I no parem de fer coses, coses i més coses, tant estimulants que ens absorveixen temps i energies. Demà hi ha un nou repte més enllà de la monotonia, i estem contents per la sensació que el que fem té tot el sentit. I són ben variades les places en què juguem, els escenaris en què recitem les nostres odes a la vida, i són ben variats els decorats dels llocs des d’on intentem fer millor el pas dels altres al nostre costat.
I sí, tot això ens fa viure. I agraits n’estem, i esperem que molts anys duri.
Però ara estem cansats. Rebentats. És tard, és de nit i ens hem guanyat a pols el son reparador. Ens esperen els llençols de cotó, la salvífica fase d’inexistència fins que ens tornem a retrobar i a reconèixer-nos, i a rebre el primer raig de llum com a emissari de la il·lusió pel que haurem de fer. Ara estem cansats, contents, però cansats. Per això, malgrat que voldríem que així fos sempre, segurament acabarem preguntant-nos quan arribarà aquell moment en què l’huracà s’amansirà, i a ritme més lent el que de debò ens vindrà de gust serà fer un passeig fins a la font, i mirar-nos els ulls, sense necessitat de dir-nos res.
I acabar pensant que, en el fons, tot allò no eren més que distraccions.
(coda: i si se’ns fa de nit, mirarem si passa algun estel fugaç)
Música per al text: Distractions, Paul McCarney
http://www.youtube.com/watch?v=HcSR3u_uQLQ
