Guardiolista

En els inicis de TV3 emetien una sèrie que es deia Magnum. Tenia com a protagonista Thomas Magnum, un detectiu privat que vivia a Hawaii, a la mansió d’un escriptor ric, a qui vigilava la propietat, junt amb el majordom anglès Higgins, mentre s’ocupava de resoldre casos. Magnum era un veterà de la guerra del Vietnam. Alt, ben plantat, esportista. Anava en shorts, camisa de flors i conduïa el Ferrari vermell de la mansió. Magnum era una sèrie diferent de les que estàvem acostumats. En aquella primera TV3 tot tenia un aire diferent. Els qui ens la vam prendre amb il·lusió la vam gaudir molt. Si més no, ens permetia configurar un espai mental de comunicació i d’entreteniment propi, i sobretot ens alliberava de la uniformitat audiovisual a la qual estàvem acostumats i sobretot resignats. Jo tenia 18 anys.

En un capítol, Thomas Magnum reflexiona sobre el pas del temps i diu que “un va deixant de ser jove quan els seus ídols esportius ja són més joves que tu i ja se’ls comença a considerar veterans.”

Uns anys més tard, quan jo ja en tenia 23, va pujar al primer equip del Barça un noi de divuit anys que es deia Josep Guardiola. Va pujar directament del juvenil, sense passar pel Barça B. De seguida es convertí en una peça clau del famós Dream Team que dirigia Johan Cruyff.

En Pep Guardiola de seguida va acaparar l’atenció de tothom. També era diferent del que estàvem acostumats: jove, català, parlava bé, llegia llibres i a estones perdudes passava models a les passarel·les. Tenia fusta de líder. Al camp es mostrava sempre intel·ligent i apassionat. Aviat es van generar al voltant de la seva figura dues postures oposades: els admiradors incondicionals i els detractors constants. L’ànima culer és força així: o bé ho glorifiquem tot o ho trinxem tot, sobretot si és de casa. També és bastant així l’ànima catalana. Hi ha una mena d’autoodi envers les nostres coses. Quan ens surt algú que sobresurt, no triguem a segar-li la gespa sota els peus. Però bé, això sembla que és força vell i no només exclusiu de l’essència catalana. Els jueus ja van matar, al seu dia, el qui els havia d’alliberar de tots els mals.

Guardiola triomfà com a jugador. Sempre es mantingué en l’elit. Fou valorat per tots els entrenadors que va tenir. Va participar en competició internacional i acabà la carrera a l’estranger. Però és com a entrenador que Josep Guardiola ha assolit l’excel·lència de la manera més clara i inqüestionable. Amb el Barça assolí un palmarès que potser mai ningú superarà. Va enlluernar el món amb un estil de joc literalment meravellós. Simfònic. Violins que en realitat eren metralladores. Aquell Barça capturava l’enemic en bloc, els feia presoners a tots sense fer sang, els condemnava a perseguir ombres. És cert que va comptar amb futbolistes que també han entrat a l’eternitat -Messi, Iniesta, Xavi, Puyol, Piqué- però segurament amb els mateixos noms altres no ho haurien sabut fer igual. A Alemanya va triomfar, i a Anglaterra també, per bé que la perfecció que assolí amb el Barça no l’ha repetit enlloc. Llàstima que hagués hagut de marxar, del Barça, però ja sabem que el Barça és un monstre que sempre acaba devorant els seus fills.

Del guardiolisme n’hem après moltes coses. Quan entrenava el Barça no em vaig perdre mai ni una sola roda de premsa post-partit. Guardiola sabia explicar el futbol, el futbol que ens agradava als amants d’aquest esport. Però sobretot ens va ensenyar a ser valents, assumir les conseqüències del que fem i a prohibir terminantment l’ús d’excuses. Ni l’àrbitre, ni l’horari, ni el calendari, ni la pluja, ni l’estat de la gespa. Res. Tot el que obtens és conseqüència del que tu fas.

En Pep ens ha ensenyat una altra cosa: a respectar profundament els rivals i a subratllar que per molt que els puguem considerar “inferiors” qualsevol rival et pot guanyar si tu no fas bé la teva feina. “Els rivals són molt bons” no es cansava de repetir. I els antiguardiolistes se’n reien i el titllaven de fals humil.

Sempre seré guardiolista. Ha sigut bonic seguir-ne la carrera, aprendre’n coses i anar fent anys.

