Ha tornat ABBA

Estocolm és una ciutat singular, d’un blau fred, feta damunt d’illes. Té zones modernes molt americanitzades, mentre altres zones són d’aparença ben tradicional, amb edificis antics, gairebé medievals. És una ciutat neta i polida, on no tens mai la sensació que ningú et robarà res, ja que hi veus que tothom té coses més bones que les teves. És la capital de Suècia i se la considera la capital d’Escandinàvia, que és l’última Europa, la que comença quan s’acaba l’Europa real i encara vols tirar més amunt. N’hi ha quatre, d’Europes: la que toca al Mediterrani, que d’europea en té poc: pobra, seca, orientalitzada, africanitzada, desunida, corrupta i dionisíaca, que sempre ha begut vi i és hereva de les pitjors Romes. Després hi ha l’Europa del mig, la seriosa, la dels rius que van plens, de les vaques grasses i la xocolata, la que beu cervesa, la de les fàbriques i les assegurances, luterana, puntual, blanca i orgullosa, poderosa, ben poblada i contrapesada. A l’oest hi ha l’Europa britànica, és a dir, l’Europa antieuropea, egocèntrica, influent, niu del poder financer, mare de moltes màquines, de la propietat sacralitzada i de la llibertat alfabetitzada, pragmàtica, emmoquetada i trituradora de paraigües. Després ja ve Escandinàvia, la darrera Europa, la del sol pàl·lid i encorbat, camí necessari cap al purgatori polar, glacial, extensa i inhòspita, on només hi volen viure quatre gats molt ben organitzats, a qui tothom deixa viure en pau i que les Rússies sempre han mirat de reüll. A la capital d’aquesta Escandinàvia singular hi ha un museu singular: l’Abba Museum.

A l’Abba Museum sempre hi ha cua per treure l’entrada. Quan avança un torn, s’avisa amb un avís acústic que és l’interval de piano del principi de Mamma Mia. Des de sempre que només s’hi pot pagar amb targeta. Això ve de la teoria del seu membre Björn Ulvaeus, que de sempre ha defensat que el món seria un lloc millor si desaparegués el diner físic, ja que de retruc desapareixerien els mercats internacionals de drogues, d’armes, de persones, afloraria l’economia submergida i tot el que deriva de l’existència del valor no controlat. Jo solia afegir que aquesta idea ens alliberaria a més dels acordionistes del metro, però m’he fixat que molts dels qui abans tocaven per una moneda ara t’informen del seu número de Bizum.

Al museu hi ha una història detallada dels orígens individuals dels membres de la formació, que provenien d’entorns folk, així com del context cultural i artístic de l’època. S’hi explica com de mal acollit va ser l’èxit comercial d’ABBA en l’esfera intel·lectual sueca, dominada per principis socialdemòcrates molt crítics amb el funcionament del capitalisme. Segurament, el fet que després de la Segona Guerra Mundial Escandinàvia hagués quedat fora del món comunista fou una concessió o una renúncia de l’URSS. Sigui com sigui, el sistema de mercat en un país de mentalitat socialista permeté l’explosió triomfal dels ABBA simultàniament a la dels seus detractors.

Hi ha un telèfon que un cop al dia sona. Si hi passes pel costat just en aquell moment i el despenges pots parlar amb un membre del conjunt. Hi ha una rèplica dels estudis on van gravar els seus discos, i una exposició dels seus vestits i indumentàries. Deia Ulvaeus en una entrevista que a ell sempre li tocava posar-se la roba més estrambòtica. I jo crec que part del seu èxit es devia al fet que, a diferència d’altres grups de pop i rock, a ells se’ls veia nets, endreçats i brillants.

Hi ha unes cabines on, com en un Karaoke, pots cantar una peça d’ABBA. Si vols et graven i t’emportes el CD. Hi ha enormes cues en aquesta secció del museu. És quan te l’adones de la diversitat de fans del grup. La majoria són suecs, molts britànics, però hi veus igualment gent de molts altres llocs del món.

També crida l’atenció un petit auditori a l’escenari del qual tu pots pujar a cantar acompanyat pels quatre ABBA en forma d’holograma. O sigui, que la idea dels ABBA hologramitzats, com en el seu recent retorn, no és nova ni recent. Els teus acompanyants i els altres fans s’asseuen, t’escolten i t’aplaudeixen, tot i haver, molt probablement, destrossat la cançó amb la millor de les voluntats.

No cal dir-ho, l’ABBA Museum està concebut com a reclam per als fans. També per alimentar la mitomania envers el grup, però sobretot perquè els fans gaudeixin. Ja se sap que el show buniness l’ha aguantat de sempre la força tremenda de la massa fan, imprevisible i monstruosa. De fet, la imprevisibilitat fan fa que en aquest museu hi hagi exposada una guitarra dins d’una urna de seguretat de metacrilat, dotada d’alarma i d’un gruix considerable, que impossibilita que qualsevol fan la rebenti a cops de mall i se n’emporti el contingut. És la guitarra que tocà Ulvaeus l’any 1974 quan ABBA va guanyar el festival d’Eurovisió. És una guitarra construïda especialment per a l’ocasió i que té la particularitat que no es pot tocar assegut, ja que té una forma que ho impedeix, una forma d’estrella amb moltes puntes. Se la coneix com la “star guitar” (pot significar o bé “guitarra estrella” o “la guitarra de l’estrella”, al·ludint a qui la toca). Sens dubte és una guitarra que posada a subhasta es vendria per una milionada.

