header image
 

En esta ciudad

 

La noche cae, fresca, después de un día de calor pegajoso. El asfalto descansa, se templa, y por fin se enfría. Tras un teclado querty una mente desasosegada por fin, del mismo modo, se apacigua y escribe.

Tras la ventana, silencio roto por la motocicleta que no va a ninguna parte, por los gritos del borracho que una vez más llora su impenitente desdicha, por las chicas italianas que dejan al oído un recorte de conversación fugaz. Y aún pasan más cosas, pero quedan más allá de la inmediatez de este momento nocturno. La luna observa, indiferente, el tragín de una gran ciudad que medio duerme.

En esta ciudad, poco a poco, fui construyendo el cajón de mis pequeñas cosas. De cintas de cassette con música de trobadores hippies, de pajaritos de barro, de flores, de postales del mundo con ríos encalmados.

Un cajón que hoy, al abrirlo, he descubierto, con espanto, que se me ha llenado de facturas. Que debo. Que debo mucho. Que debo tanto. Y que no puedo tardar en pagar. Sé que lo haré, aunque no sé ni cómo ni cuando.

Tan solo sé que esta noche volveré a dormirme bajo esta luna de ciudad, y que quiero que mis sueños sean plácidos. Para ello quizás puedas, luna amiga, cantarme tu nana urbana.

 

Música para el texto: Nana urbana, Flameland

 

 

Espaguetis

 

Gràcies pel dinar, amic.

Molt bons, els espaguetis. Molt ben trobat el punt de cocció de la ceva. Més d’un pensarà “ja veus, uns espaguetis”. I què? Ben bons que me’ls has fet. Menjar senzill, casolà. Econòmic, encertat. Meló de postre. Cafè -tallat curt de cafè per a mi-, cigarret i sobretaula.

Gràcies per escoltar. Per comprendre, per no jutjar. Per no donar el consell que no et demanen, potser perquè no hi ha, a vegades, consell possible.

Jo també t’escolto, i entenc que el que et passa és, fonamentalment, desencoratjador, decebedor. Són coses que destrempen molt, però ja n’hem ballat unes quantes, d’aquestes, potser més tu que jo, així que no em preocupo més del que cal. Cada dia surt el sol, i surt per a tothom. I de sobte, quan menys t’ho esperes, apareix el raig de llum.

Permet-me el detall escatològic: també, de sobte, quan menys t’ho esperes, apareix la crisi: els intestins tenen aquestes coses, i no hi ha més remei que suspendre la conversa un instant per anar a expulsar la bèstia. Et sona, no?

Res, reprenc el fil. O recapitulo, més ben dit.

Que res, que gràcies per compartir, bàsicament. Pels espaguetis. Per haver-me trucat, pel dinar i la xerrradeta. Pels tocs d’ironía impagables. Només et volía dir això.

No sé, m’he sentit amb ganes d’escriure-ho. Fa dies que penso que dec posts. Posts, textos, com se li vulguin dir. En dec molts. I estic trigant a pagar els deutes, ho sé. Dec molts posts, i encara que dient això pugui semblar que els dec a molta gent en realitat els dec a un grup força petit de persones. Potser caben en els dits d’una mà. Ja arribarà el moment, segur.

Entretant, uns bons espaguetis per anar passant.