Des de setembre estic participant en un campionat de tennis i molt sovint tinc presents els ensenyaments d’en Pep. La competició que jugo dura nou mesos i és del tipus rànquing. Cada mes jugues amb dos jugadors més ben classificats i amb dos de pitjor classificats. Però a tots costa molt guanyar-los. Si és que els guanyes. Si no fas bé les coses qualssevol et pot guanyar, perquè tots tenen orgull competitiu i ningú entra a la pista a passejar-se. Gener és el més que m’ha anat millor: tres victòries de quatre. Veurem com continuo d’aquí al maig. Sigui com sigui, però, la veu d’en Pep la tindré sempre connectada per si en algun moment se m’oblida que tot costa, i que per la vida cal anar amb respecte, sense excuses i gaudint del que fas.

Els nostres ídols veterans ens han fet veterans a nosaltres, com deia en Magnum, i aquestes coses se suposa que ja les hem de tenir apreses. No està de menys, però, que de tant en tant ens les fem tenir presents.

Butxaques atapeïdes

Que els temps estan canviant no cal que ho digui Bob Dylan. Els temps no fan altra cosa que canviar, des de sempre, des que els humans en tenim consciència. De vegades passa, però, que els temps canvien més acceleradament, i de vegades amb més calma. En els darrers o quinze o vint anys els temps han canviat de manera vertiginosa, a causa a la revolució digital. I si tirem encara més enrere ens adonem que els temps d’ara són els propis d’un món molt i molt complex.

En la nostra infantesa el món era simple, i es notava en el que portàvem a les butxaques: objectes propis de jocs senzills, quasi tribals, que cíclicament es feien populars. Recordo les “rompes” (rectangles de cartó que s’obtenien estripant la part de dalt d’una capsa de mistos, la part on hi havia el dibuix o la imatge). Els xapots, les bales (indefectiblement anomenades “caniques”) o qualsevol altra cosa inversemblant que pel camí ens haguéssim trobat. Avui ja no hi ha capses de mistos, i els nens petits porten a la butxaca una mena de ninotets de goma anomenats “Superzings”. Es compren a la papereria i no són precisament barats.

D’adolescents, quan sortíem de casa, portàvem les claus. I poca cosa més. De diners ben pocs, potser alguna moneda. Potser ja de més joves dúiem cartera, i potser més endavant les claus del cotxe. I prou.

Han passat els anys i a part que el món s’hagi fet complex resulta que nosaltres ens hem fet grans. I entre una cosa i l’altra ara carretegem pel món tot de coses que abans no ens calien. Avui -un dia de cada dia- surto de casa amb la següent panòplia d’objectes:

La cartera.

Les claus de casa.

Les ulleres de veure-hi de prop.

El mòbil.

El carregador.

Un petit ordinador portàtil.

Si marxo de cap de setmana, cau de la llista l’ordinador, però hi entren tres ítems més:

Les claus del cotxe.

Les claus del pàrquing.

Les ulleres de sol (opcionals).

I per culpa de la pandèmia cal afegir a la llista dos ítems més:

La mascareta.

El flascó d’hidroalcohol (opcional)

Si fos fumador, encara hi hauria d’afegir el tabac i l’encenedor. Potser en la categoria “tabac” hi entra també el llibret de paper de fumar i la bossa de filtres. Hi ha qui s’ha agenciat una mena de cartera on aquests elements queden agrupats en un sol continent.

Per tant, avui una persona potser no pot sortir de casa si no porta un apèndix material que pot constar de fins a dotze, o fins i tot quinze, o fins i tot més objectes indispensables per afrontar el dia a dia. I no te’n deixis cap a casa, perquè hauràs de tornar enrere. “M’he deixat el mòbil”. “M’he deixat les claus del pàrquing”. “M’he deixat la mascareta”, etc. Repassem la llista i ens adonarem que descuidar-se qualsevol d’aquests ítems comporta inexorablement un contratemps.

Temps complexos, temps de motxilletes, bosses penjades, carteres, butxaques atapeïdes de coses, tant per a homes com per a dones. Quins temps aquells en què els homes que duien “mariconera” desprenien un cert exotisme…

Com més complex és un temps, més complicada n’és l’adaptació. Avui ens n’anem sortint a base de tenir tantes coses. I certament ens resulta enutjós haver d’estar pendents de tantes coses. Però segurament el món d’avui ens ofereix un confort i una seguretat que no gaudíem en el passat. Tot té un preu. Per altra banda potser ens hem malacostumat a tenir-ho tot molt apamat, tot sota control, mentre que en el passat sabíem gestionar més bé la incertesa del futur, i això ens feia més resistents. Potser avui a la mínima incertesa ja patim, i això ens fa més vulnerables.

Els qui hem viscut a cavall de dos mons ens podem preguntar en quin hem sigut més feliços, quins dels dos preferim. Tot i que de fet sempre val més sempre desitjar el present que et toca viure, ja que és l’únic que tenim.