Guitarres i guitarristes

Agafem una cadira plegable. Seiem en un punt qualsevol de qualsevol ciutat del món, del món mínimament civilitzat. Observem la gent com passa, amunt i avall. Si ens hi fixem bé, tard o d’hora acabarà passant per davant nostre un individu amb una guitarra. A la mà o penjada a l’esquena. Elèctrica, espanyola, acústica, amb estoig o amb funda. Vella, nova, cara, barata, però guitarra. La guitarra és l’instrument. La guitarra manté viva la flama de la il·lusió musical entre la humanitat. La toquen els virtuosos i els negats, els rics i els pobres. Hi ha guitarres de luthier i guitarres de tómbola. Hi ha qui en col·lecciona i en té desenes, totes penjades a la paret. Hi ha qui només en té una i només la toquen les seves mans, perquè és sagrada. És cert, hi ha guitarres sagrades, i guitarres a disposició de tothom. Hi ha una dita andalusa que, per referir-se a una persona més aviat promíscua, diu “es como la guitarra de Jaén, que todo el mundo la toca”. Ves a saber, potser hi ha en aquella província un estil autòcton fàcil de tocar. Ho investigarem. En català tenim el concepte d’ “aixafaguitarres”. És un concepte molt gràfic, terriblement descriptiu i inquietant. Hi ha guitarres en museus del rock, signades per estrelles llegendàries. Hi ha guitarres abandonades i guitarres protegides darrere metacrilats de seguretat, amb alarma antirobatori, com la “Star Guitar” dels ABBA, una guitarra de l’any en què van guanyar Eurovisió. És una guitarra que només es pot tocar dret. La van fabricar especialment per al Björn Ulvaeus, el de la cara de follet trapella. Està exposada al ABBA Museum d’Estocolm. En fi. Se’n podrien escriure rius de tinta, sobre la guitarra.

Darrera cada guitarra hi ha un guitarrista. Un guitarrista que toca com els àngels o que fa el que pot i gràcies. Geni creador o artesà humil. Hi ha tants guitarristes com perfils psicològics. Guitarristes divins, rematadament insuportables, portadors d’egos i pedaleres laberíntiques. Guitarristes empàtics, eficients, complidors i puntuals, que han allunyat centenars de cantants dels abismes del suïcidi. Guitarristes a qui només se’ls pot fer callar posant-los una partitura al davant. Guitarristes a qui, si els compres pel que valen i els vens pel que es creuen que valen, fas el negoci del segle. Vaja, que igual que hi ha gent per a tot, hi ha guitarristes per a tot.

Els guitarristes més coneguts són els de la història del Rock. Són els “guitar heroes”. No obro llista perquè no acabaria. A més, cadascú té la seva i hi hauria polèmica. El jazz té l’insuperable Pat Metheny, el captivador John Scofield, el Mític Django Reinhart, que amb dos dits amputats tocava com mai arribaran a tocar alguns ni que en tinguessin sis. Tenim en aquesta època contemporànea l’escollit Kurt Rosenwinkel. A Barcelona tenim l’Enrique Angulo, guitarrista fabulós, intel·ligent, vingut de Sanlúcar, catalanitzat i americanitzat a parts iguals. Em va confessar que en èpoques de crisi és quan té més feina. Les crisis fan molta neteja de músics mediocres, intrusistes i aprofitats. L’Enrique és un cas, entre molts, de gran talent anònim. Totes les institucions d’ensenyament musical europees i americanes tenen com a cap de departament de guitarra un guitarrista tan sensacional com desconegut pel gran públic. Hi ha molts grans guitarristes senzillament perquè hi ha molts guitarristes. Milions. És pura probabilitat.

A Catalunya s’han fet famosos alguns guitarristes nostres. També, com a tot arreu, tenim el nostre petit star sistem guitarrístic. Hem tingut un gran i malaguanyat Jordi Bonell, un Joan Vinyals, un Vicenç Solsona. Un carismàtic Max Sunyer, amb més intel·ligència que dits. I d’altres. L’ESMUC i les altres institucions superiors estan treient fornades de guitarristes -i d’altres instrumentistes, naturalment- espectaculars.