De fet, ben pensat, tots els museus són per a fans d’alguna cosa, des dels més seriosos fins als més banals. Per això de museus n’hi ha de tantes coses, perquè ja sabem que de gent n’hi ha per tot. A Estocolm, de fet, a banda d’admirar el blau bàltic de l’aigua, no hi ha gran cosa per fer. Si no et ve d’uns quants euros, pots passar, al museu d’Abba, un matí entretingut.

Vuitantes i norantes

Darrerament no vaig gaire en cotxe, conduint. Bé, ni conduint ni amb xofer. No hi ha gaires llocs on es pugui anar, com tothom sap. 

Quan em poso al volant, si els acompanyants em donen conversa, poso la ràdio. Com que el cervell a certa edat ja presenta algunes falles, procuro escoltar música de la que no requereixi gaire atenció, ja que concentrar-me en dues coses alhora -carretera i música- em pot comportar fatiga i risc innecessari. Per això no escolto jazz, que m’agrada moltíssim, sinó que opto per música de la que entra sola.

Durant un temps vaig provar amb Icat FM, però les músiques que emeten em resulten massa de hipster, d’intel·lectualoide amb pretensions, em sap greu dir-ho així. També vaig provar amb Rock FM, que està molt bé, però que repeteix massa vegades les mateixes peces. Al final m’he quedat a Melodia FM, que és com un oasi generacional. La seva oferta està exclusivament centrada en cançons dels anys 80 i 90 del segle passat.

Realment, escoltant la música d’aquelles dues dècades es pot arribar a la conclusió que van ser vint anys feliços. Jo diria que la música que es feia, comercial i ben feta alhora, estava marcada per la lluminositat i l’optimisme. Fins i tot les lletres que recollien algun fracàs tenien l’embolcall d’una música alegre, com per mirar endavant amb ganes i empenta, com cantava Paul Carrack a “Looking back”. Fins i tot els sentiments complicats i els desitjos inconfessables eren tractats amb ironia i elegància, com a “It’s a sin” dels Pet Shop Boys. Són exemples.

Les cançons tenien melodia. Els instruments hi eren tocats de veritat. Existia el concepte de forma, d’estructura. L’harmonia era al cor de la creació. Avui només sents bases electròniques, sofisticades però fredes, i un senyor que recita les seves desgràcies de manera monòtona i depressiva. Avui el rock ja no existeix, ni en la sonoritat ni en la filosofia, la filosofia dels qui sabien que els preus d’una vida lliure són alts, i que si es paguen amb la cara ben alta ningú no ens pot recriminar res. Una cosa que bona que tenien els rockers és que es podien morir tranquils. El rock era l’evangeli dels herois petits, ocells de foc en un desert gegantí.

Si ara pensem en la música moderna que es fa en català també hi veiem els signes dels temps. Del que fan Manels i Amics de les arts en dic la música dels pansits. Tot relats de desencisos, de fracassos, de somnis trencats per un excés de puerilitat, i sempre amb un cert regust de ferida llepada. I tenen qualitat musical, i força intel·ligència i ironia, però poc orgull, poca trempera. Coneixen l’ofici -l’efecte ESMUC dóna fruits evidents- però tot queda massa reduït al “què ens ha passat?”, i al “que magres que les passarem”. Si els darrers vint anys del segle passat foren optimistes, els temps que corren són el terra brut que has d’escombrar i fregar després d’una macro-festa, d’aquella gran festa de l’estètica ben perfilada, de la gent guapa que inspirava. Fixem-nos com avui no resulta gens estrany veure els artistes dalt de l’escenari vestits amb xandalls d’estil bolivarià, amb afaitats de cura més que dubtosa, calça curta, dessuadora i caputxa. Tot molt allunyat del glamur de Roxy Music o de la seducció gestual de Freddie Mercury. Alguns pretenen que sobrevisquem a base mestissatge banal, sudamericanitzat, amb missatge superficial i políticament correcte de matriu progressista-confortable. Posats a llençar el barret al foc, em quedo amb el surrealisme suggerent d’en Joan Miquel Oliver (ex Antònia Font) o amb el “Pa amb oli i sal” del grup Blaumut, on si més no hi trobes un punt poètic que et reconforta i que veus que no et vol aixecar la camisa.

Admeto que parlo des d’un biaix generacional molt clar, però és que a certa edat ja no veus necessitat d’escriure per quedar bé amb ningú. Aquells vuitanta i noranta són un paradís perdut, que ja no tornarà, i igual que cada terra fa sa guerra, cada generació fa el que pot. Per sort els boomers tardans tenim coses com Melodia FM, que no deixa de ser una empresa, una gent que comercialment han vist un nínxol de mercat sòlid dirigit a gent que aviat comptarà poc en aquesta societat global, però a la qual encara pots vendre una alarma per a la llar -és el que més es publicita en aquesta emissora- perquè té força coses a perdre, força coses en l’ordre material, que és l’únic que ha quedat de tot allò que projectàvem i somiàvem en aquells llunyans vuitantes i norantes.