Sota aquest cel tot és pla i tot és agrest, tot és verd i tot és terrós. I el cel és més gran que qualsevol cosa terrestre i humana. Sota aquest cel tot és dur, trist, bell i fràgil. I no val la pena plorar sota aquest cel, perquè t’ho diu un cel de blaus i vermells que baixa fins a tu desplegant el discurs de la bellesa.
Sota aquest cel penses que el cavall del temps ara va al pas, ara trota i ara galopa, però que tu sempre en portes les regnes, fins i tot quan muntes a pèl, com un apatxe valent i curtit. Però qui ha deixat les pedres del camí tan perillosament col.locades?
Sota aquest cel dius que quan els velers entrin a port, quan t’hagis acabat el teu croissant, quan ja no quedi més batut de cacau, ja serà demà. I que el demà et parlarà amb veu clara, només a tu, a cau d’orella, per servir-te la clau de tots els enigmes, l’antídot per a tots els verins. Però després recordes el que deia un savi egipci, real o fictici, tant se val, que del demà res no se’n sap.
Sota aquest cel s’està fent molt tard i te n’adones. Sinó, perquè el vell de la taula del costat s’ha quedat tan adormit? I t’oblides del cavall, perquè sota aquest cel el temps no és cap línia ni cap cercle, sinó una esfera que a tots ens té atrapats veient-la rodar des de dins del seu cor mateix.
Sí, ja s’ha fet molt tard sota aquest cel, per això la mà més amiga t’agafa l’espatlla i et diu “va, que aquesta gent vol tancar. Marxem.”
Paraules Efímeres 
Sovint trobo coses que em fan quedar esbalaïda pensant. Després sempre hi ha quelcom que “em fa tornar” (com tu dius: “va, que aquesta gent vol tancar. Marxem.”).
El que vull dir és que conec la sensació que descrius, però em meravella que siguis capaç d’escriure així sobre ella. Son moments en els que no arribes a cap conclusió, en que els pensaments van d’una cosa a la següent sense necessitat de cap ordre i tot és una mica borrós… El tràfic, el cel o les banyes del croissant et poden subsumir (és així? ho he dit bé?) en aquest estat. Mai és voluntari. I de fet, son aquells estats en que et pregunten “en que penses?” i sempre contestes el mateix “Ah, no res… res”.
No és el primer cop que tu ho fas. El que vas escriure sobre el viatge en cotxe cap el sud, també ho relaciono amb el mateix. I el que et surt millor és (no se com dir-ho!!) que “apagues el soroll”. Quan un es troba en un moment d’aquests, no escolta el que hi ha fora del seu cap.
En fi, que m’ha agradat.
Jo molts cops em quedo badant boca, també em pregunten “En què penses?” i no sé respondre, perquè realment tinc la sensació que tenia la ment en blanc. Què difícil és deixar la ment en blanc, però si no ens ho proposem, és tan fàcil.
Sí, deixar la ment en blanc és una gran solució. Una solució que ve d’orient. La ment en blanc indica que no hi ha tensió present-futur, ni tan sols present-present. És l’abseència de desig, per tant l’absència de dolor.
A banda d’això, suposo que el que li passa al protagonista de la història és que té la sensació que el present li imposa una mena de tirania, una reclusió insalvable mentre els seus anhels, els seus interrogants i les seves preocupacions el projecten cap a un demà que mai no existeix. El present és eloqüent, el futur calla sempre. El demà només parlarà quan ja no sigui demà sinó avui. A vegades això s’accepta bé i ens acomformem, llavors podem aspirar a certa tranquilitat mental, podem atresorar certa felicitat. Però a vegades ho portem pitjor, i inevitablement patim. Per la nostra pròpia debilitat, segurament.
Shhhh… SíoNo, jo creia que el Jaume era profe de música o a molt estirar de llengua catalana. Shhh… és profe de filo, segur!!
Que noooooo, que és profe de la ESO (ja saps, un d’aquells enrotllats que tenen a les nenes fent babetes) però això és a Internet. A la vida real jo el veig més com a músic, d’aquells amb carrera que es foten un porret de tant en tant i llegeixen molt, que viu en pis vell de sostres alts.
I algun dia parlem de tu, Alegria. La dolça catalaneta que es treu el doctorat de ciències i que té una família que l’estima molt i que va en bicicleta per la ciutat i viu dins d’un bolet…
I a mi? no m’imagineu de cap manera? O és que os fa vergonya dir-ho? jajaja
que no m’enfado!
M’esteu fent riure molt…
Així què? s’obre la veda de parlar de la penya? Sí?
Prepareu-vos, especialment tu, Siono, que fa temps que te l’estàs buscant… 🙂 🙂
Ara vaig a sopar, però quan torni…
I’m back…
La Sionó és la tieta que fa classes de matemàtiques als seus nebots quan no la truca la seva amiga per anar a berenar un suís amb melindros… que ja fa uns anys que ha decidit no preocupar-se per la bàscula i disfrutar més de la manduca… Que té molts nebodets a la blogsfera i que li agrada pentinar-los, perfumar-los, malcriar-los… podria ser, no?
Què va, a la vida real la Siono és la típica inormàtica ociosa, un cervellet desaprofitat que a la feina es fa la manicura, que li mola el seu jefe, i que arrossega alguna peneta d’amor molt ben dissimulada… De perfil una mica romanticoide, però sobretot una gran tafanera dels sentiments humans per contrarestar la seva constant relació amb les maquinotes fredes amb què es guanya el pa. Possiblement amb títol de la UPC. Viu al Guinardó i té un gat. Veu bastant la tele i llegeix relativament poc. Amb gustos musicals poc… com ho diria… evolucionats?
Hmmm… m’adono que estic creant un personatge per a un relat. A veure si cualla.
L’Alegria… no la conec prou, deixa poques pistes, però em sembla una tot terreny eficaç en qualsevol superfície, terra batuda, gespa o green set. També informàtica desapassionada de la tecnologia. Possible hippy? “femme fatal”? Caòtica discontínua?
Noies, amb tota la bona voluntat bromística, partint de la base que jo per això no tinc massa gràcia. Un petó.
Espera que pari de riure…
Ja… no , encara no…
Ara sí…
M’agradaría tant dir-te en qué t’equivoques i en qué has encertat!! Però em vaig jurar que no tornaría a caure en el mateix error que vaig cometre fa temps. A Internet no seré ningú. Mai més!!
La única correcció que puc fer per ara és que la SíoNo viu a Burgos.
Jua jua jua… et penses que encara vivim a l’época de la IP xibata, el San llistat del Proxy i el Whois…
Alegria, Alegria!!
Val. Veniu a buscar-me ;-)… que veurem la catedral i menjarem “morcilla”! XD XD XD
Per cert, “Eva” (entre cometes) si tu busques algú a internet, el provoques per a que et trobi… Tens sort que estic massa ocupada llimant-me les ungles!!… 😀 😉