En el món del pop-rock en català fa anys que tenim un portador de talent ocult, un músic amb un talent molt efectiu, molt imbricat amb el bon gust, que és el guitarrista Josep Thió de Sopa de Cabra. És un músic que no seu a tocar la guitarra, sinó que seu a fer música amb una guitarra. N’hi ha que no hi veuen més enllà del seu nas guitarrístic. Ell no. Acompanya com s’ha d’acompanyar i fa uns solos molt musicals, molt rodons. S’adapta als estils, i no pretén que passi a l’inrevés. Quan rockeja, rockeja genuïnament. Si bascula cap al pop adapta els seus recursos a la necessitat del moment. Tot li queda agradable, polit i endreçat, amb sensació de ben tocat malgrat que no faci ni filigranes ni triples salts mortals. Va explicar en una entrevista que la seva veritable escola va ser una orquestra de ball, de les moltíssimes que hi ha en terres gironines, d’on és fill. Realment en una orquestra de ball s’aprèn. Es toquen tots els estils i s’eixamplen horitzons. Com que sol ser una feina professional, s’aprèn a ser puntual i responsabilitzar-te del teu material. Si no compleixes et fan fora. I no hi valen divismes ni egos desfermats. El que compta és que la gent balli i el client quedi content i et truqui per la festa major de l’any següent.

Per mi hi ha una cançó que resumeix molt bé el talent i el concepte musical d’en Josep Thió. És la cançó “Camins”, de Sopa de Cabra. Una cançó ben composada, estimulant i edificant. Té un acompanyament de guitarres acústiques senzill i efectiu, salpebrat amb guitarra distorsionada en segon terme, quan la peça camina. El solo és senzill, esquemàtic, però encertadíssim. Ben concebut, ben desplegat, ben conduit i ben acabat. De fet, aquest encert és aplicable a d’altres coses de la vida, per no dir a totes. A un llibre, a una casa, a una escudella, a un bon arròs, i a més coses fàcils d’imaginar.

Que passeu un bon estiu tots els que teniu l’amabilitat de venir a llegir i feu la prova de quan triga una guitarra a passar per davant dels vostres ulls.

Ha tornat ABBA

Estocolm és una ciutat singular, d’un blau fred, feta damunt d’illes. Té zones modernes molt americanitzades, mentre altres zones són d’aparença ben tradicional, amb edificis antics, gairebé medievals. És una ciutat neta i polida, on no tens mai la sensació que ningú et robarà res, ja que hi veus que tothom té coses més bones que les teves. És la capital de Suècia i se la considera la capital d’Escandinàvia, que és l’última Europa, la que comença quan s’acaba l’Europa real i encara vols tirar més amunt. N’hi ha quatre, d’Europes: la que toca al Mediterrani, que d’europea en té poc: pobra, seca, orientalitzada, africanitzada, desunida, corrupta i dionisíaca, que sempre ha begut vi i és hereva de les pitjors Romes. Després hi ha l’Europa del mig, la seriosa, la dels rius que van plens, de les vaques grasses i la xocolata, la que beu cervesa, la de les fàbriques i les assegurances, luterana, puntual, blanca i orgullosa, poderosa, ben poblada i contrapesada. A l’oest hi ha l’Europa britànica, és a dir, l’Europa antieuropea, egocèntrica, influent, niu del poder financer, mare de moltes màquines, de la propietat sacralitzada i de la llibertat alfabetitzada, pragmàtica, emmoquetada i trituradora de paraigües. Després ja ve Escandinàvia, la darrera Europa, la del sol pàl·lid i encorbat, camí necessari cap al purgatori polar, glacial, extensa i inhòspita, on només hi volen viure quatre gats molt ben organitzats, a qui tothom deixa viure en pau i que les Rússies sempre han mirat de reüll. A la capital d’aquesta Escandinàvia singular hi ha un museu singular: l’Abba Museum.

