. Costa, perquè tenen el recurs del tòpic molt ben treballat. A base de tòpics et posaran un doble autobús davant la porteria. A base de dades no contrastades -però que tu no pots desmentir- et montaran un mig camp molt pressionant, quasi asfixiant, que et farà molt difícil el teu joc d’argumentació. I sempre amb el ganivet a la boca estaran amatents a llançar-te un contraatac rabiós i una mica traidor. Alerta, doncs.
Al final, però, sempre deixen un forat en les seves línies per on podras filtrar la passada mortal al teu ariet, marcar i guanyar. Per la mínima, això sí, no aspiris a més. Oblida’t de la golejada. Ja és molt guanyar: concentra’t en aquest gol de més que tens per definició a la teva mà, perquè tu saps que jugues al bàndol dels bons, i que l’únic que cal és no deixar-te confondre, no deixar que t’enmerdin el partit amb les seves estrategemes habituals. Això, com dic, si són una mica intel·ligents.
Si no ho son, més val deixar-los garlar, carregar-se de paciència i admirar el vol de l’oreneta a mitja tarda.

L’empat (1)

Tenim adversaris, tenim oponents, i fins i tot tenim enemics. I és bo que sigui així: si hi ha algú disposat a anar-nos en contra és perquè estem fent alguna cosa bona, real i de valor. Fer és el que compta. El món només es canvia fent coses, no pagant quotes a ONGs ni tirant de discurset d’esquerres en sobretaules estivals sota el porxo d’un amfitrió amable i adinerat.
Sovint ens podem veure temptats d’entrar en conflicte amb els adversaris. No convé: la nostra obligació és continuar fent, continuar amb el nostre pla d’acció. Ja arribarà l’hivern i l’escalfor de la llar i la visió d’un rebost ple serà la nostra victòria.

De vegades, però, no hi ha més remei: cal respondre a l’escomesa del rival. És llavors quan hi pot haver un error fàcil de cometre: esperar batre l’adversari de forma ràpida i contundent. Error! L’adversari, que sol tenir una fixació per la nostra persona i les coses que fem, ens ha estudiat. No té altra feina que marcar amb un retolador els punts febles del nostre entramat. Ens ha estudiat, ens té ganes i poques vegades el nostre opositor és un enze sense capacitat de fer mal. Probablement el mogui l’estupidesa que subjau a l’enveja, però en qualsevol cas no el podem mai subestimar. Per això hem d’aspirar, com a molt, a l’empat. L’empat que manté dretes les nostres torres, les rodes de la nostra locomotora. Empat, taules, elegant sortida del ring i a seguir treballant.
I sempre alerta: el teu adversari tornarà.

Ja arribarà

Fa molts anys que escric una cosa semblant quan arriba aquesta època de l’any, perquè sempre em fa l’efecte que el gener porta gravada la discreta -però explícita- promesa d’una primavera en l’horitzó: una ullada de sol, una llum que s’estira, un cel esvalotat, inconformista, adol·lescent. És una constatació que em fascina, indefectiblement, cada cop que apareix. I apareix cada vegada, cada dotzena volta que fa el planeta.

Hi ha un desig de primavera, segurament pel que té de novetat, de rejoveniment. Encara hi ha coses que estan per veure, i la primavera ens hi porta de la mà, i ens hi deixem acostar amb uns ulls brillants d’il·lusió. La primavera ens fa nens, com si tot estigués per fer i fóssim, sobretot, completament innocents de tot pecat. Contador a zero. Ànimes blanques.

Aquest gener, fred i plujós, ha posat a prova la nostra capacitat de diàleg amb nosaltres mateixos. Hi ha una habitació interior, central, en la que és bo passar llargues estones. S’hi fan els grans descobriments. S’hi troben les certeses mes tranquil·llitzadores. Espero que l’hagueu aprofitat. Jo ho he fet, i he tingut la sensació que aquest ha estat un gener meravellós, irrepetible. I ara, a esperar.

Pero no vull fer córrer el temps. Ja arribarà. Els meus fills tenen la mirada dels infants, una mirada que d’avui a demà se’n va irremisiblement, per no tornar. Avui és avui, i és el millor moment de la vida, perquè no n’hi ha d’altre. Malgrat tot, és bell que el gener prometi el que promet, pintat amb colors vius i cels inestables com els esperits inquiets.