El riure dels autèntics

Havia arribat a Alabama en un vaixell que venia de l’Àfrica. Havia nascut lliure, però va viure, patir, i morir com a esclau. El seu fill fugí dels camps de cotó i va viatjar fins els estats del nord. De pas per Illinois va ser reclutat pels federals. Va lluitar per la llibertat dels negres i el 1865 va obtenir la condició d’home lliure, però per a ell la llibertat sempre fou l’amarg recordatori d’una esclavitud passada. Va tenir molts fills, però per a aquesta història ens centrarem en el seu fill menor, a qui tots coneixien com Big Papa Blues.

Big Papa Blues havia treballat de ferroviari, cuiner, netejador de vidres, miner i comptable. Però la música fou sempre la veritat de la seva ànima. I a base d’escales de sis notes havia abraçat el món. Conservava una corneta que el seu pare li havia regalat: l’havia recollit al camp de batalla, després d’haver lluitat contra un petit destacament de confederats. Amb aquella corneta Big Papa Blues va donar un timbre nou a les cançons tribals del seu avi i als cants de treball del seu pare. També tocava l’harmònica, i tot i que rudimentàriament, la guitarra. Però l’arrel més fonda de la seva africanitat aflorava quan cantava.

Es va casar amb Lotty Moonshine, una mulata de Nova Orleans, el pare de la qual, de petita, no la va reconèixer mai com a seva -va néixer perquè aquell industrial cotoner havia violat una de les seves criades- però li va procurar educació i classes de piano. Tocava com els àngels, i sabia interpretar meravellosament bé els clàssics i els romàntics europeus. Lotty i Big Papa Blues formaven una parella de contrastos: ella era fràgil i cultivada. Ell aspre i instintiu. Van tenir sis fills, però la petita Jazzy Jane era la seva predilecta.

Però per predilecció, la que el vell Big Papa Blues sentia per la seva neta gran, Rocky Sue, que havia heretat d’ell el do pel blues, tot i que que Rocky n’accelerava el temps i al damunt hi posava lletres picants i una mica obscenes, que disgustaven àvia, mare i germanes, però que a Big Papa Blues el feien trencar de riure.

Però tot va canviar quan Rocky Sue es va presentar a la casa amb un texà blanc que tocava el banjo i tenia cara de cacauet. Van explicar que s’havien casat i que pensaven fondre els seus respectius arts.

-I com se’n dirà, d’aquesta música? -va preguntar l’avia Lotty.

-Country! -va dir el texà, exhibint dentadura i mandíbula.

Big Papa Blues observava l’escena seriós i malfiat. Quan la parella va fer una demostració de les seves noves habilitats musicals va donar un cop de puny sobre la tauleta de cafè i va marxar d’una revolada. No havia aguantat ni vuit compassos d’aquella música insufrible i carregada de mal gust.

Big Papa Blues, ja vell, va viure la resta dels seus dies amb la placidesa i la tranquilitat de l’aigua d’un delta. L’única discordància que alterava aquesta pau  era haver de veure, més sovint del que ell hauria volgut, aquell personatge, el marit de la seva neta predilecta, fent el fatxenda i cantant el “don’t break my heart, my breaky, breaky heart” amb afectada veu de cowboy. A sobre, una tarda, va haver de presenciar com el de la cara de cacauet, mentre ballava amb els polzes penjant del cinturó i picant de talons sobre l’empostissat del porxo, trepitjava la seva vella corneta, ja de per si massa abonyegada, deixant-la definitivament inservible.

Big Papa Blues va viure encara força anys més. En el seu darrer sospir en aquest món, amb una mà prement la seva harmònica i agafant amb l’altra la mà de l’àvia Lotty, va dir a tots els seus que el blues de la vida s’ha de cantar amb el sentiment profund de qui sap fer bella la pena de viure. I mussitant una imperceptible cadença se’n va anar.

I què fa Big Papa Blues, al cel dels homes bons? Doncs es pixa de riure veient com ballen country tots els passatgers dels creuers per a singles.