A l’Abba Museum sempre hi ha cua per treure l’entrada. Quan avança un torn, s’avisa amb un avís acústic que és l’interval de piano del principi de Mamma Mia. Des de sempre que només s’hi pot pagar amb targeta. Això ve de la teoria del seu membre Björn Ulvaeus, que de sempre ha defensat que el món seria un lloc millor si desaparegués el diner físic, ja que de retruc desapareixerien els mercats internacionals de drogues, d’armes, de persones, afloraria l’economia submergida i tot el que deriva de l’existència del valor no controlat. Jo solia afegir que aquesta idea ens alliberaria a més dels acordionistes del metro, però m’he fixat que molts dels qui abans tocaven per una moneda ara t’informen del seu número de Bizum.

Al museu hi ha una història detallada dels orígens individuals dels membres de la formació, que provenien d’entorns folk, així com del context cultural i artístic de l’època. S’hi explica com de mal acollit va ser l’èxit comercial d’ABBA en l’esfera intel·lectual sueca, dominada per principis socialdemòcrates molt crítics amb el funcionament del capitalisme. Segurament, el fet que després de la Segona Guerra Mundial Escandinàvia hagués quedat fora del món comunista fou una concessió o una renúncia de l’URSS. Sigui com sigui, el sistema de mercat en un país de mentalitat socialista permeté l’explosió triomfal dels ABBA simultàniament a la dels seus detractors.

Hi ha un telèfon que un cop al dia sona. Si hi passes pel costat just en aquell moment i el despenges pots parlar amb un membre del conjunt. Hi ha una rèplica dels estudis on van gravar els seus discos, i una exposició dels seus vestits i indumentàries. Deia Ulvaeus en una entrevista que a ell sempre li tocava posar-se la roba més estrambòtica. I jo crec que part del seu èxit es devia al fet que, a diferència d’altres grups de pop i rock, a ells se’ls veia nets, endreçats i brillants.

Hi ha unes cabines on, com en un Karaoke, pots cantar una peça d’ABBA. Si vols et graven i t’emportes el CD. Hi ha enormes cues en aquesta secció del museu. És quan te l’adones de la diversitat de fans del grup. La majoria són suecs, molts britànics, però hi veus igualment gent de molts altres llocs del món.

També crida l’atenció un petit auditori a l’escenari del qual tu pots pujar a cantar acompanyat pels quatre ABBA en forma d’holograma. O sigui, que la idea dels ABBA hologramitzats, com en el seu recent retorn, no és nova ni recent. Els teus acompanyants i els altres fans s’asseuen, t’escolten i t’aplaudeixen, tot i haver, molt probablement, destrossat la cançó amb la millor de les voluntats.

No cal dir-ho, l’ABBA Museum està concebut com a reclam per als fans. També per alimentar la mitomania envers el grup, però sobretot perquè els fans gaudeixin. Ja se sap que el show buniness l’ha aguantat de sempre la força tremenda de la massa fan, imprevisible i monstruosa. De fet, la imprevisibilitat fan fa que en aquest museu hi hagi exposada una guitarra dins d’una urna de seguretat de metacrilat, dotada d’alarma i d’un gruix considerable, que impossibilita que qualsevol fan la rebenti a cops de mall i se n’emporti el contingut. És la guitarra que tocà Ulvaeus l’any 1974 quan ABBA va guanyar el festival d’Eurovisió. És una guitarra construïda especialment per a l’ocasió i que té la particularitat que no es pot tocar assegut, ja que té una forma que ho impedeix, una forma d’estrella amb moltes puntes. Se la coneix com la “star guitar” (pot significar o bé “guitarra estrella” o “la guitarra de l’estrella”, al·ludint a qui la toca). Sens dubte és una guitarra que posada a subhasta es vendria per una milionada.

De fet, ben pensat, tots els museus són per a fans d’alguna cosa, des dels més seriosos fins als més banals. Per això de museus n’hi ha de tantes coses, perquè ja sabem que de gent n’hi ha per tot. A Estocolm, de fet, a banda d’admirar el blau bàltic de l’aigua, no hi ha gran cosa per fer. Si no et ve d’uns quants euros, pots passar, al museu d’Abba, un matí entretingut.